De la bellesa comuna a una raresa en miniatura

Imagineu que dues espècies d’una mateixa família tingueren una abundància molt diferent, sent una d’elles molt freqüent i una altra molt poc. Això és el que ocorre amb dues espècies de plantes de la família Ranunculaceae: Nigella damascena L. i Garidella nigellastrum L. Aquestes dues plantes, malgrat trobar-se en hàbitats molt semblants, una és més abundant que l’altra. Com és possible? Existeixen diverses teories sobre com unes espècies arriben a estar definides com a rares i altres com a comunes. En eixe sentit, en aquest article desenvoluparé algunes hipòtesis que ens ajuden a entendre la diferent distribució i abundància d’aquestes dues espècies, o cosa que és el mateix, la raó per la qual G. nigellastrum és tan poc freqüent en comparació amb el seu parent, N. damascena.

Com són aquestes plantes?

Abans de començar amb les hipòtesis, fem una xicoteta descripció de totes dues plantes. Nigella damascena, coneguda comunament com Flor d’aranya, és una planta anual, amb una grandària entre 10-40 cm i una gran quantitat de fulles, repartides per tota la planta, aconseguint quasi les flors. A més, les seues fulles tenen una forma molt especial, són pinnades, és a dir, estan molt dividides, amb els segments d’últim ordre estrets i amb aspecte de fil. Quant a les seues flors, són capaces d’atraure pol·linitzadors com a abelles i papallones, i també són bastant curioses, ja que en una ullada ràpida veurem que tenen uns pètals blavosos preciosos i molt cridaners. Tanmateix, això seria erroni, ja que el que en realitat estem veient són els seus sèpals, és a dir, la part del periant més externa, que aquesta abans dels vertaders pètals. Una confusió lògica, ja que els sèpals de Nigella damascena es caracteritzen per ser petaloides, és a dir, que tenen una forma molt semblant als pètals.

A més, els seus pètals no són com els típics als quals estem acostumats, aquests estan modificats formant unes estructures productores de nèctar, nectarios. Finalment, un aspecte molt característic de N. damascena és el seu fruit, una càpsula globosa amb restes dels estils en la part superior que li donen un aspecte de capell de bufó de la cort. Dins d’aquest fruit hi ha una quantitat enorme de llavors de color negre que, si són mirades a la lupa, es pot observar com presenten unes formes peculiars en la seua superfície, és a dir, es podrà observar l’ornamentació de la llavor. Per la seua peculiar forma i per la seua durabilitat, el fruit s’ha emprat el fruit com a adorn.

Pel que fa a Garidella nigellastrum, presenta unes característiques molt semblants a les de Nigella, com que és una planta anual, amb fulles molt dividides amb segments filiformes i també té sèpals petaloides i nectaris. No obstant això, aquesta és una planta molt poc foliosa, és a dir, sense moltes fulles i la majoria concentrades en la meitat inferior, al contrari que N. damascena. Un altre aspecte que les diferencia és la seua estructura florística, ja que en N. damascena, la part externa és acolorida, petaloidea i viva, però la part dels nectaris no és tan cridanera. Per contra, en G. nigellastrum el periant és menys acolorit (color marró) però la seua estructura de nectaris és molt més vistosa. A més, el seu fruit és menys cridaner, conté menor quantitat de llavors i aquestes tenen una ornamentació amb unes protuberàncies molt remarcades que li donen un aspecte rugós.

Un misteri i les seues possibles solucions

Una vegada podem reconèixer les plantes, el següent és trobar-les. Però on? Com he esmentat anteriorment, solen estar en hàbitats molt semblants. Nigella damascena i Garidella nigellastrum es caracteritzen per ser plantes mesícoles, conegudes comunament com a males herbes que es troben en cultius de secà, com a cereals i herbassars ruderals. A més, N. damascena pot trobar-se també en terrenys alterats. També, totes dues espècies tenen preferència per altituds baixes.

No obstant això, malgrat tindre tantes semblances, com és possible que N. damascena tinga molta més distribució que G. nigellastrum? A la Comunitat Valenciana, N. damascena es troba distribuïda en les tres províncies, mentre que G. nigellastrum únicament es troba a València, apareixent en el Catàleg d’espècies de Flora Amenaçada de la Comunitat Valenciana com a vulnerable (VU). A nivell nacional, N. damascena també es troba àmpliament distribuïda, però, en canvi, G. nigellastrum s’hi haja en poques regions del país, en concret el sud (Granada i Màlaga) i el NE d’Espanya (Aragó).

Causes de la seua distribució o possibles solucions al misteri

No tenim una resposta clara per al misteri que se’ns planteja. A continuació, repassarem algunes de les causes que ens semblen que poden explicar aquest misteri.

Però, primer de tot, hauríem de tindre clar a què ens referim quan diem que una planta és rara. Per a això, hem d’introduir la figura de l’ecòloga Deborah Rabinowitz, que en 1981 va proposar tres criteris per a determinar la raresa de les espècies. Aquestes mesures de raresa parlen que la competència pels recursos i la disponibilitat d’un nínxol ecològic afavoreixen la proliferació d’espècies rares. Se’ls considera éssers especialistes, que presenten una especificitat molt elevada a escala local. Per això, solen trobar-se en aquells hàbitats que presenten condicions extremes, com l’estrés hídric i, d’aquesta manera, no competeixen pels recursos amb aquelles plantes que presenten una competitivitat elevada.

