Fragants ibèriques: l’espígol

El aceyte destilado de espliego,
encierra toda la virtud de las flores.

Art de receptar de J. Barthelemi Tromsdorff
Traducció del Dr. Vilaseca i Augé, metge de nombre
dels Reals Exèrcits de S.M. Catòlica (1807)

En aquest antic i famós tractat de química farmacèutica encara veiem Lavendula spica Linn. referit a espígol o alucéma. La denominació actualment admesa és Lavandula latifolia Medik. original de Friedrich Kasimir Medikus (1736 – 1808), vinculat a la Universitat de Heidelberg i contemporani de Cavanilles .

En castellà trobem alhucema y espliego i un extens llistat de variacions com espligo, esprigo, fins a quasi mig centenar de veus en les diferents llengües peninsulars, en Álvarez Arias (2006) i alguna més a Anthos.

Repassem també el seu nom en diferents llengües:

• Portuguès: alfazema.
• Català: barballó, espic, espígol.
• Valencià: espígol.
• Basc: ispiliku, izpika, izpikua.
• Inglés: spike lavender.
• Francès: gran lavande, lavande aspic, spic.

Flor de Lavandula latifolia  / Gonzalo Mateo (Banc de Dades de Biodiversitat) 

Sovint es confon amb L. angustifolia Mill. denominació admesa per a espígol fi, bastant més escassa en la vegetació espontània peninsular. En ocasions coexisteixen les dues espècies, una al costat d’una altra. En la província de València les podem veure així, en el parc natural de la Pobla de S. Miguel en el Racó d’Ademús. Com altres d’aquest gènere de la família Lamiaceae, quan vegeten pròximes s’hibriden fàcilment en coincidir les últimes flors d’espígol, a la fi de juliol, amb les primeres de l’espígol a l’agost.

Un fenomen observat amb interès des de finals del s. XIX i que ha donat lloc a obtencions varietals conegudes com Lavandines, entre els quals trobem:

• L. Abrial (1926), molt conreat principalment a França, Bulgària, Rússia, etc.
• L. Súper (1949), el més conreat a Espanya.
• L. Grosso (1961, de menor importància comercial que els anteriors.

I molts altres més, encara que insignificants en el potent mercat de la indústria de l’aroma, però amb certa presència en el de les plantes ornamentals.

Primera collita Lavandin súper, durada del cultiu de 10 a 15 anys / Imatge de l’autor.

Geografia i naturalesa

És un xicotet arbust molt abundant, conegut per tots, que enfonsa el seu cep llenyós fins a en les penyes, ribes de formacions boscoses o roturacions, en sòls sempre calcaris, de l’interior muntanyenc, en la meitat oriental peninsular.

Esplegar a l’agost. Muela de Sta. Catalina de Aras / Imatge de l’autor.

No és estrany veure’l formant esplegares, des dels 600 als 1500 metres. Habita en pisos bioclimàtics del meso i supra mediterrani, en aquest últim substitueix directament a les formacions boscoses com savinars, pinedes, rouredes o carrascars, quan aquests desapareixen.

En color blau lavanda fina, en malva espígol. Mapa de distribució original de l’autor amb dades de http://www.anthos.es/ i http://www.orca.cat/

Floreix d’agost a octubre, en espigues de flors blavoses o liles, que allunya de les fulles amb característics escaps, en els àpexs dels quals s’agrupen les fragants floretes. Visitades per tota classe d’insectes de l’estiu, especialment papallones i abelles que elaboren una excel·lent mel d’espígol.

L’abundant llavor és igualment molt apreciada per la fauna, la qual cosa unit a la seua austeritat per a vegetar en climes àrids, sòls pobres, pedregosos i reinvertir la seua degradació, converteixen el nostre espígol en una vertadera joia ecològica. En la serra del Toro i altres massissos connectats a Javalambre es veuen mates amb flors blanques, tan de moda avui dia en jardineries britàniques.

L’essència de l’espígol

Va ser el físic Arnau de Vilanova (ca. 1238 – Gènova, 1311), dels primers a apreciar al costat de les de romaní, ginebre i trementina aquesta essència tan ibèrica de l’espígol. Més d’un segle després el cirurgià i botànic germà H. Brunschwig (1450 – 1534) segueix esmentant només aquests 4 olis essencials. Anteriorment es coneixen dues formes medicamentoses amb espígol en la literatura andalusina i morisca: un ili di…isbiq i un ayqwua di… izbiqul. Ili d’isbiq apareix en els seus tractats referida a oleats, és a dir la immersió d’àpex florides d’espígol en oli fi d’oliva, en recipient i temps adequats. El ili morisc tan similar al valencià oli no és l’oli essencial que va apreciar el docte Vilanova en les seues pioneres destil·lacions del s. XIII.

