De ruta amb el Botànic. Les terres altes del riu Millars

El riu Millars, eix vertebrador de la meitat sud de les terres de Castelló, naix en Cedrillas (Terol), en el cor de la Serra de Gúdar. En la seua capçalera és un riu de muntanya, i les seues aigües discorren entre profundes goles i estretes valls, fins a arribar al nostre territori en els voltants d’Olba. Fins a ací ens dirigim en la nostra excursió del cicle De ruta amb el Botànic per a gaudir dels superbs paisatges i la diversitat vegetal que ens ofereix aquest tram alt del riu en les terres frontereres d’Aragó. El valor i interès ambiental d’aquest entorn ha propiciat que tant la part aragonesa com l’adjacent valenciana hagen sigut incloses com a espais protegits de la Xarxa Natura 2000, amb els LICs “Estrechos del río Mijares” a Terol i “Curs Alt del Riu Millars” a Castelló.

El pont de la Fonseca i Rubielos de Mora

Després d’un tranquil viatge per l’autopista A-23, en la Venta del Aire prenem rumb cap a Rubielos de Mora, encara que abans d’arribar creuàrem ja el Millars en els voltants del pont vell de la Fonseca i ens detinguérem per admirar aquest monument. Es tracta d’un pont medieval, datat en 1670, construït per a unir les dues ribes del Millars i facilitar així el pas de viatgers i bestiars transhumants en el que era una de les principals vies de comunicació entre Aragó i Llevant. Ací entrem ja en contacte amb la vegetació de ribera: pollancres i salzes acompanyen el riu en el seu discórrer entre impressionants blocs de roca, on vam poder contemplar també espècies rupícoles adaptades a viure en aquest difícil substrat. En aquest ambient fluvial ben conservat, es pot observar esporàdicament a la llúdria. En l’entorn, rouredes amb coscolls ens anuncien que deixem ja l’alta muntanya del Sistema Ibèric aragonès i ens acostem a les terres més càlides del litoral mediterrani.

Pont de la Fonseca. / www.laranda.es

Després d’aquesta breu parada, seguirem fins a Rubielos de Mora, on aprofitàrem per a esmorzar i gaudir de la magnífica arquitectura medieval d’aquesta preciosa vila, on destaquen el seu casc antic emmurallat i les seues portes blasonades.

Rubielos de Mora. / J.E. Prades

De Fuentes de Rubielos a Olba

Continuàrem la ruta amb autobús fins a Fuentes de Rubielos, on anàvem a iniciar el tram més llarg de l’excursió que ens conduiria, seguint bàsicament el PR-30, fins a Olba. La senda, que enllaçava amb trams de pista forestal, discorria entre pinedes, inicialment de pinastre (Pinus pinaster), en les roques de gres de l’entorn de Fuentes de Rubielos, i posteriorment de pi blanc (Pinus halepensis), acompanyats per matolls amb abundància de ginebre (Juniperus oxycedrus) i savina (Juniperus phoenicea).

Pinedes mediterrànies de pi blanc en les ribes del riu Millars. 

Seguíem des dels vessants alts el llit del Millars i els seus afluents, encaixats en estrets congosts, i en l’entorn destacaven impressionants tallats de roca, que eren sobrevolats per grans rapinyaires com els voltors lleonats. La senda, sempre en descens, ens va conduir als voltants d’Olba, on vam fer una pausa per a dinar.

Destaca Olba per les seues fonts i sèquies, que impregnen els seus estrets carrers de la remor de l’aigua, i per la proliferació d’aldees (anomenats localment barris) que es reparteixen per la vall del Millars en tot el terme municipal, amb noms que al·ludeixen en molts casos als cognoms de les famílies que originalment els van poblar quan eren simples caserius (Los Villanuevas,  Los Pertegaces, Los Lucas o Los Giles, entre altres).

Cingles en els estrets del Millars. 

La Fuente de la Salud i el Caserío de la Verdeja

Per la vesprada, encara ens quedaven interessants llocs per descobrir. En ruta de tornada des d’Olba cap a la Venta del Aire, ens vam detenir primer en la Fuente de la Salud, un xicotet naixement d’aigua situat en el barranc de Rubielos, un estret llit que desemboca en el Millars en els voltants del caseriu de la Tosca.

Una senda que voreja el llit ens condueix des de la carretera a la font, i en el camí podem observar els últims llentiscles (Pistacia lentiscus) que s’endinsen per la vall del Millars i que arriben a la província de Terol. Com és una planta termòfila, resulta molt escassa la seua presència a Aragó. Els rocams humits de les parets del barranc, en els voltants de la font, ens mostren extensos tapissos vegetals on destaquen la falzia de pou (Adiantum capillus-veneris), falguera característica d’aquests ambients, i la imperatòria o herba imperial (Peucedanum hispanicum), umbel·lífera de grans i brillants fulles que resulta freqüent en les riberes del curs alt del Millars.

Entorn de la Font de la Salut. Roques humides amb falzia de pou i imperatòria.

Als gorgs del llit, crida l’atenció les xicotetes i delicades fulles flotants de la llentia d’aigua (Lemna minor), que pot arribar a formar un mantell verd que cobreix completament la superfície de l’aigua.

Llentia d’aigua.

Després de la Fuente de la Salud, l’última parada, ja a poqueta nit, va ser el Caserío de la Verdeja, un bucòlic conjunt de masies disperses entre les hortes d’un tram un poc més ampli de la vall del Millars, des d’on accediríem a un altre dels estrets del riu. El recorregut va ser molt agradable, per pistes de terra i trams de senda fins a confluir amb un camí rural asfaltat que condueix a una xicoteta central hidroelèctrica. Els bancals i hortes de la vall van donar pas a un escarpada vessant d’ombria on es desenvolupa una interessant roureda mixta amb carrasques, al peu d’un impressionant faralló rocós.

Roureda mixta amb gal·ler i carrasca a l’estret del Millars.

En la riba oposada de l’estret, en exposició de solana, dominen les pinedes de pi blanc, i en les roques que també coronen aquest vessant vam poder observar un grup de cabres salvatges. Amb les últimes llums del vesprejar tornem al Caserío de la Verdeja, des d’on l’autobús ens va conduir ja de tornada a València.