Botànic del mes: Pablo Ferrer

Què et va atraure de la botànica?

Des que vaig fer el batxillerat, i sobretot des de 3a de BUP, vaig començar a interessar-me per les Ciències Naturals. Li ho dec a un professor de ciències que vaig tindre aqueix any, Juan Antonio de la Torre García, amb el qual vaig fer la meua primera eixida “naturalista” a la muntanya. Va ser una ruta per Benagéber (a la comarca Utiel-Requena, perquè vaig estudiar el BUP i COU en l’Institut d’Utiel, que en l’actualitat es diu IES Albereda Utiel), vam estar tot el dia caminant, i em van encarregar ser el fotògraf de l’excursió; havia de portar una pesada càmera de fotos a coll i documentar tot el que anàrem veient aqueix dia, animals, plantes, minerals, fòssils, etc. Aqueix va ser un moment important i d’inflexió, en aqueixa excursió, el que jo fóra l’encarregat de documentar l’eixida, es devia a les meues bones notes en aqueixa assignatura. No així en les altres, ja que més aviat era un estudiant mediocre i amb bastants suspensos, però en ciències naturals treia molt bones notes.

A més del meu professor de ciències, Juan Antonio era el meu tutor i això em va permetre un acostament major a ell. Recorde una conversa en privat que vam tindre, en la qual em va vindre a dir que m’esforçara a aconseguir el que m’agradava, per damunt de les dificultats que poguera trobar pel camí. Amb això es referia a la resta d’assignatures, que en aqueix moment per a mi resultava una vertadera pèrdua de temps, tenia una gran falta de motivació. Amb els anys vaig comprendre molt bé per què era així. A mi el que m’agradava eren les ciències naturals!

En acabar el Batxillerat tenia clar que volia estudiar ciències, però no sabia molt bé el que més m’agradava, estava indecís entre la Geologia, la Biologia i la Química. Tal vegada hauria estudiat Geologia, però al no estar la llicenciatura a València i haver de desplaçar-me més lluny, em vaig decantar per la Biologia. De fet, un dels camps que més m’atreia en aqueix moment era la fisiologia i anatomia humana, però no volia estudiar Medicina i vaig creure que a través de la Biologia podria accedir a aquesta disciplina.

Així que, vaig començar la universitat i això va implicar anar a viure a València. Haver de viure a la ciutat va ser un canvi molt radical per a mi, perquè venia d’un llogaret d’una mica més de cent habitants. El començament va estar bé, el primer any d’estudis el que més m’agradava continuava sent la química, vaig traure molt bones notes en algunes assignatures i tot va millorar molt en el segon quadrimestre, quan comencem a estudiar matèries més relacionades amb el que jo creia en aquell moment que s’havia d’estudiar en la carrera.

El segon any en la Universitat va ser decisiu. Tenia l’assignatura de Botànica i recorde perfectament la part teòrica impartida pel professor Juan Alcober, em va fascinar. Però el moment determinant, en el qual vaig decidir que volia estudiar les plantes, va ser durant la primera classe de pràctiques de l’assignatura de Botànica, que vaig cursar amb el professor Juan Teodoro Corbín Llorente. La identificació que vam fer de les mostres de plantes en classe va ser una cosa que em va cridar molt l’atenció i va despertar una gran curiositat en mi. Des d’aquell moment, amb la compra del meu primer llibre de claus (“el Bonnier”), recorde que no parava de recol·lectar plantes i identificar-les. M’encantava determinar espècies desconegudes per a mi, arribar a conéixer el seu nom i com eren, va ser una cosa que em va meravellar des del primer moment i encara ara ho continua fent.

Fent un dels primers herbaris que vaig tindre, en concret per a l’assignatura de Briòfits i Cormòfits, que vaig cursar en 4t de Biològiques.

A més, en aquesta assignatura calia fer un herbari, una col·lecció de plantes seques. Aquesta pràctica la veia com una cosa manual, en el seu moment no li vaig donar molta importància encara que li vaig dedicar un bon temps. Però a més de no tindre les eines adequades perquè quedaran ben premsades i preparades les mostres (premsa, paper adequat, cartons, coixinets, etc.), sentia que una vegada identificades les plantes la resta era fer treballs manuals que em feien perdre el temps. (Vull deixar una nota ací: actualment continue fent plecs d’herbari i cada vegada sembla que m’agrada més).