En el món antic preislàmic per a la transferència del do d’una planta al fluid oliós, s’usava l’omphalum, expressió d’olivetes immadures, després del seu primer terç de desenvolupament, d’olivera o ullastre. En Sharq al Andalus s’obtenia aquest preuat ili des de finals de juny premsant: ulibitis de ylur. Encara que generalment on vegeta a gust l’espígol ja no poden viure les oliveres, popularment es preparava la mescla.

Vilanova, va ser pioner en l’estima d'”el que surava” en el destil·lat d’espígol: el seu oli essencial. El fluid fragant d’aspecte oliós que els destil·ladors moriscs no destinaven a medicament, fiant només ayqwua di izbiqul per a les seues farmàcies.

Al juny de 1805, Simón de Rojas Clement en el seu Viatge a l’antic Regne de Granada, assenyala l’activitat recol·lectora i destil·latòria de sàlvia i espígol amb centre en María i la seua serra d’Almeria i afegeix: […] hasta de Ceheguín (Murcia) llevan espliego a Cádiz, es decir su flor, que debe ir a América […]

Des de temps anteriors a Clement i fins a l’últim terç del s. XX la destil·lació de l’espígol i altres fragants ibèriques, es feia amb senzills equips en el camp a partir de mates de la vegetació espontània / Imatge de l’autor.

Des d’aquests enclavaments meridionals al llarg del XIX, l’activitat s’estén. Per exemple, cap a 1881 es van exportar a part d’essència 20.915 Kg. de flor d’espígol. En el següent segle XX, l’activitat aconsegueix importants proporcions, probablement la fragància espanyola de major producció, fent-se ama del mercat internacional. En el decenni de 1960 exportem una mitjana per any superior a 145 t. d’oli essencial, col·lectat i destil·lat de l’espígol silvestre.

L’oli essencial

És el producte final de complexes reaccions metabòliques i s’excreta en microgotes confinades en fràgils estructures membranoses visibles al microscopi, denominades tricomes glandulars, repartits per les fulles però sobretot en els calzes de les flors agrupades en espigues.

És un senyal químic destinat als fitòfags combinada eficaçment, en l’epidermis de l’espígol, amb altres estructures per a protegir i preservar els seus delicats fluids vitals de l’evaporació i la radiació solar. La qual cosa no solament li permet subsistir sinó presumir, oferint la seua benvolguda floració els dies en què el rigor estival ibèric, tot ho esgota. S’obté per hidrodestil·lació, alliberant oli essencial amb un rendiment superior al 1% (100 Kg. de planta donen al voltant d’1 Kg. de a.i.).

Dels seus derivats fragants

Óleum spiculum, (del llatí spiculum: ‘xicoteta espiga’), essència d’espígol, oli essencial d’espígol, hidrolat o aigua aromàtica d’espígol.

Anglès: Spanish spike lavender oil, spike lavender oil, spike hydrolat.

Francès: Huile essentielle de lavande aspic. hydrolat lavande aspic, eau florale de lavande aspic.

Spike lavender oil. CAS: 8016-78-2.

A l’esquerra, en la hidrodestil·lació de les plantes amb aromes es recuperen dos condensats fragants: oli essencial surant sobre l’hidrolat o aigua aromàtica/ Imatge de l’autor. A la dreta, microfotografia de glàndules excretores d’oli essencial en espígols, disposades entre denses masses de tomento, vellositat blanquinosa. / Anipam

Composició de l’essència d’espígol

Linalool: un alcohol terpènic és el component majoritari, present del 34 – 50% en l’essència d’espígol i en altres espècies d’aquest gènere i família, per exemple en Salvia sclarea arriba quasi al 30% de la seua essència. Hi ha S-linalool en coriandre, palmarosa i cítrics i R-linalool en espígol, llorer, alfàbrega etc. La seua relació amb l’acetat de linalilo – el seu èster acètic – és indicatiu de la seua qualitat. D’ampli ús en la indústria química de l’aroma: sabons, detergents, perfums, xampús, locions, ambientadores…

1,8 Cineol: entre 16 – 39%. També present en l’essència de eucaliptus, tea tree, ajenjo, romaní, etc. S’utilitza en perfumeria i dermocosmètica, es troba en molts productes, des dels d’higiene personal a cremes per a anti dermatitis del bolquer dels bebès, inhaladors, per a alleujar la congestió nasal, medicaments per al dolor, preparacions per a genives, higiene bucal així com en repel·lents d’insectes.

