10 preguntes verdes a… Manu Garrido
L’il·lustrador Manuel Garrido entrà en contacte amb el Botànic quan ens proposà l’any passat una mostra molt interessant, Verd! Il·lustracions per a la revolta mediambiental, produïda per APIV, l’Associació de Professionals de la Il·lustració Valenciana, i que suposà un treball interessant que ens permeté acostar-nos a la crisi climàtica des de l’art provocatiu, creatiu, màgic i reflexiu dels seus membres. Si li seguiu la pista sabreu ja que ha estat com a gerent, al front de l’Associació, vuit anys, i que la seua trajectòria segueix ara camins il·lusionants com a llibreter. A banda, és codirector del Festival Baba Kamo, la fira comercial del llibre il·lustrat que torna a la nostra ciutat del 16 al 18 de desembre. S’ha sotmès al nostre qüestionari sense replicar i no ens ha decebut, la seua creativitat i encant se tradueix en respostes que passegen pel passat, la família, el llegat i una vida adulta més allunyada de la natura del que ens agradaria però plena de tocs botànics.
@manuelgarridobarbera
Quin és el teu primer record de natura?
L’enorme mimosa, protagonista indiscutible del jardí del xalet dels meus pares, i també les passejades al Parc de Sant Vicent de Llíria. Ja d’adolescent, llevar-me molt matí per a tallar la gespa, arreplegar les garrofes, encarregar-me de podar els xiprers i —quina responsabilitat!— els rosers.
I l’última planta que has matat?
I que em fa molta malícia: un fillol de cinta que vaig trobar al carrer i vaig tractar de recuperar al meu balcó, com les que tenia la iaia Teresa. Però ella no havia de bregar amb la meua gata Ramona, sabotejadora de plantes i mossegadora de fulles.
Convida’ns a sopar baix el tema “cuina i plantes”. Què ens trobarem a taula?
Faria flors de carabassa farcides de burrata i tomaca seca, una taula de formatges amb diferents mels i melmelades —de llima i gingebre, de figues i lavanda— i, de postres, els paparajotes de fulles de llimera de la tia Conchi.
Confessa’ns el teu pecat insostenible
Vaig en moto per una ciutat més que assumible en bici, mentre la bici mor de llàstima en un racó de casa.
Per a tu hivern és temps de…
Castanyes i recolliment; passejar gaudint del fred i acaronar els arbres esquelets que renaixeran i que ja veureu.
Un jardí on perdre’t
Per a pensar seriosament, els Jardins de Monforte; per a llegir, el Parc Central o el de Capçalera; per a fer el camí molt millor, els de Vivers; per meravellar-me, el Botànic, i fa poc he conegut —serà possible!— el de Rambleta: encissador i amb nenúfars. Per a perdre’m fora, el Retiro, els Jardins du Luxembourg, el Tiergarten o el Sequoia Park.
Quina serà la teua propera aventura verda?
Que, més prompte que tard, el meu oncle Carlos m’ensenye a recollir rovellons —i la ubicació secreta del seu rogle—.
Eres un #botanicfashionvictim? Estampats de cactus, orquídies o monstera al teu fons d’armari?
No tant a la roba —encara que alguna camisa amb palmeres i hibiscos en tinc, i fulards amb flors també— com als llibres: Walden, de Thoreau; Marcovaldo, d’Italo Calvino.
Una aroma que et recorde al camp
Els espàrrecs silvestres com els que recollia amb els pares al camp i que suposen la millor truita que existeix; les figues de pala, com les que recollia amb la iaia Esperanza i que em va ensenyar a agafar-les, rentar-les i pelar-les —i que són la meua fruita preferida, òbviament—.
Estem en època de regalar, creus que regalar flors o plantes està passat de moda?
En absolut! Fa poc he regalat una dracena i una kèntia i m’han regalat una aspidistra, una monstera i una Calatea triostar. Al meu grup d’amics —i amb ma mare i la meua xicona— és habitual portar-nos esqueixos de casa en casa, i és una costum molt bonica, perquè cada dia, per metonímia, me’ls trobe a tots al balcó.