Llavors, si pogueres triar, quina època d’aquesta disciplina t’haguera agradat viure i per què?

L’actual està molt bé, però m’hauria encantat formar part d’alguna expedició a bord d’algun HMS anglés, per exemple del primer viatge del Capità James Cook de finals del segle XVIII al Pacífic Sud a bord del HMS Endeavour, o acompanyar com a botànic l’expedició americana d’Alexander von Humboldt també de finals del segle XVIII i principis del XIX. Em considere un vertader fan de les expedicions científiques que es van realitzar amb els viatges de circumnavegació del Capità Cook, sobretot de les aportacions a la Botànica d’aquestes expedicions i els materials d’herbari. Tant és així que, vaig estar obsessionat per estudiar algunes de les plantes que més m’han cridat l’atenció des de sempre d’aquestes expedicions, i fruit d’aquell estudi vam poder aportar alguna cosa a la ciència per part nostra.

A l’esquerra, il·lustració del tipus de Sitodium altile (Artocarpus altilis o arbre del pa) realitzada per Sydney Parkinson en la primera expedició de James Cook al Pacífic (©). A la dreta, article on va ser designat el tipus de referència del nom d’aquesta planta.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

A partir de tercer de carrera vaig començar a treballar als matins, vaig trobar un treball que em permetia compatibilitzar els estudis amb el treball. Es tractava de treballar per a la Regidoria d’Educació de l’Ajuntament de València, en uns tallers educatius que oferia a escoles de Primària i Secundària. El treball era des d’abril fins a juliol, i consistia a visitar els col·legis i estar una hora per curs realitzant quaderns didàctics relacionats amb el medi ambient. Recorde especialment dos d’aquests tallers, un sobre la conservació d’animals i un altre sobre els carrers arbrats de la ciutat de València. A més, el treball incloïa també un programa per a escolars en el qual havia de fer de guia en el Zoo de València i en el Museu de Ciències Naturals de València (Museu Paleontològic), tots dos en el seu moment als jardins del Real (Els Vivers).

Amb aquest treball guanyava poc però em permetia viure a València i comprar llibres, encara que el que esperava sobretot algun dia era poder comprar-me una lupa binocular, eina que considerava del tot imprescindible per a estudiar molt millor les plantes. Al final, la vaig poder tindre!

En quart de carrera, recorde que per incompatibilitat amb el treball, no vaig poder assistir en el segon quadrimestre a l’assignatura de Cormòfits, una cosa lamentable, però resultava del tot impossible poder arribar a un acord perquè poguera assistir a les classes sense deixar de treballar, vaig haver de decidir i com bé imagineu… vaig deixar d’anar a les classes, clar. Havia de comprar-me aquella lupa fos com fos!

L’últim any de la llicenciatura em vaig assabentar que el Departament de Botànica oferia una plaça per a col·laborar amb el professor Miguel Guara en l’estudi de la flora de la Reserva Valenciana de Caça de la Muela de Cortes de Pallás. Aquell lloc m’interessava molt i, encara que volia acabar bé els meus estudis i no distraure’m massa amb altres coses, vaig considerar que era una oportunitat molt interessant. Amb ajuda d’Esther, la meua parella en aquell moment i en l’actualitat, que em va animar i ajudar a presentar-me, vaig preparar un currículum ràpid i vam anar a entregar-lo al professor Guara. Però en aquell moment no estava al seu despatx i en ser l’últim dia per a entregar-lo, recorde molt bé que el vaig ficar per davall de la porta. No sé per què se’m va quedar gravat en la memòria aquell moment i, encara que supose que no és la millor manera de presentar-se, així ho vaig, i al final vaig ser triat pel professor Guara juntament a quatre estudiants més.

Al laboratori del professor Miguel Guara Requena, en el Departament de Botànica de la Facultat de Ciències Biològiques (Universitat de València), any 2004.

