Adanson, l’oblidat descobridor del baobab
Michel Adanson fou un destacat botànic del segle XVIII que va recollir nombrosos tresors científics al Senegal, entre ells l'emblemàtic baobab. A Espores us convidem a endinsar-vos en la seva apassionant aventura botànica: des dels herbaris que custodien les seves troballes fins a les valuoses connexions que va establir amb altres científics de l'època, com Cavanilles. De la mà de Leopoldo Medina i Carlos Aedo, del Real Jardín Botánico de Madrid, CSIC, farem un viatge per la història de la botànica que ens acostarà a un personatge tan apassionant com sovint oblidat.
És possible que no ens sone el seu nom, però Michel Adanson va ser el primer explorador occidental en la zona del Senegal i va identificar moltes espècies no descrites, entre elles el baobab. Recórrer la seua vida no és només destacar les seues nombroses aportacions a la botànica, també és entendre un poc més les rivalitats del món científic, independents de l’època històrica, i seguir el rastre de tots els materials que va recopilar en els seus viatges, arribant fins al nostre país en l’herbari del Real Jardí Botànic de Madrid.
Hui volem traçar un recorregut des de Michel Adanson (1727-1806), fins al valencià Antonio José Cavanilles (1745-1804), i volem fer-ho a través dels seus herbaris. El de Cavanilles és probablement la més valuosa col·lecció de quantes es conserven en el Real Jardí Botànic de Madrid, on va ser director entre 1801 i 1804 després de formar-se en el Jardin Royal (més tard Muséum National d’Histoire Naturelle) entre 1781 i 1789. La vàlua d’aquesta col·lecció, molt rica en materials tipus de les espècies noves que va descriure, s’accentua gràcies als exemplars que va obtindre de diversos botànics importants de l’època, vinculats a aquest museu, entre ells el protagonista d’aquesta història, Adanson.
Adanson i el seu viatge africà
Adanson va nàixer en la xicoteta ciutat provençal d’Aix, en el sud de França. La seua família es va traslladar a París cap a 1740, on va continuar els seus estudis clàssics i es va interessar pels ensenyaments d’història natural que s’impartien en el Jardin Royal i el Collège Royal. Va ser deixeble entre altres del metge i botànic Bernard de Jussieu (1699-1777), i en eixa època va començar a formar un herbari personal amb plantes recol·lectades en les excursions que organitzaven els germans Jussieu pels voltants de París.
Gràcies als contactes familiars, Adanson va aconseguir que la Compagnie des Indies l’enviara a explorar el Senegal, on es va entregar a l’estudi de la naturalesa en un sentit ampli, ja que va dedicar la seua atenció a plantes, animals i minerals. Va partir de Lorient a Bretanya el 3 de març de 1749 en el veler Chevalier Marin i, després d’una escala a Tenerife, va arribar al Senegal a través de Fort Saint-Louis el 24 d’abril de 1749. No tornaria a França fins al 4 de gener de 1754. Com a primer explorador occidental d’eixes regions tropicals d’Àfrica va descobrir moltes espècies noves, que va recol·lectar i va anar remetent a Europa per al seu posterior estudi.
Una de les més cridaneres va ser el baobab, arbre propi de les zones semiàrides al sud del Sàhara, del qual hi havia algunes referències prèvies en la literatura renaixentista. Aquests arbres descomunals, amb troncs verdaderament espectaculars en forma de botella, no han deixat indiferent a cap viatger i han sigut font de mites i llegendes per a les cultures locals. També Adanson va quedar impressionat per aquest gegant i va escriure a Bernard de Jussieu a París per a informar-lo i fer-li arribar una descripció d’aquest, amb el prec que li la remetera a Linneo, que llavors estava treballant en el seu Species Plantarum.
