Els Jardins Penjants de Babilònia: un misteri de l’antiguitat
En espores ens agrada viatjar en el temps i descobrir jardins històrics que ens transporten a èpoques passades, perquè encara que ja no puguem passejar per ells, ni gaudir de les espècies que en el seu moment van albergar, encara hui, continuen inspirant-nos i despertant la nostra curiositat. Les seues estructures singulars i romàntiques, i la seua exòtica i abundant vegetació, fan volar la nostra imaginació i amb un poc d'esforç quasi aconseguim visualitzar-los en tota la seua esplendor. I quin millor exemple per explorar que un dels més antics i misteriosos de la història? Acompanya’ns a descobrir els famosos Jardins Penjants de Babilònia, una de les Set Meravelles del Món Antic, escenaris de llegendes que encara hui ens continuen fascinant.
Els Jardins de la capital babilònica, juntament amb el Far d’Alexandria, el Colós de Rodes, el Temple d’Àrtemis, l’Estàtua de Zeus, el Mausoleu d’Halicarnaso i la Gran Piràmide de Guiza foren batejades per Herodot, l’historiador considerat com el pare de la història, i altres autors clàssics, com les set Meravelles del món antic i, exceptuant la piràmide, malauradament totes han desaparegut. Amb tot, i com passa amb la resta dels membres de l’exclusiva llista, els Jardins Penjants, tot i no haver sobreviscut, continuen captant l’interès d’historiadors i arqueòlegs, que durant segles han intentat desxifrar els enigmes que els envolten. És cert també, que l’existència real d’aquests jardins ha estat objecte d’interminables debats, però la seua influència en la nostra cultura és innegable, representant encara l’ideal d’integració entre la natura i l’arquitectura innovadora.
Els orígens del mite
Situats en l’antiga ciutat de Babilònia, ara la moderna ciutat de Hillah a l’Iraq, els Jardins Penjants eren admirats pels seus coetanis, als quals els fascinava el seu disseny i bellesa que no tenia rivals. Es creu que van ser alçats durant el regnat de Nabucodonosor II (634-562 a. C.) i que, segons la llegenda, el monarca els ordenà construir per a provar l’amor que sentia per la seua esposa, Amyitis de Media. La princesa trobava a faltar els turons i la vegetació de la seua terra natal, a la regió muntanyenca del nord occident de l’Iran, i els jardins foren l’intent de Nabucodonosor II de recrear el paisatge que tant enyorava i fer-la sentir com a casa.
Les primeres mencions provenen d’autors grecs com a Filó de Bizanci, Diodoro de Sicília i Estrabón. Aquests textos clàssics en moltes ocasions difereixen entre ells i presenten moltes llacunes i contradiccions, però la majoria coincideixen en alguns aspectes de la descripció dels cèlebres jardins. Els defineixen com un gran espai quadrat amb una sèrie de terrasses o escalons superposats que descansen sobre arcs amb voltes sustentades sobre robustos pilars de secció quadrada. A més, les terrasses semblaven surar en l’aire gràcies a les seues estructures, molt complexes per a la seua època, i causaven gran sorpresa als visitants de la ciutat.
Segons els escrits antics, aquestes terrasses albergaven una gran varietat d’arbres de fruits desconeguts, rierols artificials, flors d’espècies portades de terres llunyanes i plantes, tot formant amplis passejos adornats amb escultures i rics relleus decoratius. Les plantes sobreeixien dels balcons i feien l’efecte, a ulls dels viatgers, d’estar suspesos en l’aire. Tots aquests elements donaven com a resultat una exuberant i frondosa vegetació, que contrastava fortament amb el paisatge desèrtic de Mesopotàmia.
Enginyeria i disseny per davant de la seua època
Es creu que els jardins utilitzaven una sèrie de sistemes de reg avançats per a mantenir amb vida la vegetació i algunes teories suggereixen que potser es va emprar una sofisticada xarxa de bombes per a transportar l’aigua des del riu Èufrates fins a les terrasses dels jardins. Aquest avançat sistema d’irrigació hauria permès el cultiu d’una vegetació exuberant en un entorn en el qual d’una altra manera no hauria sobreviscut, i també la creació d’un microclima adequat per a la flora que s’havia d’adaptar al clima desèrtic de la regió.
L’ús de materials com rajoles i betum (com a segellador) en la construcció de les terrasses va ajudar a crear una estructura duradora i resistent a les inclemències del temps, i les combinacions d’aquests materials amb tècniques de construcció molt avançades demostren amb escreix l’habilitat i la creativitat dels constructors babilònics.
Un enigma encara per revelar
Els Jardins Penjants són l’única de les set meravelles de la qual no es coneix la seua ubicació amb exactitud. De fet, la manca de fonts escrites babilòniques conservades que esmenten els jardins, així com l’absència d’evidències arqueològiques concloents sobre la seua localització, ha portat alguns investigadors a considerar que la seua existència podria tractar-se simplement d’un mite, i que les històries o descripcions sobre els famosos jardins foren exageracions o simplement invencions.
Les explicacions que s’han donat per a qüestionar l’existència real dels Jardins són nombroses. En primer lloc, s’ha argumentat que, atès que les descripcions de la meravella provenen de textos grecs i romans escrits segles després de la seva suposada destrucció, la seua existència podria ser només el producte de la imaginació dels antics historiadors, representant l’ideal romàntic del jardí oriental. D’altra banda, també s’ha especulat amb la possibilitat que els jardins efectivament existiren a Babilònia, però foren destruïts per complet al segle I d.C. I n’hi ha més, una altra hipòtesi suggereix que la llegenda podria referir-se en realitat al jardí construït pel rei Sennàquerib (en el segle VII a.c) a Nínive, la capital de l’Imperi assiri, prop de l’actual ciutat de Mossul. Aquesta teoria es basa en el fet que Nínive de vegades era anomenada “l’antiga Babilònia”, la qual cosa podria haver donat lloc a un gran error històric, situant els famosos jardins a Babilònia i no a Nínive.
Malgrat totes aquestes incògnites, altres professionals de la investigació encara li donen crèdit als textos clàssics i mantenen l’esperança que futures troballes arqueològiques ajuden al fet que l’existència de la meravella més viva i natural deixe de ser per fi una hipòtesi sense demostrar.
Entre la realitat i la ficció
L’ambigüitat de les fonts històriques, sumada al fet que encara desconeixem la ubicació exacta dels Jardins Penjants, ha fet que passen a formar part del conjunt de grans llegendes arqueològiques. A més a més, el misteri entorn de la seua existència ha alimentat la fascinació al llarg dels segles i els ha convertit en una icona d’esplendor i exotisme. A tots ens resulta fàcil identificar-los , ja que han sigut recreats en innombrables ocasions, des d’antics gravats i pintures renaixentistes, fins a representacions actuals en còmics, pel·lícules i documentals, i fent una ràpida recerca a internet trobem centenars d’il·lustracions diferents que recreen els Jardins, la qual cosa ha contribuït significativament a mantenir el seu estatus de llegenda en l’imaginari col·lectiu. De moment, ací a espores tenim una nova ressenya sobre aquests jardins de somni. Deixarem alguna vegada de somiar?