Comencem les eixides de camp i les visites a Cortes de Pallás. En la primera eixida vam ser cinc estudiants, però després ens quedem només dos. La beca tenia una duració de dos mesos, que començaven al maig de 2002, però recorde estar fins a final d’any treballant en el projecte. Miguel em deixava treballar en el seu laboratori, em va donar unes claus i va disposar per a mi la seua biblioteca. Anava tots els dies en acabar les classes al laboratori a continuar amb la identificació de les mostres, que portàvem en les nostres visites i herboritzacions a la Muela de Cortes, i la preparació d’un herbari que confeccionem amb totes aquelles plantes que havia recol·lectat en la campanya de 2002. A l’any següent, Miguel em va oferir una beca d’investigació per a tot un any i vam poder continuar amb l’estudi de la flora vascular d’aquell territori.

En acabar la beca d’investigació, considerem que seria molt interessant continuar aprofundint en l’estudi de les plantes d’aquell lloc. Pensem que el millor seria emprendre una tesi doctoral, així que em vaig matricular en els cursos de doctorat del programa Biodiversitat i Biologia Evolutiva, que oferia l’Institut Cavanilles, i comencem a demanar beques. Sol·licitem unes quantes, però van ser denegades per “escàs interés científic de la proposta”. No obstant això, eixa situació en comptes d’afligir-me, em va animar molt més a continuar. Així, al cap d’un any presentem el Treball de recerca i vaig defensar el Diploma d’Estudis Avançats (DEA). Una vegada superat aquests dos passos, i defensats tots dos treballs davant sengles tribunals, l’objectiu era la tesi doctoral.

Consultant plecs d’herbari en diferents col·leccions, herbari de l’Orto Botanico de la Università degli Studi di Catània (CAT), herbari de Florència (Museu di Storia Naturale dell’Universitá di Firenze, FI) i hrbari del Real Jardín Botánico de Madrid (MA)

Així, donada la situació del moment, vaig decidir realitzar la tesi doctoral sense finançament i em vaig llançar de ple a l’estudi de la flora vascular del Lloc d’Interés Comunitari Muela de Cortes y Caroche. Durant els anys 2003 i 2004 vaig realitzar un gran nombre de visites a la zona, herboritzant de sol a sol, omplint premses i premses de plantes. Portava el cotxe dels meus pares, una furgoneta Fiat Fiorino, que em permetia carregar amb les pesades premses i pernoctar en el seu interior en aquelles nits de primavera i estiu en meitat de la muntanya. Acabava la jornada de recol·lecció, premsava, sopava i m’anava a dormir per a poder estar treballant l’endemà només eixir el sol.

Recorde una anècdota graciosa d’aquells dies. Una jornada en la Mola de Bicorp, després de premsar les plantes i ja de nit, estava dins de la furgoneta i em disposava a ficar-me al llit quan vaig veure unes llums que semblaven procedir de dues llanternes. Les llums s’acostaven cada vegada més al cotxe, no entenia molt bé que estava passant però reconec que vaig arribar a sentir una mica de por. Les llums van arribar al cotxe i al mateix temps que tocaven en la finestreta lateral de la furgoneta van dir que eren de la Guàrdia Civil. Vaig eixir del cotxe i em van fer unes preguntes, els vaig mostrar les premses, les bosses amb plantes fresques, tot el material que portava per a herboritzar i els llibres, i els vaig contar el que feia per allí. Pel que sembla, van anar en la meua cerca perquè algú del poble els havia comentat que rondava des de feia uns dies una furgoneta blanca pel terme, així que van voler esbrinar qui era. Després d’una estona xarrant van marxar i jo vaig continuar allí, amb les meues plantes, enmig de la muntanya.

Preparant i estudiant les mostres recol·lectades durant el dia.

Després de dos anys d’intensa recol·lecció i preparació de mostres, començava a flaquejar de diners. Havia estalviat bastant d’aquella beca que vaig tindre anys arrere, però sobretot eren els meus pares els que m’estaven ajudant i recolzant en tot moment. No obstant això, notava que necessitava accelerar l’estudi o aconseguir alguna beca (la qual cosa veia complicat) o en cas contrari, tal vegada, no podria acabar la tesi.