En la seua comunicació amb Linneo, Bernard de Jussieu ja cridava a l’arbre Adansonia, i aquest no va perdre el temps i va publicar l’espècie com Adansonia digitata en les seues obres de 1753 i 1759. Mentrestant Adanson, que ja havia tornat del Senegal, va escriure a Linneo en 1756 fent-li arribar còpia d’una descripció detallada de la planta, que havia enviat a publicar a les Mémoires de l’Académie Royale amb el nom genèric de Baobab. Aquesta publicació, que es va retardar considerablement ja que no va veure la llum fins a 1763, va arribar tard perquè el nom proposat per Adanson fora acceptat. El paper que va jugar Linneo en aquest assumpte no sembla molt elegant, perquè va acaparar el mèrit científic de la descripció de la planta furtant-li’l al seu descobridor. Cal dir a favor seu, no obstant això, que va tindre el detall de dedicar-li el gènere a Adanson, un reconeixement més sentimental que científic, però gens menyspreable perquè remarca el seu paper com a descobridor.
Noves necessitats de classificació
L’estada al Senegal li va obrir a Adanson les portes a un món nou, el tropical, amb multitud d’espècies completament distintes a les europees que no encaixaven en els sistemes de classificació de les plantes que fins al moment s’havien proposat per diferents autors. Això li va persuadir de la necessitat de buscar un mètode que fora universal i permetera classificar racionalment aquestes noves espècies. Els sistemes de classificació que pugnaven per imposar-se en l’època eren dues: el de Tournefort, basat principalment en la forma de la corol·la, i el de Linneo, en el nombre d’estams. Tots dos es consideraven sistemes artificials, molt pràctics per a la identificació de les plantes, però amb importants deficiències quan es tractava d’agrupar les espècies per les seues afinitats. Com a resposta a aquesta problemàtica Adanson va publicar en 1763-64 la seua Familles des plantes, obra amb dues aportacions rellevants. D’una banda, va reprendre i va donar consistència a la idea de Pierre Magnol (1638-1715), professor de la universitat de Montpeller, de reagrupar als gèneres en famílies. Molts dels noms i circumscripció de les famílies que hui emprem es deuen a Adanson.
D’altra banda, va establir un mètode de classificació que considera tots els caràcters possibles i al qual va denominar “mètode natural” per contraposició als sistemes artificials dels quals parlàvem. El seu mentor, Bernard de Jussieu, havia desenvolupat en paral·lel un mètode semblant per a ordenar les plantes del jardí del Trianón de Versalles que mai va arribar a publicar. Adanson va seguir un mètode inductiu, basat en la filosofia cartesiana, en el qual donava diferent importància als caràcters a posteriori i segons el grup considerat, mentre que B. de Jussieu va emprar un mètode deductiu en el qual postulava a priori la importància dels caràcters i ho feia per a tot el regne vegetal. En paraules de Frans Antonie Stafleu, Adanson “… va ser el primer autor que va proporcionar una base lògica per a una classificació natural de les plantes”.
El treball de Adanson va tindre poca repercussió en el seu temps, però es pot considerar el punt de partida dels sistemes de classificació moderns, que caminant el temps es reforçarien amb les idees evolucionistes. Vint-i-cinc anys després Antoine-Laurent de Jussieu (1748-1836) va publicar el seu Genera plantarum (1789), on va plasmar les idees del seu oncle Bernard i va proposar la divisió dels vegetals en un centenar de Ordines naturales, que serien equivalents a les famílies d’Adanson. Entre el nebot i Adanson existia una rivalitat que sens dubte va influir en l’escàs crèdit que A.-L. de Jussieu va donar a les aportacions del nostre protagonista, els resultats del qual eren en bona part similars.
L’esdevenir del treball d’Adanson, també en aquest cas, ha tingut un reconeixement més testimonial que efectiu. En el Codi Internacional de Nomenclatura Botànica s’estableix com a punt de partida per als noms supragenèrics de les plantes vasculars el Genera plantarum de A.-L. de Jussieu, de manera que els noms anteriors no es consideren. Aquesta decisió arbitrària i feblement justificada fa que trenta-tres noms de famílies s’atribuïsquen actualment a a.-L. de Jussieu, tot i que ja estaven prèviament publicats per Adanson.