No obstant això, com ja hem comentat, G. nigellastrum habita en llocs bastant comuns, com a cultius de secà, pasturatges i vores de camins, per la qual cosa no presenta una especificitat elevada en comparació amb una planta que viu en dunes com a reseda hookeri Guss. Llavors, aquesta teoria no serviria per a explicar la baixa freqüència de Garidella.

Continuem enfrontant-nos a la mateixa pregunta, a què és deguda la seua escassa abundància?

Una altra opció per la qual G. nigellastrum siga tan poc freqüent en comparació amb N. damascena es podria explicar a partir de la teoria de la coexistència de nínxols. Aquesta teoria esmenta que la coexistència d’unes certes espècies en un mateix nínxol ve donada per l’ús dels recursos que presenta aquest nínxol ecològic. Amb això s’afirma que hi ha unes certes associacions que afavoriran o perjudicaran l’aparició d’unes certes espècies de plantes, o allò que és el mateix, que en un nínxol ecològic hi ha associacions positives o negatives.

Per part nostra, no hem observat juntes en un mateix lloc totes dues espècies, tal vegada, en la competència pels mateixos recursos N. damascena siga molt més competitiva que G. nigellastrum, exercint, fins i tot, un efecte negatiu davent d’aquesta.

Com a hipòtesi final, tal vegada trobem la resposta al nostre misteri fixant-nos en les característiques que presenta les pròpies espècies. En primer lloc, és possible que G. nigellastrum siga tan poc abundant, en comparació amb N. damascena, a causa de la seua capacitat de dispersió, ja que el seu banc de llavors que es troba en el sòl no és persistent, és a dir, no duren molt temps, aproximadament un màxim de 3 anys. En què es tradueix això? Bàsicament en què les reserves de llavors d’aquesta espècie de planta són escasses.

A més, és important afegir dos aspectes. El primer d’ells és que les llavors d’aquesta planta estan sotmeses a depredació de l’edafofauna, és a dir, els animals que viuen en el sòl. I segon, és que la distribució del banc de llavors és posada pegats, les llavors es distribueixen en focus concrets, limitant-se en microhàbitats. A més, fent referència a la dispersió, si comparem la generació de llavors de Garidella i Nigella, la primera produeix menys llavors (24-30 llavors per individu), la qual cosa també podria explicar per què una és més comú que l’altra. A més, d’aquestes 30 llavors que genera Garidella únicament una aconsegueix la maduresa per a poder reproduir-se, mentre que el banc de Nigella és més durador i amb una taxa de germinació i reproducció major.

Un final obert

Després d’aprofundir en les possibles causes que expliquen com dues plantes semblants acaben tenint una abundància tan diferent en la natura, crec que puc traure algunes conclusions. Encara que hem dit que un nínxol ecològic amb una diversitat molt baixa evita la propagació i assentament d’espècies vegetals rares, hem vist que Garidella nigellastrum habita en llocs comuns igual que el seu parent Nigella damascena, on hi ha comunitats vegetals amb diversitat d’espècies. Per tant, es pot excloure aquesta teoria.

Baix el meu punt de vista, la hipòtesi més vàlida és que Garidella és una planta amb una capacitat competitiva molt baixa i, a més, una capacitat reproductiva insuficient, la qual cosa explicaria la raó per la qual la seua abundància és tan baixa a nivell nacional i, sobretot, a nivell local, a la Comunitat Valenciana. A més, aquesta escassa competitivitat, al costat de la presència d’altres plantes arvenses com Nigella damascena, implica la disminució o desaparició d’aquesta planta dels ecosistemes als quals pertany. Amb N. damascena ocorre tot el contrari, és més abundant perquè presenta una capacitat reproductiva i competitiva major que Garidella.

Em queda per afegir, que en les conclusions que he tret no he tingut en compte la presència humana, és a dir, l’activitat antropogènica. Els canvis en els cultius de secà a regadiu i la destrucció del sòl mitjançant maquinària de construcció, afecten considerablement les poblacions de Garidella nigellastrum. Encara que no sols a aquesta espècie, ja que s’ha constatat que les plantes arvenses, conegudes comunament com a “males herbes”, estan sotmeses a l’ús d’herbicides i a canvis en els seus ecosistemes habituals, causant una disminució considerable en la seua població. Per tant, això afecta també a la ranunculàcia Nigella damascena, encara que hagem recalcat en tot l’article la seua abundància.

Després de tota la informació que he recopilat per a seguir la història i distribució d’aquestes dues espècies, i veient com, malgrat disposar de bastant bibliografia, és molt complicat establir quines són les vertaderes causes de la diferència en les seues poblacions, només em queda reconéixer que el camp de la botànica i la conservació vegetal continuen tenint un llarg i interessant camí que recórrer, per la qual cosa cobra més importància l’invertir en ciència per a continuar desentranyant els seus misteris.