Al juny de 2005, camí a la zona de tesi, eixint del poble de Quesa, vaig rebre una trucada telefònica, era el professor Rafael Currás. Coneixia a Rafael, perquè passava algunes estones en el laboratori on jo estava i sobretot perquè compartia despatx en el Departament de Botànica amb Miguel Guara. Érem amics en aquell moment i ho continuem sent. Rafael em va cridar i em va dir que hi havia una plaça de treball que oferien per a un lloc de botànic en un centre de la Conselleria de Medi Ambient, concretament en el Banc de Llavors Forestals (actualment dins del CIEF, Centre per a la Investigació i l’Experimentació Forestal de la Generalitat Valenciana). Aquest va ser un moment important en la meua carrera.

Em vaig presentar a l’entrevista de treball i aquell dia vaig conéixer Toni Marzo, el director tècnic en aquell moment del Banc de Llavors Forestals i del CIEF. Recorde especialment comToni m’ensenyà el centre i l’amabilitat que va tindre amb mi, i com al cap d’uns dies em notificaven que entrava a treballar allí. I així va ser, l’1 de juliol de 2005 vaig començar el meu camí en el Banc de Llavors Forestals, en un projecte internacional de conservació de germoplasma d’espècies vegetals del Mediterrani. Vaig tindre de company a Christophe Zreik, amb qui encara treballe en el mateix centre i és amic, i junts vam tindre l’oportunitat de viatjar a diversos països del Mediterrani per a conéixer institucions on es treballa la conservació de la flora.

Visita a una de les poques poblacions mundials d’Artemisia molinieri (Marsella, 2006)

Expedició al Marroc realitzada en 2006, destinada la recol·lecció de llavors d’espècies d’interés per a la conservació. Part dels objectius d’aquesta expedició va ser començar la creació d’un banc de germoplasma a Rabat. L’expedició es va realitzar entre el CIEF, el Conservatori botànic nacional mediterrani de Porquerolles de França, l’Institut Botànic de Barcelona i la Universitat Mohamed V de Rabat. En la imatge s’aprecia la recol·lecció d’un exemplar de Senecio giganteum en el Mitjà Atles Marroquí. A la foto de grup apareixen, d’esquerra a dreta (Pablo Ferrer, Henri Michaud, Myriam Virevaire, Mohamed Fennan, Samuel Pyke, Jalal El Oualidi i Josep María Montserrat).

Després d’aquest projecte continuem amb un altre de temàtica similar, també internacional, però amb la participació de més països, en aquesta ocasió amb presència alguns africans. La implicació del Marroc en el projecte em va permetre viatjar en diverses ocasions a aquest país i col·laborar en diverses expedicions dedicades a la recol·lecció de llavors d’espècies d’interés per a la conservació i l’estudi de mostres vegetals. En acabar, vaig passar a formar part de l’equip de conservació de flora amenaçada del Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana, coordinat per Emili Laguna i Juan Jiménez, com a Cap de Servei. Part d’aquest grup, en concret el dedicat a la flora terrestre, tenia el lloc de treball en el CIEF.

I la tesi doctoral? El treball m’ocupava tot el temps i no tenia cap buit per a continuar invertint en ella, fins a l’any 2010, moment en el qual la vaig reprendre per fi. Així, després de sospesar i dissenyar al meu cap com seria la tornada, i sobretot gràcies a l’ajuda de la meua amiga Inma Ferrando que no parava d’animar-me, vaig decidir acabar el que havia començat. El mes de desembre d’aquell any vaig desempolsar els arxius i vaig començar de nou, decidit a acabar. Després de quatre anys de treball molt intens, ajudat per moltes persones, el 14 de desembre de 2014 presentava i defensava la tesi doctoral.

Després del solemne acte d’investidura de nous doctors en el Rectorat de la Universitat de València, any 2016, amb els meus pares (Isidro i Pilar) i la meua filla Julia.

