El taginaste blanc de Gran Canària planta de març del Botànic
En març, un mes de canvi d'estacions, destaquem una de les espècies del Botànic que presenta en aquesta època el seu major esplendor. En especial, a l'entrada de la primavera ressalta el llustre de la flora macaronèsica, i en Espores aprofitem per a parlar-vos del taginaste blanc (Echium decaisnei Webb & Berthel. subsp. decaisnei) la nostra planta del mes, una subespècie vegetal que ens deixa bocabadats anys rere any.
La primavera es coneix per l’estació del boom de les flors i el seu pas pel Botànic no passa inadvertit. Març ens obri les portes a un món de colors, tot i que podem trobar flors durant tot l’any, aquesta estació destaca per la seua abundància. Però encara estem en l’inici i les plantes ho saben, així que ens tocarà esperar unes setmanes més per trobar flors per tot arreu. No obstant això, al Botànic comptem amb diversos individus de tajinaste blanc de Gran Canària, membres de la col·lecció Macaronèsica que ja estan en auge.
L’Echium decaisnei compta amb dues subespècies endèmiques de les Illes Canàries molt similars, la subespècie purpuriense, endèmica de Fuerteventura i Lanzarote, descrita pel botànic David Bramwell recentment desaparegut i director durant dècades del Jardí Botànic Canari ‘Viera y Clavijo’, i la subespècie decaisnei, endèmica de Gran Canària, la qual descriurem en aquest article. En aquesta ocasió, l’estudi etimològic del nom científic del taginaste blanc de Gran Canària, ens dona moltes pistes sobre els seus orígens. Per una banda, el gènere té origen grec derivat de la paraula échion utilitzada per a herbes medicinals útils per combatre el verí de mossegades de serp. Per altra banda, l’epítet específic decaisnei és un reconeixement que va fer Philip Barker Webb, descriptor de l’espècie, a Joseph Decaisne, el descobridor de la mateixa al segle XIX, perquè fou ell qui li envià mostres de la planta a Philip Webb.
Descripció botànica
Fent una xicoteta descripció botànica, el taginaste blanc és un robust arbust perenne pertanyent a la família Boraginaceae que pot arribar fins als 2 metres d’alçada. A més, l’aspecte d’aquesta subespècie crida l’atenció per les seues fulles d’un verd intens i grans inflorescències blanques, que proporcionen un extraordinari contrast amb els sòls rogencs d’origen volcànic típics canaris.
L’aspecte globós de la mata es deu a la gran quantitat de ramificacions decumbents, branques que es disposen sobre el sòl sense arrelar en ell, que deriven de la tija principal, i al seu fullatge sempre verd formant una espiral amb entrenusos curts al llarg de les branques. Per conéixer més detalls sobre les fulles, ens haurem d’aproximar a un taginaste blanc i fixar-nos bé, perquè són de color verd fosc menys intens cap a la base, simples, senceres, lanceolades de fins a 15 cm de llarg i 2,5 d’ample amb extrem agut, curtament peciolades, amb nervi central molt marcat i un tacte aspre a causa dels xicotets induments, o pèls rígids, que cobreixen part de la seua superfície.
Però sense cap dubte un dels aspectes més destacables d’aquesta subespècie grancanària són les notòries inflorescències de fins a 40 cm. Aquestes estan formades per un ram de raïms de flors molt dens seguint la forma helicoidal de les fulles situades als extrems de les branques, el que es coneix com a inflorescència paniculiforme terminal.
El color de les flors pot variar segons l’individu del qual tractem, com a regla general trobarem que són blanques amb nervis i gola blavosos o púrpures, encara que les tonalitats varien en la mateixa inflorescència. No obstant això, totes elles són pentàmeres i molt xicotetes, d’entre 12 i 15 mm, amb 5 sèpals verds soldats en la base i una corol·la en forma d’embut (infundibuliform) formada per 5 pètals amplament soldats en un llarg tub més enllà dels sèpals. A més, respecte als òrgans masculins i femenins, l’androceu té 5 estams corbats i el gineceu té 4 carpels soldats amb estigma bífid respectivament, tots ells exserts, és a dir, s’allarguen més enllà de la corol·la.
