Plantes als contes

Hui us presente dos llibres on les protagonistes dels contes són, com no, les plantes, però en ells trobarem l’excusa perfecta per a convertir-nos en conta contes botànics i lluir-nos davant el nostre públic que, expectant, esperarà un gran final digne d’una gran història.

Cuéntame sésamo

“Este llibre et vol convèncer d’una gran veritat: els contes de fades no són res sense les plantes”. Així comença Cuéntame Sésamo, d’Aina S. Erice, amb les il·lustracions delicades i coloristes de Jacobo Muñiz. Un missatge senzill que entusiasmarà als qui estimen la botànica encara que semblarà exagerat als altres. Plantes a tots els contes de fades? No és passar-se?

Vaig a veure si us puc fer canviar d’opinió enumerant-vos als protagonistes de l’obra: la poma enverinada de Blanca neus, la palla de la caseta del més menut dels tres porquets, els cereals per a fer el pa de la caseta de Hansel i Gretel, la carabassa transformada en carrossa de la ventafocs, la rosa encantada de la bella i la bèstia, les plantes per a confeccionar les camises dels sis cignes (l’únic d’estos contes del que mai havia sentit parlar), el lli de la màquina de filar de la bella dorment, les plantes tintòries per a fer una caputxeta vermella, i l’olivera i l’oli calent amb el que maten als lladres d’Ali Baba.

Ho he aconseguit? S’heu convençut de que si mirem bé podem descobrir un munt de plantes que ens havien passat desapercebudes per complet? Així ho podem fer en aquest llibre on s’ha triat sempre la versió més antiga de cada conte, mentre passegem per històries de sempre des d’una vessant botànica. Però el que fa especial a Cuéntame Sésamo no és només eixe recull etnobotànic, sinó que ens ofereix propostes per a que siga impossible avorrir-nos llegint les seues pàgines.

Les nou històries que s’han escollit estan resumides breument per a que puguem tornar a elles i afegir de la nostra collita tots els detalls i característiques que recordem. Tot i això, l’autora va molt més enllà i, primer de tot, inventa contes paral·lels sobre com la planta del conte va aplegar a tenir un paper dintre seu. Com apareix la carabassa a l’hortet de la ventafocs? Perquè la bella dorment trobà una màquina de filar tot i la prohibició reial? Quina idea passà pel cap de la bruixa per construir-se una caseta comestible? Aquestes preguntes tenen una resposta inventada que enriquirà encara més els contes que ja ens agradaven.

Ah! I n’hi ha molt més. Si parlem de pomes, trobarem dos fulls plens de curiositats sobre aquesta fruita. Si la rosa ha deixat petjada després d’escoltar la narració, podrem investigar sobre ella. Aprofundirem en cadascun dels protagonistes botànics i no ens quedarem sols amb això, perquè com explica l’autora, per molt importants que siguen les plantes als contes, tampoc ho són tot. Els animals, el clima, els minerals, les emocions… també tenen el seu paper! Així que ens endinsarem en explicacions interessants sobre la paciència, la son, els llops, les sabates de cristall o els espills, entre altres, elements que no poden faltar en un bon conte de fades.

Com que sé que us estan entrant ganes de submergir-vos en els contes de la vostra infantesa acabe ja, però no puc estar-me de dir-vos que cada història té al final una taller, recepta o activitat relacionat amb ella per passar una estona divertida mentre fem galetes, infusions, maquetes o bossetes perfumades. I, un secret que vull compartir, si us fixeu bé, cada il·lustració amaga etiquetes amb noms de plantes i alguns detalls atraients. Fins a 37 n’he comptat, i tal volta me’n deixe alguna. Ja em direu si en trobeu més.

El hombre que plantaba árboles

“Per a que el caràcter d’un ésser humà revele qualitats vertaderament excepcionals, cal tenir la fortuna de poder observar la seua actuació durant llargs anys. Si aquesta actuació està despullada de tot egoisme, si la idea que la regeix és d’una generositat sense igual, si és absolutament cert que no ha buscat cap recompensa i que, a més, ha deixat petjades visibles al món, aleshores ens trobem, sense dubte, davant un caràcter inoblidable”.

Així comença el text que escrigué el francès Jean Giono el 1953. Una història curta però deliciosa. D’eixes que dóna gust contar als xiquets abans d’anar al llit o quan hi ha temps per davant, que abelleix comentar en el cafè. Tal volta molts la conegueu. Al Botànic ens seduí quan, al 2011 i aprofitant l’any dels boscos, en un dia de portes obertes projectàrem el curt de Frédéric Back basat en el conte. La descrivíem com una emotiva història que narra la particular gesta d’un pastor que es dedica a plantar bellotes en terra inhòspita i erma, i que fa reflexionar sobre la necessitat de l’existència dels arbres i els boscos per a la nostra pròpia existència.

Quan ho vaig llegir vaig pensar que ja no calia escriure més sobre el tema, que poc es podia afegir. La poesia que transmet el conte només s’aconsegueix assaborir en llegir cada frase i cada paraula, en imaginar el paisatge, en tastar el fons de la llegenda. En obrir la primera pàgina entropesses amb una terra deserta, sense arbrat, marcada per l’erosió i el vent, que irremeiablement afecta als caràcters dels pocs que acaben per viure allí. Un paisatge descoratjador on un dels personatges no troba repòs per als seus ulls ni la seua ànima. De sobte, aigua clara en un moment de necessitat, un recompte de bellotes, caminar en silenci, la soledat mal interpretada com alguna cosa negativa, un objectiu dintre de la rutina, el futur en forma de plantons.

Tres anys ha passat plantant arbres un pastor quan el narrador, qui ens conta esta dolça història, el troba. I deu anys passen fins que tornen a trobar-se; la guerra ha portat a un dels protagonistes a la línia del conflicte, i a l’altre a seguir exactament igual amb la seua ocupació. Els resultats són colpidors. Fajos, bedolls, oms. Apareix l’aigua, les llavors es dispersen i comença tot a reverdir, la vida es torna a fer possible a aquelles terres.

Diu una dita que vaig llegir fa temps: “aquell que planta un arbre sabent que no gaudirà de la seua ombra, ha descobert el vertader sentit de la vida”. No sé si era així exactament ni sé qui la va dir, però em fa pensar que tal volta sorgí de la reflexió d’aquest conte. Entre tot es forjà una amistat i el bosc, afortunadament, fou protegit. Seguí passant el temps, altres guerres sense sentit es desenvoluparen pels voltants, però la feina d’aquest home no és pertorbà. Els anys no només no li llevaren força, li afegiren tenacitat. Així, una font i un til·ler reben al nostre narrador en la seua última visita al paisatge de l’inici d’aquesta història. Tot i això, és completament diferent. L’aigua que brolla, la brisa suau i aromàtica, la vida que torna als pobles en forma de famílies que els volen habitar.

De la faula s’han editat moltes versions, s’ha traduït a desenes d’idiomes i se n’ha parlat molt. Jean Giono es veié forçat a explicar que no, que el pastor no existí en realitat, que ell no fou qui es penjà la motxilla i se’l trobà un dia desesperat pel cansament i la set. Però tan se val. Els personatges no perden encant per no ser reals. Eleazar Bouffier fou un home que plantà arbres, que cregué que ho havia de fer, que ho feu, i que amb la seua acció canvià completament un territori sencer. Ens emocionem amb la història exactament igual que si hagués passat de veritat. I ens impregna d’una estima pel paisatge i els arbres exactament igual d’intensa.