Càmfora: és un hidrocarbur terpenoide present també en el camforer de Borneo Cinnamomum camphora i en l’oli de trementina. La seua acció per via tòpica com rubefacient, antipruriginos, antisèptic i lleugerament analgèsic el indiquen per a liniments, elixirs i pomades, per a dolors articulars, musculars (descontracturant), neuràlgies i altres afeccions similars.

Els segueixen en menor proporció (inferior al 2´5%) β i α pineno, limoneno, α- bisaboleno, β- caryophillene, α-terpineol , etc.

Usos

A l’espígol li quadra aquesta consideració general etnobotànica: de molts noms, molts usos, la qual cosa converteix a la seua essència en la idònia per a viatjar a una illa deserta. Assenyalar l’antiquíssim costum de fumar, cremant les seues espigues amb flors, l’estada on algú ha mort. Més alegre la seua presència en coloristes i aromàtiques celebracions populars. O en diverses manufactures florals, entre elles les enginyoses manualitats per a disposar de la seua aroma tot l’any, a la manera provençal de major o menor complexitat.

Navettes d’espígol a la manera provençal / Veronique Pagnier (Wikimedia Commons)

També nombroses i eficaces indicacions i aplicacions en fitoteràpia, de les quals podem trobar molta informació en el complet article que li dedica el Dr. Mulet, en el seu Estudi Etnobotànic de la Província de Castelló.

No obstant açò, vegem unes referències tradicionals d’ús de la seua essència, amb les excepcions de consulta al facultatiu que fem sempre. S’ha usat en picades, com a curiositat, els pastors del Javalambre valencià i Sierra del Toro demanaven a los “encargaos” de las calderas para ellos y sus animales “por las víboras”. També en casos d’insolació, de cansament en les extremitats després d’un llarg esforç, cremades, i per a la desinfecció i cicatrització d’erosions dèrmiques i xicotetes ferides.

El comerç de l’espígol

La fàbrica d’essència del botànic i jardiner Félix Robillard (1812-1888) va ser fundada en 1860 i estava especialitzada en productes d’higiene personal. A més, va mostrar com afegir valor comercial en origen, als extractes dels exòtics vegetals aromàtics que conreava en la Malva-rosa. Prompte afegiria també amb èxit els sobris però eficaces aromes naturals de l’interior: thymol per als seus dentifricis, linalool per als seus sabons…

Ideas ascensionales en la publicitat dels productes de la casa Robillard hijo, cap a 1927. / Font de la imatge ací. A la dreta, publicitat de El Turia / Font de la imatge ací. 

En els primers anys del s. XX les empreses extractives diversifiquen les seues produccions, per exigències del comerç, afegint a les matèries primeres per a productes farmacèutics o cosmètics, les destinades a la licoreria i el sector agroalimentari.

Abans de la gran guerra aquesta empresa valenciana comença a operar amb la multinacional alemanya de matèries primeres aromàtiques Curt Georgi, que actualment encara segueix en el comerç.

També en els alegres anys 20 s’estableix a Benicarló Destilerias Adrian i Klein, una iniciativa de Jean Luis Adrian, enginyer químic alsacià, enamorat dels transformats aromàtics dels vegetals al que en 1928 es va associar el seu compatriota Felipe Klein. La seua activitat impulsarà la producció i comerç internacional de l’espígol en la seua última època daurada.

La península ibèrica encara és la principal proveïdora mundial d’aquesta aroma, tan diferent a fragàncies pròximes d’espígol fi i lavandines. La competència i cultiu mecanitzat d’aquests últims va abaratir el preu del linalool i el eucaliptus el del cineol. La irreversible despoblació rural dels 70 va propiciar el declivi de la popular activitat recol·lectora, actualment substituïda per cultius.

Espígol en safata forestal per a restauració paisatgística. / Imatge de l’autor en els vivers Aroplantas. 

Biotecnologia i espígol

Vist l’anterior el nostre espígol podria servir d’argument per a la hipòtesi de la Ressonància Mòrfica. Científics valencians continuen recerques sobre aquesta espècie, sobre el seu cultiu in vitro o sobre la seua complexa biologia.

I més veient altres centres de recerca nacionals on igualment es publiquen estudis, sobre les variacions en els seus compostos bioactius segons la distribució geogràfica o sobre les seues molècules antioxidants i altres col·laboracions en línia amb les passades germano-valencianes.

Unes últimes notes

Siga arrancat i enfardat com a càrrega de llenya menuda, en les teixiries i alfares dels ibers que es van fer romans. Igual d’implicat al pes, segades les seues espigues espigas “pa cocelas en la caldera”, o trillar-les “pa sacales la flor”. O siga en productius vivers especialitzats o en sofisticats laboratoris biotecnològics del s. XXI. Hi ha alguna cosa que les Devas Supralumínicas de las Fragantes Ibéricas, no li permeten fer a l’espígol: defraudar.