I si la flor és xicoteta, els fruits encara ho són més. Aquests són petris en tetranúcula, és a dir, tenen 4 núcules o nous monospermes ovoides apiculars, per a que ens entenguem, que tenen forma d’ou de gallina punxegut, amb únicament una llavor, envoltada per una coberta molt dura (pètria).
On podem trobar-la a la natura?
Com hem nomenat abans, l’Echium decaisnei subsp. decaisnei es tracta d’un endemisme de l’Illa de Gran canària. Tot i que el fet de ser endèmic no significa que estiga en perill, ja que és una planta molt abundant que podrem trobar tant en zones seques com en zones forestals de muntanya entre els 100 i 1000 metres d’altitud. La trobarem en ecosistemes típics on dominen les tabaibes dolces (Euphorbia balsamífera Aiton) i els cardons (Euphorbia canariensis L.).
Espectacular floració i fructificació
Normalment, es pot gaudir de les magnífiques inflorescències del taginaste blanc una o dues vegades a l’any si les precipitacions ho permeten, ja que la principal floració es dona entre els mesos de novembre i abril, i en alguns casos es pot tornar a gaudir de l’espectacle floral que ofereixen en estiu. A més, resulta ser una espècie molt complaent per a tots aquells que vulguen gaudir d’ella, pel fet que en climes temperats és comú encontrar individus en flor durant tot l’any. A banda, podrem observar tots els estats de la seua floració, des de l’origen de les flors fins a arribar al fruit madur, en una mateixa inflorescència.
Estratègia de diversificació
Moltes espècies vegetals són hermafrodites, les seues flors contenen tant òrgans masculins com femenins, la qual cosa sol donar-los problemes d’autofecundació i falta de variabilitat genètica, el que pot fer que l’espècie no evolucione i augmenta el seu risc d’extinció. Les flors del taginaste blanc de Gran Canària són proterandres, en altres paraules, utilitzen un sistema de reproducció en el qual primer maduren els estams, que comencen a dispersar el pol·len abans que l’estigma estiga receptiu. Després, quan les anteres estan buides, l’estigma de la mateixa flor madura per rebre pol·len d’altres flors.
Com sabem, les plantes s’han adaptat al llarg de milions d’anys davant d’aquestes situacions de la vida desenvolupant diverses estratègies per fomentar la pol·linització creuada, i així els individus eviten tirar-se pedres sobre la seua pròpia teulada. Així mateix, a causa de l’explosió floral que desenvolupa, s’ha utilitzat molt de manera ornamental en la jardineria, no obstant això, no és molt comuna en el nostre territori.
Des del Botànic us animem a que vingueu aquest mes de març a visitar el nostre jardí entre festa i festa per retrobar uns moments de calma i tranquil·litat que tant ens agraden, els nostres estimats taginastes blancs t’esperen en la col·lecció de flora macaronèsica per deixar-te atònit!
Bibliografia
- Scholz, S. (2019): Echium decaisnei subsp. decaisnei. ACBCcanaria -Asociación para la Conservación de la Biodiversidad Canaria-.
- Atlas Rural de Gran Canaria (2023): Tajinaste blanco. Echium decaisnei ssp.decaisnei. Naturaleza. En linia: https://www.atlasruraldegrancanaria.com/fichas/tajinaste-blanco/
- Jardín Botánico Canario ‘Viera y Clavijo’ (2023). Echium decaisnei Webb in Webb & Berthel. subsp. decasnei. Flora de Gran Canaria. En linia: http://www.jardincanario.org/es
- Gil González, M.L. (2020): Taginaste blanco. Echium decaisnei Webb. Flora vascular de Canarias. En linia: http://www.floradecanarias.com/echium_decaisnei.html
- Plantas de mi tierra (2008): ECHIUM DECAISNEI WEBB SUBSP. DECAISNEI. En linia:https://plantasdemitierra.blogspot.com/2008/10/echium-decaisnei-ssp-decaisnei.html