Vaig ser triat per a representar a la Facultat de Ciències Biològiques en l’acte d’investidura de nous doctors en el Rectorat de la Universitat de València, cosa que em va fer sentir molt honrat. A més, gràcies a tot el treball en la tesi i les aportacions que féiem en forma de publicacions, em vaig presentar a la candidatura per al premi extraordinari de doctorat i el vaig aconseguir, la qual cosa em va procurar un moment de gran felicitat en la meua vida. En aquest sentit, vaig acudir amb tota la meua família, dos anys després de la lectura de la tesi, de nou al Rectorat, a un acte solemne que va fer que em sentira humilment molt orgullós de la meua labor i de tant d’esforç, sacrifici i dedicació.

En l’actualitat, treballes en el CIEF. En què consisteix el teu treball?

Sóc tècnic del Servei de Vida Silvestre en el departament del CIEF, on desenvolupe el meu treball en el camp de la biologia de la conservació de plantes amenaçades.

Amb motiu de l’any de les orquídees, proposat pel Servei de Vida Silvestre en 2017, es van realitzar diversos treballs enfocats a la conservació de germoplasma d’algunes de les espècies d’orquídies més interessasnts en la flora valenciana. 

L’equip de treball del qual forme part és l’encarregat de gestionar el germoplasma d’espècies en perill d’extinció així com la conservació i recuperació de poblacions de plantes que estan desapareixent. Des de la localització de poblacions d’aquestes espècies amenaçades fins a la recol·lecció i maneig del seu germoplasma per a la seua conservació en el Banc de Germoplasma de la Flora Silvestre de la Generalitat Valenciana, passant per l’estudi de la fisiologia de la germinació de les llavors i la producció de planta, per als diferents plans de conservació, recuperació i maneig d’aquestes espècies en el medi natural. Tota aquesta cadena de treball exigeix una dedicació important, no sols des del punt de vista tècnic i pràctic sinó també des d’una perspectiva més intel·lectual.

La teua especialitat és la conservació d’espècies vegetals en perill d’extinció. Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

La meua activitat professional i la meua carrera laboral se centren en aquesta àrea, i és un camp de treball que m’interessa molt, ja que planteja importantíssims reptes i exigeix una preparació i actualització de la informació constant. Un context laboral de gran complexitat i responsabilitat, en el qual vull aprofundir encara més i en el qual m’agradaria aportar moltes coses.

Equip del Departament de Botànica de la Universitat de València i el CIEF que formava part del projecte Filmed I, per a l’estudi de la filogeografía d’algunes espècies integrants de la vegetació de la màquia mediterrània. A la foto, d’esquerra a dreta: Pablo Ferrer, Toni Marzo, Rafael Currás, Toni Aguilella, Fernando Boisset, Joan Pedrola, Miguel Guara, Felisa Puche i Isabel Mateu.

A més de treballar per a la Generalitat Valenciana, no he deixat de col·laborar amb el Departament de Botànica de la Universitat de València, amb diversos dels professors d’aquest departament, del Jardí Botànic (Miguel Guara, Rafael Currás, Isabel Mateu, Fernando Boisset, José A. Rosselló, Felisa Puche, Gonzalo Mateo, Jaime Güemes, etc.) o de la Facultat de Farmàcia (Juan B. Peris, Gerardo Stübing, etc.), així com de la Universitat Politècnica de València i altres universitats espanyoles amb les quals porte molts treballs de col·laboració des de fa temps.

Quin tipus de projectes d’investigació duus a terme?

M’interessa molt i m’apassiona la biologia de la conservació, però també la taxonomia d’alguns grups. Em fascinen gèneres de plantes comTeucrium, Sideritis, Thymus, Limonium, Centaurea, entre molts altres. Un camp d’estudi que també m’entusiasma i amb el qual em sent molt còmode treballant és la nomenclatura botànica.

Imatges d’una planta recentment descrita per a la flora valenciana, una varietat albina de la Silene d’Ifac; a l’esquerra, una planta en la seua localitat clàssica (Illot de la Mona). A la dreta, el plec d’herbari que contenen el seu tipus, conservat en l’herbari del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Estic col·laborant en diversos projectes de diversa índole i temàtica. Em resulta molt gratificant la col·laboració en l’Inventari Nacional dels Coneixements Tradicionals, tant en el relatiu a la biodiversitat silvestre com en el de les plantes cultivades. També en una altra mena de projectes de convocatòria més humil, com l’estudi fisiològic de la resposta d’algunes espècies adaptades a ambients d’estrés salí o el dedicat a la genètica i cariologia d’espècies vegetals valencianes i processos d’hibridació, així com d’índole més pràctica com el dedicat a la restauració ecològica forestal i la participació social en ambients alterats per pertorbacions i àrees post-incendie, en el qual codirigisc una tesi doctoral.

