Els remeis de tota una vida, coneixements botànics d’un poble

És difícil plantejar-se com era la forma de vida dels nostres avis o besavis als pobles o indrets rurals que trobem a l’interior de la Comunitat Valenciana. Una època de la que solament ens apleguen històries, les quals evidencien la dificultat que suposava viure en el passat i la quantitat d’avantatges que ens ofereixen els nostres temps. A més, parlem de llocs aïllats entre valls i muntanyes, on l’accés a matèries primes, ferramentes o, fins i tot, medicaments era molt difícil. No obstant, en el moment que preguntem a aquesta gent “Com ho féieu per viure?”, la resposta sempre és la mateixa “Com sempre s’ha fet.”

I no podem trobar una resposta més completa a la nostra qüestió, ja que, amb aquestes paraules tan simples es fa referència a tots els coneixements que s’han transmés de generació en generació des de que aquestes terres van ser habitades. Una sèrie de coneixements seleccionats per estudis de prova i error durant tants segles, que en moltes ocasions els resultats tenen poc que envejar als estudis de la ciència actual.

Aquests coneixements són únics, ja que van lligats a la fauna, la flora i la orografia concreta d’aquestos paratges, i cada vegada més efímers, ja que els nous mecanismes i les noves tècniques substitueixen als que en aquests pobles es coneixien com “de tota la vida”. Per aquesta raó, és necessari un treball de recopilació que evite la pèrdua d’aquests coneixements que són part de la nostra identitat.

Saviesa transmesa de generació en generació

La població de Fontanars dels Alforins és una breu mostra de la saviesa que s’amaga a l’interior. Una localitat situada a la Vall d’Albaida amb un ampli territori de camps i muntanyes, prou distanciada de les poblacions veïnes. Suposa el límit entre les zones de clima més costaner i de l’altiplà sud de la Península Ibèrica, i podem relacionar part de la seua biodiversitat amb la Serra Mariola per la seua proximitat. A més, encara que sol oscil·lar durant l’any, manté una població inferior als 1000 habitants i conserva una economia fonamentada en l’agricultura. Aquestes característiques són prou idònies per a la conservació dels coneixements que ens interessen, i ens permeten realitzar una humil recopilació.

Aquest compendi ha sigut possible gràcies a alguns informants que han obert les portes de la seua casa i del seu rebost, en uns temps on açò no és tan fàcil, per recordar allò que els van ensenyar els seus pares i els seus avis. Testimonis que han sigut elegits pels seus nexes amb la terra, ja siga pels seus oficis, aficions o allò que han viscut. Per aquesta raó hem d’agrair la seua col·laboració a Ascensión Ferrero Francés, Ángel Ribera Ribera, María del Rosario Segura Ribera, Vicenta Sarrió Sarrió i Amador Ribera Ribera.

Medicina popular a base de plantes

No és necessari preguntar molt entre la població per observar un clar predomini dels coneixements més relacionats en pràctiques curatives. Una sèrie de remeis casolans que encara es mantenen vius entre els habitants de major edat per raons més que evidents. Si ens situem en un passat recent i ens fixem en la distribució geogràfica de la població, ens adonem que la llarga distància amb altres pobles i amb servei mèdic, en un temps en el que no hi havien molts vehicles a motor, seria un greu factor de risc en la població. Per tant, un conjunt de remeis mèdics bàsics i a l’abast de tothom podien ser una bona solució per curar o atenuar les dolències de la seua gent.

Una varietat ampla d’espècies mediterrànies que podem trobar fàcilment i de forma silvestre en molts punts de la Comunitat, i que han sigut emprades i continuen emprant-se com ajuda de la medicina actual en aquesta localitat. Moltes d’elles també les podem trobar cultivades i identificades al Jardí Botànic de la Universitat de València en la secció de medicinals, que ben mereix una visita. Us parlem de les més importants.

1. Herbeta de la sang (Lithodora fruticosa)

Aquest matoll destaca per unes característiques flors blau-violades, unes fulles linears i menudes i un recobriment pràcticament total amb pèls aïllants, els quals proporcionen una coloració grisa a les tiges joves. El xicotet arbust sol presentar una altura de uns 40-60 cm i és fàcil de trobar a pinars amb un sotabosc prou obert.

A la localitat: la també coneguda com “herba de les set sangnies” o “sanguinària”, fa honor al seu nom presentant unes qualitats hipotensores o reductores del colesterol en sang si es pren com a infusió. Aquestes característiques es coneixen localment com “rebaixar la sang”.

Altres usos: també s’atorguen funcions per a calmar els dolors menstruals juntament amb el poliol (Calamintha nepeta) i el marduix silvestre (Thymus mastichina), a més de propietats antisèptiques i febrífugues.