Una història d’herbaris
Les plantes del Senegal són sens dubte les de major rellevància científica de quantes va recol·lectar Adanson. En aquest viatge va fer també algunes col·leccions en la seua escala a Tenerife durant el viatge d’anada, i a l’illa de Fayal de les Açores a la seua volta. El primer conjunt de duplicats d’aquestes plantes, uns 500 plecs, va ser adquirit pel Muséum National d’Histoire Naturelle de París en vida d’Adanson i intercalat en l’herbari general d’aquesta institució. Uns altres dels seus materials procedents del Senegal es troben inclosos en els herbaris de Lamarck i de Jussieu, hui dia conservats en aquest museu com a herbaris separats.
exemplar d‘Hibiscus senegalensis Cav. recol·lectat per M. Adanson durant la seua expedició al Senegal, conservada en el Real Jardín Botánico de Madrid. Cavanilles obtingué aquest fragment de l’herbari de la família Jussieu durant la seua estància a París.
Adanson tenia a més un herbari personal de considerable grandària, amb 24.095 plecs, en el qual va reunir col·leccions pròpies i altres dels seus corresponsals. A França herboritzà principalment a Normandia i als voltants de París, abans i després del seu viatge africà. Entre maig i octubre de 1779 es va allunyar de París per a fer un altre gran viatge de recol·lecció de plantes, aquesta vegada al Midi francés, recorrent l’Alvèrnia, el Delfinat, la Provença i els Pirineus orientals, així com les zones pròximes de Suïssa i Itàlia. Pel que fa a Espanya, va aconseguir la frontera el 5 de juliol de 1779 i va continuar el seu viatge cap a la Jonquera, Figueres, Girona i Barcelona. Va tornar per Montserrat, Berga i la Cerdanya, arribant a la part francesa dues setmanes després. Aquest herbari personal, que incloïa principalment col·leccions europees, seues i dels seus corresponsals, més les del Senegal, va passar a les mans dels seus hereus, que ho van conservar en bon estat en el Château de Balaine (prop de Villeneuve-sud-Allier), fins que en 1924 ho van vendre al Muséum National d’Histoire Naturelle de París, en les col·leccions de la qual es va integrar com a herbari separat.
En l’herbari el Real Jardí Botànic de Madrid s’han localitzat cinc plecs que van ser recol·lectats per Adanson al Senegal, procedents de l’herbari de la família Jussieu, fragments que Cavanilles va obtindre com a regal durant la seua estada a França. També es conserva algun altre plec del mateix origen, procedent de llavors que Cavanilles va cultivar al jardí del Duc del Infantado, dels fills del qual era preceptor. Sens dubte el gran prestigi aconseguit per Cavanilles com a excel·lent botànic va contribuir al fet que els seus col·legues francesos li proporcionaren mostres de diferents expedicions. Aquests exemplars són de gran valor científic, perquè en nombroses ocasions són tipus nomenclaturals de les espècies que va proposar Cavanilles. A més, tenen un indubtable valor històric, ja que mostren les relacions que s’establien entre els científics europeus entorn al museu parisenc, que en eixe moment era el més important centre d’estudi de les diferents disciplines de la història natural en el món.
L’esdevenir de l’obra d’Adanson, que ha romàs subestimada durant molt de temps, ve a recordar-nos que el treball científic no és alié a les rivalitats i misèries inherents a qualsevol activitat humana. No obstant això per sort, i en general, el temps i una adequada perspectiva acaben inexorablement assignant les realitzacions científiques als seus veritables responsables. Hui dia podem revisar l’obra d’Adanson entenent un poc més la seua trajectòria, i imaginar-nos els seus interessantíssims viatges recorrent el seu llegat en eixes biblioteques botàniques que són els herbaris.