A més d’aquests projectes consolidats, en l’actualitat col·labore amb diversos equips de treball de diferents universitats i centres d’investigació, alguns estrangers, des de la direcció de projectes final de Grau i Màster, fins a la coautoria d’estudis dedicats a la nomenclatura o descripció de noves espècies de plantes.

Et consideres deixeble d’algun botànic o botànica especialment?

Em considere un biòleg conservacionista i en aquesta branca he aprés molt de diversos botànics, persones amb les quals he estudiat i amb les quals he treballat durant tot aquest temps en els diferents projectes en els quals he col·laborat. Especialment, destaque a Emili Laguna. He treballat amb ell molts anys i encara ho faig en l’actualitat, m’agrada considerar-me un apòstol de la seua doctrina de conservació, tant de la figura de Microreserves de flora com la de conservació a ultrança dels endemismes vegetals.

Foto de grup durant la visita del professor Vernon H. Heywood a València amb motiu de l’acte de celebració del 25 aniversari de l’aprovació de la figura de Microreserves de flora valencianes. De dreta a esquerra: Ana Pons, Pablo Ferrer, Emili Laguna, Vernon Heywood, Angelo Salsi, Joan Mayol i Jaime Güemes.

A més, durant eixos primers anys després de la carrera vaig aprendre moltes coses amb Miguel Guara i també, sobretot en aquella primera etapa del meu treball, amb Toni Marzo i Rafael Currás, dels qui vaig aprendre certes habilitats i tarannàs que m’han servit molt en la meua vida professional. Altres persones m’han ensenyat a treballar i moure’m en el món de la Botànica, com Juan B. Peris, Roberto Roselló, Josep A. Rosselló, amb ells he compartit importants moments que m’han fet aprendre molt.

Finalment, vull agrair a més als meus caps, Emili Laguna, Rafael Currás i Toni Marzo, l’oportunitat que m’han oferit en moltes ocasions de conéixer a persones molt importants per a la meua vida professional i la meua carrera intel·lectual.

D’altra banda, treballes també en un projecte més personal relacionat amb la viticultura. Parla’ns una mica d’ell.

A més de la Botànica, m’interessa molt la viticultura i l’enologia. Forme part d’un projecte familiar, som tres germans (Miguel Ángel, Raúl i jo) que al costat dels nostres pares treballem la vinya de la família i elaborem vi natural orgànic procedent d’una viticultura ecològica i absolutament respectuosa amb el medi ambient. Des que tinc memòria he treballat com a agricultor ajudant la meua família a cultivar la vinya, he crescut entre vinyes i tota la meua infància està lligada al món rural i l’agricultura. Des de l’any 2012 elaborem els nostres propis vins d’una manera artesanal, tradicional, ecològica i alternativa al corrent actual.

Dalt, el meu nebot João i el meu pare Isidro en un de les vinyes més antigues que tenim (Les Paridores); baix, botella de vi ENDEMIC.

Aconseguim un producte amb el qual estem tots molt satisfets, ens ompli i ens complau saber que es pot fer un producte de gran qualitat respectant la natura, aconseguir un vi d’alta gamma amb una elaboració que no requereix cap additiu, que pot ser realitzat solament mitjançant la fermentació que realitzen els propis llevats que porta el raïm del camp en la verema i que no necessita res més. Aquest és el nostre vi (ENDEMIC) i la manera que tenim d’entendre la viticultura, l’agricultura i la vida en general.

Una marca amb missatge que aposta per la conservació del patrimoni cultural i botànic. Quins valors pretens transmetre?

El respecte a la natura ho és tot per a poder tindre un ambient sa en el qual viure i on fer una agricultura sostenible. El patrimoni cultural (tangible o intangible) lligat a la natura i el patrimoni botànic o mediambiental van lligats. Al meu entendre, tenen sentit si es conserven i mantenen junts, no l’u sense l’altre. Crec que hem maltractat durant molt de temps el medi natural, hem sigut molt agressius, fins i tot en la manera de fer agricultura que ara podríem considerar com a ecològica.