2. Setge (Helianthemum cinereum)

El setge o herba del setge té una major dificultat a l’hora de trobar-lo pel seu reduït tamany i el seu port reptant. Encara que, durant l’època de floració, desenvolupa una inflorescència amb flors grogues que resulta cridanera i pot ajudar-nos a la seua localització. A més, es tracta d’una espècie prou comuna i fàcil de trobar a pinars juntament amb romaní i timó, o en zones pedregoses. Les seues fulles són ovalades i oposades, amb una coloració verd obscura al dors i més blanquinosa al revers.

A la localitat: la infusió amb aquesta espècie vegetal té una aplicació per a problemes de circulació.

Altres usos: trobem també que la infusió de la part aèria de la planta s’empra popularment per tractar malalties infeccioses del aparell respiratori. Per altra banda, les seues propietats antiinflamatòries s’utilitzen per al mal de queixal, reduir el herpes al voltant de la boca, i per a curar i llavar ferides.

3. Cua de cavall (Equisetum spp.)

La cua de cavall és un dels pocs pteridòfits amb utilitats mèdiques que es coneixen per la zona. Es tracta d’una sèrie d’espècies formades per un conjunt de tiges verds gruixudes i articulades on els nusos presenten unes fulles residuals. Les tiges fèrtils produeixen un estròbil al àpex de la tija, una estructura de color marró-negre portadora de les espores, amb 1-2 cm de llargària.

Com la majoria de pteridòfits, sol localitzar-se a terrenys amb relativa humitat, per aquesta raó es pot trobar fàcilment a ribes de rius o rambles.

A la localitat: la infusió d’aquest equiset es caracteritza per posseir accions diürètiques que faciliten l’expulsió d’orina. Fins i tot, s’atorguen propietats per atenuar la infecció d’orina i altres afeccions urinàries. A més, pot combinar-se amb el rabet de gat (Sideritis tragoriganum) i camamil·la (Santolina chamaecyparissus) per augmentar el efecte antiinflamatori.

Altres usos: s’han trobat utilitats com a tractament antiarrugues i reductor d’estries, ja que estimulen les cèl·lules de la pell i faciliten la producció de col·lagen.

4. Herba sana (Mentha spicata)

L’herba sana o “hierbabuena” es tracta d’una espècie prou coneguda com moltes altres espècies del gènere Mentha. Una planta aromàtica d’uns 20-60 cm d’altura, amb una tija verd-rogenca i una sèrie de fulles ovades o lanceolades, oposades, amb textura rugosa pel feix i nervadura prou marcada pel revés. Presenta també un recobriment amb tricomes glandulars que proporcionen el seu característic aroma. En estiu eixen unes característiques inflorescències amb xicotetes flors blanques o rosades, amb uns estams llargs que sobresurten.

A la localitat: encara que també s’utilitza com a condiment, pot emprar-se per pal·liar símptomes del refredat comú. Una forma típica d’ús és infusionant-se juntament amb fulles de llorer (Laurus nobilis) i flors de malva (Malva sylvestris).

Altres usos: trobem un major contingut en usos medicinals amb propietats sedants, antiespasmòdiques, tòniques, digestives i expectorants. Aquestes últimes qualitats la fan idònia per a tractar la rinitis i la bronquitis. També s’utilitza per atenuar la cefalàlgia i cremades superficials al aplicar sobre la pell.

5. Sajolida (Satureja intricata)

La sajolida és un xicotet arbust, aromàtic i de la família de les labiades com l’herba sana i algunes més que vorem a continuació. Presenta unes fulles estretes, oposades i doblades en forma de “v”, i unes flors menudes de color blanquinós. És posiciona com a una espècie prou comú del nostre territori, fàcil de trobar prop dels camins i zones amb vegetació dispersa.

A la localitat: Encara que la major utilitat que li donen a aquesta planta es basa en la realització d’adobats d’olives, també trobem una petita part de la població que ens parla de les seues propietats medicinals. Segons aquests, un tractament amb infusions d’aquesta espècie pot ajudar contra el refredat comú.

Altres usos: trobem també que fer gàrgares amb una decocció de les flors pot emprar-se com antisèptic i desinfectants de la mucosa de la faringe, afavorint la curació de refredats comuns i faringitis. També, la trobem amb altres usos més relacionats amb el sistema digestiu, ja siga com a tònic, ajudant a augmentar la fam i facilitant la digestió, o per tractar la diarrea. S’atorguen, per altra banda, utilitats com estimulant en alguns casos de fatiga.

6. Rabet de gat (Sideritis tragoriganum)

Continuant amb aquesta família de les labiades trobem aquesta espècie que destaca per la seua aroma forta. Es localitza en ribes i camins, zones amb suficient llum, i es caracteritza per posseir unes fulles menudes, linears i acabades en punta, i unes flors groguenques disposades en verticil·lastres distants.

A la localitat: s’empra comunament com antiinflamatori i també per tractar infeccions d’orina, formant un emplastre que s’aplica sobre l’eixida del conducte uretral o begut en infusió. Aquesta tisana, també pot utilitzar-se com antidiarreic per les seues propietats astringents. Per altra banda, s’aprofita també per tractar ferides tant en humans com en bestiar i animals de companyia.

