Per a veure bé El Fondo cal vindre al sud

En el món canviant en el qual vivim actualment, les persones, l’economia i la natura experimenten transformacions a passos de gegants. En aquest avanç sense control moltes vegades perdem de vista, com a espècie, la nostra connexió amb la natura. Tot, artificial o silvestre, és natura. En alguns llocs d’especial rellevància, aquests canvis poden suposar punts d’inflexió per al medi ambient, reptes als quals ens hem d’enfrontar en aquest segle. Per això i, per a protegir zones importants de caràcter cultural, econòmic i natural es van establir les zones protegides com les microreserves (per iniciativa de la Comunitat Valenciana), els parcs naturals o els parcs nacionals. Hui, viatjarem al sud de la Comunitat per a endinsar-nos en un dels aiguamolls en ús més importants del nostre territori.

El Parc Natural del Fondo, enclavat entre els municipis de Crevillent i Elx (Alacant), té el seu origen en la dessecació, i recent inundació, d’una antiga albufera creada per la desembocadura del riu Vinalopó. Durant l’edat mitjana aquesta zona pantanosa va ser dessecada per al cultiu de diferents fruiters que proveïen a la prolífica comarca del Baix Vinalopó. Més recentment, a principis del segle XX, la construcció de dos embassaments per a la gestió i distribució d’aigua per a reg va propiciar la inundació del terreny conformant el que actualment coneixem com al Fondo.

En un entorn viu i singular com aquest podem trobar plantes que de cap altra forma estarien on estan. La vegetació del P. N. depén de dos factors lligats a l’aigua: salinitat i concentració de nutrients (grau d’eutrofització), així com pel propi règim d’inundació del parc. Els terrenys que donen lloc a l’espai natural són bastant homogenis presentant poques diferències geològiques i de substrat entre els diferents ambients.

Els embassaments formen l’ecosistema principal del parc, amb una aigua relativament dolça (entre 3,8-6 g/l de concentració de sals) i amb alt grau d’eutròfia (Viñals et al., 2001). Alguns nutrients com els nitrats poden aconseguir concentracions 10 vegades superiors a les d’altres tolles el que provoca una elevada proliferació d’algues verdes, cianobacteris i altres microorganismes propis de les aigües eutròfiques. Aquestes propietats fan que la vegetació submergida siga escassa, dominant el canyís (Phragmites australis) que envolta i colonitza les aigües poc profundes. En alguns llocs la canya (Arundo donax) acompanya, que no substitueix, al canyís, generant en el seu conjunt grans blocs de vegetació heliòfila.

Embullant-se entre les tiges de canyís i canya és freqüent trobar la correhuela lletosa o matacà (Cynanchum acutum) que, amb les seues flors blanques, empolvora de color les bogues vegetals dels embassaments. Entre les tiges altes d’aquestes plantes i les plantes enfiladisses que els cusen, podem trobar libant i tafanejant a una notable població d’una forma poc habitual de la papallona tigre Danaus chrysippus alcippus, papallona la planta nutrícia de la qual és la correhuela lletosa. Aquesta forma de predominant color blanc, en contraposició amb el taronja habitual, està restringida al nord i oest d’Àfrica i, encara que la seua presència en la península no és nova, El Fondo destaca per la seua abundant població (Marco i Aldeguer, 2015).

En zones més succintes de les vores de les llacunes principals, ponent i llevant, el canyissar alterna amb formacions de ciperàcies (Bolboschoenus maritimus o Schoenoplectus litoralis) o joncs (Juncus acutus) i bosquets joves de taray (Tamarix boveana i Tamarix canariensis).

Les tolles perifèriques, formades per aigües més rares, solen ser més salines (fins a 10 g/l) i, en general, de millor qualitat (Viñals et al., 2001). En terra ferma el canyís deixa pas a matolls halòfils, formacions típiques de saladar, que inclouen interessants espècies com: Halocnemum strobilaceum, Halogeton sativus, Suaeda maritima, Sarcocornia fruticosa, Arthrocnemum macrostachyum o Salicornia ramosissima.

Especial rellevància suposen les saladillas o semprevives, plantes halòfiles de molt elevat valor pertanyents al gènere Limonium com L. santapolense, L. delicatulum, L.caesium, L. cossonianum o L. furfuraceum. En general aquestes comunitats suposen un punt de gran interés vegetal pel seu caràcter endèmic del sud-est peninsular. Com a conseqüència el parc natural del Fondo posseeix quatre microreserves de flora: El Colze, El Fondó – Tolla sud, El Fondó – El vessador i El Fondó – Els racons, espais destinats a la conservació i recuperació de flora rara o amenaçada com aquestes saladillas.

Entorn del centre d’interpretació i en altres tolles concretes del parc on la qualitat de les aigües és major i tant la salinitat com el grau d’eutrofització és menor, apareix una major varietat de macròfits aquàtics. Plantes com Lemna gibba, Potamogeton pectinatus, Najas marina o Ruppia maritima acompanyen a algues com Ulva intestinalis o Chara canescens completant una diversitat escassa, però de gran valor ecològic (Servei de vida silvestre, 2018).

En general la comunitat fitoplanctònica del parc natural del Fondo es troba representada per una varietat relativa de grups on destaquen les diatomees. Presents, encara que menys diversos, altres grups com dinoflagel·lats, criptofícies o cianofícies completen el primer escaló de la cadena tròfica. Al seu torn, el zooplàncton, part fonamental en la dieta de moltes aus com els flamencs, està dominat per rotífers, encara que també s’han detectat copèpodes, cladòcers com Daphnia pulex, ostracodes o amfípodes entre altres, espècies totes elles eurihalines pròpies de les llacunes litorals del mediterrani (Viñals et al., 2001).

Finalment, en algun dels terrenys drenats de la perifèria, encara és possible observar diferents cultius, tant de fruiters o espècies arbòries (magrana) com d’herbàcies (alfals). Esporàdicament les palmeres datileres (Phoenix dactylifera) esguiten el parc ací i allà, vestigis d’un passat on el cultiu del dàtil va ser més freqüent. També, conseqüència de la gestió de l’aiguamoll en el passat, una filera d’eucaliptus (Eucalyptus globulus) plantats en la segona meitat del s. XX voreja el canal principal travessant el parc longitudinalment (separant ponent de llevant) i conferint un suport arbori per a les nombroses aus que poblen el parc natural del Fondo.

Com a complement, al llarg de l’estada al parc natural és possible contemplar nombroses plantes vinculades amb diferents ambients com Mesembryanthemum crystallinum, Plantago crassifolia o Apium nodiflorum, així com la visita, dins del centre d’interpretació, d’un xicotet espai vegetal anomenat “El saladar” que fa les vegades de jardí botànic representant alguns exemples de la flora típica d’aquests ambients.

És possible que el xicotet viatge a través de les lletres, espècies vegetals i animals i pintoresques descripcions no hagen sigut suficient per a retratar aquesta zona rica, canviant i viva d’Alacant. La marxa anual de les estacions modifica el panorama per complet. A la tardor i hivern, quan hi ha més aigua, làmines de cristall transparent reflecteixen el blau fred del cel; a la primavera, la floració de moltes espècies i el bullir d’aus i insectes ho ompli tot; a l’estiu, sota el sol abrasador, moltes zones s’assequen deixant només canyes i fang. Per això, us convidem que vingueu al sud, gaudiu en qualsevol època de l’any de la cultura i la gastronomia del Baix Vinalopó i que pugueu compartir amb amics i sers estimats la flora, la fauna i les fantàstiques vistes del Fondo.