Imatge del Celler ecològic i autosuficient Ferrer-Gallego (Jaraguas, València) enmig de la vinya.

En aquests moments la situació és crítica i com es comença a dir per ací, estem en situació de “emergència”. Per això, és necessari no sols una important conscienciació mediambiental per part de la societat, cosa que crec que no arribarà fins d’ací molt (si és que en algun moment ve), sinó polítiques ambientals destinades a salvar i conservar el que ens queda de naturalesa. Però més important encara, crec que és necessari recuperar naturalesa, recuperar part del que hem perdut per les nostres males pràctiques i abusos sobre el mitjà. En aquest sentit, la biologia de conservació i la restauració ecològica té un important repte, és el que a mi m’agrada denominar com la “biologia de la recuperació”.

Quina relació tens amb el botànic?

M’encanta el Jardí Botànic de la Universitat de València. Per a mi és un espai de vida i diversitat. Des que era estudiant i em vaig vindre a viure a València, que ja passejava pel Jardí. M’encanta veure les plantes que conserva in vivo i ho trobe un espai molt agradable.

A l’esquerra, mostra tipus de la carrasca (Quercus rotundifolia) conservat en l’herbari del Jardí Botànic de la Universitat de València i designat com a espècimen de referència mundial en un estudi recentment publicat sobre la nomenclatura d’aquesta espècie. A la dreta, imatge dels cromosomes d’una espècie en estudi fruit de la col·laboració amb l’equip de Biologia Evolutiva del Josep A. Rosselló i Marcela Rosato.

D’altra banda, actualment em sent molt bé col·laborant amb diversos dels investigadors del Jardí i aportant en la mesura de les meues possibilitats tot el que puc, des de plecs d’herbari i mostres de llavors fins al meu treball en diferents estudis que estem duent a terme conjuntament.

A quin botànic o botànica t’hauria agradat conéixer en persona?

Sens dubte m’hauria agradat conéixer Heinrich Moritz Willkomm, a qui considere una figura gegant de la Botànica. Admire el seu Prodromus Florae Hispanicae i crec que és l’obra més relevant realitzada fins al moment per a la flora espanyola. També m’hagués agradat molt conéixer Carlos Pau, per descomptat.

Recol·lecció de mostres en una expedició botànica realitzada per Tunísia, intentant aconseguir una planta de Pancratium foetidum.

Quina és la part més farragosa del teu treball i la més gratificant?

A vegades la biologia de la conservació i sobretot la restauració ecològica d’espais, hàbitats i poblacions amenaçades és una cosa molt complicada. Resulta summament complex arribar a establir una població d’una espècie amenaçada en el medi natural, hi ha molts factors i condicionants amb els quals has de comptar per a aconseguir l’èxit. Aquesta part és a vegades molt desmoralitzadora i frustrant, però per això aquestes espècies necessiten la nostra ajuda. Supose que si fóra més fàcil, la biologia de la conservació, no tindria tant de sentit ni seria tan necessària. Tanmateix, és molt gratificant arribar a veure treballs reeixits, projectes que aconsegueixen fer que poblacions d’espècies realment amenaçades d’extinció arriben a establir-se, que les plantes cresquen i es reproduïsquen amb èxit.

Pablo i Julia recol·lectant plantes en el Pirineu, algunes d’elles arribaran a l’herbari del Jardí Botànic de la Universitat de València, unes altres potser no.

També és molt enriquidor treballar en equip. Considere que molt poques coses es podrien aconseguir sense una bona faena en xarxa, els assoliments saben molt millor quan s’aconsegueixen entre tots. A més, també m’agrada molt veure com persones que al principi estaven alienes a determinats treballs de conservació, gràcies a converses, eixides al camp junts i, en definitiva, a un acostament, una comunicació efectiva i un coneixement de les espècies amenaçades, poden arribar a implicar-se i a preocupar-se com el que més en aquestes tasques, i sobretot arribar a sentir realment la importància i la necessitat d’allò que fan.