Àloe de muntanya, planta per a visitar al Botànic

A poc a poc els dies s’allarguen i la primavera ens convida a gaudir del sol i a observar com les fulles verdes tornen a brotar amb certa timidesa als nostres entorns. No obstant això, hi ha plantes de fulla perenne que conserven el seu fullatge tot l’any i que a aquesta estació també ens ofereixen, a la seua manera, una explosió de colors. Aquest és el cas d’una planta del Botànic que hem destacat esta primavera, l’anomenada àloe de muntanya, Aloe marlothii A. Berger. Si vens al Jardí als mesos primaverals no pots perdre’t el seu espectacle!

Una mica de descripció botànica

Si parlem d’àloes de segur que coneixes l’àloe vera, una planta famosa mundialment per les seues propietats beneficioses. Però hui parlarem d’una altra espècie d’aquest gènere, l’àloe de muntanya, la planta que vam destacar al mes de març. Aquest àloe, com la resta, és de la família Asphodelaceae, però en aquest cas té un port arborescent, podent arribar fins als 4 metres d’alçada! Pel que fa a la seua estructura, és un àloe amb tija simple i erecta, que es troba coberta per restes de fulles seques. I parlant de les fulles, la seua grandària sol rondar entre els 100 i 150 centímetres de llarg i els 25 centímetres d’ample. A més, tenen un color gris-verd apagat, i estan disposades en una densa roseta al final de la tija. Respecte de la seua forma i aparença, l’àloe de muntanya té fulles carnoses, lanceolades (amb forma de punta de llança), atenuades cap a l’àpex i acabades en una punta rígida. També tenen una característica distintiva, la presència de nombroses espines de tonalitats vermelloses d’uns 3 o 4 mm, que es troben amb major concentració al revers de les fulles i amb robustes dents punxants d’un color marró vermellós al marge. 

Quant a les seues inflorescències, es troben en posició terminal i poden mesurar fins a 80 centímetres. A cadascuna se solen acumular cap a 30 rams florífers de forma cilíndrica, que tenen d’entre 30 a 50 centímetres de llarg i entre 5 i 6 centímetres d’ample. Les branques de les inflorescències adopten una posició quasi horitzontal, i les que se situen a la part inferior estan doblement ramificades. Les flors són pedicel·lades, és a dir, que tenen pedicel, una branca especial sense fulles que uneix la flor a l’eix principal de la inflorescència. El seu periant (embolcall típic de la flor de les plantes fanerògames, formada per dos verticils de fulles florals, el calze y la corol·la) és petaloide, de forma més o menys tubular-ventricosa, amb la màxima amplària a la zona central, i amplament obert en la boca. A més, el formen sis peces grogues o ataronjades agrupades de 3 en 3.

D’altra banda, els estams (òrgans masculins de les flors) tenen filaments amb una forma aplanada, i es caracteritzen per les seues tonalitats, pàl·lides a l’interior del periant i porpra intens a la part exterior, mentre que les anteres són d’un color ataronjat. L’estil (prolongació de l’ovari del qual sorgeix l’estigma) és erecte, filiforme, amb unes dimensions aproximades de 15 mm i un color marró pàl·lid. Per últim, l’ovari de les flors és allargat, de tonalitats verdes i amb 6 solcs.

Una floració molt cridanera a l’Àfrica

La floració d’aquest àloe és tot un espectacle de tonalitats groguenques i ataronjades. Si tens sort de trobar-te-la al medi natural, aquesta temporada acolorida comença a finals de maig o principis de juliol, i el període on la planta està en flor es prolonga fins a finals de juliol o fins i tot al mes d’agost. Al nostre Jardí Botànic, la floració té inici durant el mes de març, tot i que la planta arriba la seua màxima esplendor a l’abril.

I si volem trobar-la al medi natural, on anem? Doncs prou lluny, donat que l’àloe de muntanya és una espècie endèmica del sud-est d’Àfrica, de forma que es troba àmpliament distribuïda pel sud-est de Botswana, nord-est de Sud-Àfrica, Lesotho, eSwatini (antic Swazilàndia), Moçambic i Zimbabwe. Pel que fa al seu hàbitat, A. marlothii creix en matolls oberts sobre sòls pedregosos, generalment nus o en afloraments rocosos situats a una altitud d’entre 1000 i 1800 metres, d’ahí el seu nom comú. És per aquesta raó que la planta és capaç de tolerar períodes de sequera i gelades lleugeres.

Curiositats i usos de la planta

Si ens fixem en el nom de la planta, l’epítet específic (és a dir, la segona paraula del nom de l’espècie) està dedicat al farmacèutic i químic analític sud-africà nascut en Alemanya Rudolf Marloth (1855 – 1931), reconegut pels seus estudis botànics i autor de The flora of South Africa, una obra monumental il·lustrada que va ser publicada en 6 volums entre els anys 1913 i 1932. Curiosament, Marloth va donar nom a l’àloe de muntanya quan una de les seues aficions era el muntanyisme, sent cofundador del Club de Muntanya de Sud-àfrica, que va sorgir a finals del segle XIX. Aquesta afició el va portar a molts cims del continent, descobrint espècies noves. I com a dada interessant de la planta, se sap que l’edat a la qual pot arribar són cent deu anys, perquè s’han localitzat individus d’aquesta antiguitat, concretament al jaciment arqueològic Maxonwa Ndebele.

Per altra banda, l’àloe de muntanya té multitud d’utilitats, algunes de les quals s’han estés per tot el món, mentre que altres es coneixen de forma més local. Les espines de les fulles són utilitzades per a pentinar i treballar les pells en la indústria tèxtil, especialment per a raspar cuirs i preparar vestits. A més a més, les cendres procedents de la crema de les fulles seques són mesclades amb el tabac. També, històricament les dones de les comunitats locals han utilitzat la polpa de les fulles per a accelerar el deslletament dels infants. Respecte dels seues beneficis digestius, els nadius beuen decoccions de fulles i arrels per a tractar els problemes d’estómac, com el cuc i la tènia.

Per acabar, tot i que moltes vegades destaquem una planta pel seu vulnerable estat de conservació, en aquest cas estem de sort, ja que actualment l’espècie no presenta cap risc d’extinció, i està classificada per la UICN com a planta de preocupació menor. I ara que ja eres un expert en aquesta espècie, t’animes a visitar-la al Jardí Botànic?