Altres usos: se li atorguen uns usos molt semblants a l’herba de la inflamació (Sideritis hirsuta) però amb menor eficàcia. Presenta qualitats antiinflamatòries, antisèptiques, antiespasmòdiques. Recentment s’ha observat una acció de detoxificació intracel·lular que es tradueix en un millor funcionament del organisme.

7. Herbeta de la inflamació (Sideritis hirsuta)

Del mateix gènere que el rabet de gat, trobem aquesta espècie que també presenta flors disposades en vertil·lastre distants, però amb una floració amb el llavi superior blanc i l’inferior groguenc, i unes fulles ovalades i serrades que la diferencien del seu congènere. A més, és pilosa, molt pilosa, d’ací el seu nom específic.

A la localitat: Les utilitats d’aquesta planta coincidixen amb les del rabo de gat (Sideritis tragoriganum), tant en propietats com en les formes d’aplicació, no obstant aquesta espècie esta millor valorada ja que posseïx una major eficàcia.

Altres usos: també es troben majors qualitats digestives, antiinflamatòries, antisèptiques i antiespasmòdiques. A més, presenta qualitats antiulceroses.

8. Malva (Malva sylvestris)

La malva presenta un tall arbustiu al voltant del metre i mig, i es pot trobar fàcilment en camins i ribes, zones amb baixa vegetació arbòria. Es caracteritza per presentar unes fulles orbiculars i lobulades, amb un pecíol llarg, i unes flors formades per 5 pètals morats amb unes estriacions més obscures.

A la localitat: és coneguda en diferents usos depenent les parts emprades. Per una banda, la infusió de flor de malva té un aplicació molt popular per al refredat comú i es pot emprar soles o acompanyada d’altres components com les figues seques o l’arròs. En canvi, la fulla i la resta del tall tenen un ús totalment diferent, s’empren contra l’estrenyiment ja siga infusionades o en una aplicació directa de la saba sobre l’anus. 

Altres usos: trobem més disparitat d’usos ja que actua com a protectora de la pell i les mucoses, fins i tot poden emprar-se per curar ferides. A més, els mètodes per a utilitzar-la també varien, ja que es poden fer infusions amb aquesta planta, ingerir-la directament o aplicar sobre la pell, aplicacions directes o mitjançants bafs amb la flor de malva, romer i sàlvia per remediar el refredat.

9. Nesto (Rhamnus alaternus)

L’aladern, conegut ací com a “nesto” (potser derivat del nom en castellà “ernesto”), també és una espècie amb una ampla distribució, però presenta un port variable, i unes morfologies foliars que poden ser ovalades o lanceolades, cosa que podria dificultar la seua identificació. No obstant, es presenta sempre en forma arbustiva d’1-2 m d’altura i amb unes fulles alternes, coriàcies i dentades, de color verd obscur al feix i més clar pel revés, que si mirem a contrallum veurem que tenen al marge una xicoteta línia translúcida. A més, presenta un característic fruit estiuenc, carnós i globós, amb una coloració rogenca que es torna obscura en madurar.

A la localitat: les seues propietats no són tan conegudes com les d’altres espècies, encara així, els pocs que la coneixen valoren molt la seua infusió, tant pel seu sabor suau com per les seues propietats. Segons aquests aficionats, pot ajudar a millorar la circulació sanguínia, ja que actua “rebaixant la sang” com dèiem abans, apart de les propietats tranquil·litzants que també pot oferir. Per altra banda, pot actuar contra el refredat comú i altres afeccions de les vies respiratòries.

Altres usos: una decocció de uns 30g de les seues fulles també pot emprar-se com astringent i per a la irritació de la gola (fent gàrgares durant 10 minuts). Juntament amb flor de romer, timó reial, coronela, espí blanc i herbeta de la sang, s’utilitza com a remei hipotensor. A més, l’escorça d’aquest matoll també s’ha utilitzat com a lleuger purgant.

10. Fenoll (Foeniculum vulgare)

El fenoll és una altra planta molt comuna a les nostres zones i que és fàcil de detectar durant l’estiu per la seua aroma forta a anís, que tant la caracteritza. Es tracta d’una herba d’uns 30-40 centímetres d’alçària amb unes fulles molt finament dividides. Durant l’època de floració genera una branca molt més llarga per subjectar les flors, verd-groguenques, augmentant 20 o 30 cm a l’altura inicial i formant les típiques estructures umbel·líferes que donen nom a la família.

A la localitat: és coneguda la infusió d’aquesta espècie, juntament amb sàlvia (Salvia lavandulifolia, en sentit ampli) i gram (Cynodon dactylon), per facilitar la digestió i atenuar alguns problemes estomacals.

Altres usos: es mostra amb propietats carminatives (facilita la expulsió de gasos i estimula els moviments peristàltics del intestí), a més, de resultar un lleuger laxant i mantindre propietats diürètiques i expectorants. També s’ha emprat com galactogen (augmenta la producció de llet en la mare).