Botànic del mes: Gonzalo Mateo

Gonzalo, com van ser els teus inicis al Botànic?

Vaig entrar a Botànic l’any 2000, quan es va posar en funcionament l’edifici de recerca, i vaig ser convidat a ocupar un despatx en la seua segona planta, abandonant el que tenia en la Facultat de Biologia. Des de llavors he seguit amb les mateixes funcions docents i investigadores, solament canviant la ubicació del lloc de treball ordinari. En aqueix sentit no em puc considerar un “treballador” del Jardí com la major part dels que ací treballen, sinó un professor del departament de botànica amb el seu despatx en aquesta casa.

En un acte al Jardí Botànic, amb Isabel Mateu i Ana Ibars, 1992.

Per què vas escollir botànica?

La botànica la vaig escollir ja durant la carrera. Després d’acabar el primer cicle, sent l’assignatura que més m’havia agradat i obtingut millors qualificacions, vaig sol·licitar al Dr. Mansanet, el cap del departament d’aquell moment (1973), la possibilitat d’entrar a treballar com a alumne col·laborador i anar preparant un treball de finalització de llicenciatura (llavors parlàvem de tesina). El que em va atraure va ser el mateix pel que havia triat la carrera de Biologia, i és que m’havia dedicat des de xiquet a una tasca d’explorador naturalístic, sobretot en llargs estius en Soria, on la meua principal tasca concreta va ser l’elaboració de detallades col·leccions d’insectes, que determinava com podia amb la bibliografia que aconseguia gràcies al meu pare (professor de Ciències Naturals). En arribar a la carrera esperava aprofundir en la zoologia, però la bona relació sorgida amb el professor Mansanet em va acabar portant per un altre camí.

Preparant la tesi doctoral. Pico Ranera en Talayuelas (Conca), 1979.

Eixida amb col·laboradors, en l’etapa posterior a la tesi. Yémeda (Conca), 1985.

En què consisteix el teu treball?

El meu treball, com el de la resta dels professors de la Universitat, té una part pedagògica: preparar i fer classes, que no sol tenir lloc en el Botànic sinó que em suposa acudir al campus de Burjassot, i que ve condicionada per la càrrega docent del departament i els acords entre els professors per a impartir-la. La part més lliure és la de recerca. Jo vaig escollir des del principi l’especialitat de les plantes vasculars i dins d’ella els estudis florístic-taxonòmics, és a dir, conèixer i donar a conèixer la biodiversitat en general i particularment dels territoris pròxims.

Com penses que ha canviat el teu treball amb els anys?

En més de 40 anys de treball he vist canviar radicalment les maneres de treball i he hagut d’aprendre altres nous, la qual cosa ha suposat el repte d’emprar molt temps en l’aprenentatge de noves tecnologies i haver de rebutjar arxius, fitxers, etc., en suports obsolets per a anar adaptant-los als nous.

Respecte a la situació laboral, com és actualment?

La meua situació laboral actual ha passat a fer-se francament incòmoda des que la societat s’ha anat encarant cap al suport de recerques tecnològiques i la marginació de les que afecten a la biodiversitat. Es parla molt d’ella i l’interès per preservar-la, però es penalitza als qui treballem en ella de totes les maneres possibles, relegant la valoració dels nostres treballs al mínim i obstaculitzant que els nostres deixebles puguen accedir a beques i ajudes si mantenen aquesta especialitat. Respecte a això, observe que s’empren molts recursos humans i econòmics en les recerques que es fan sobre biologia, potser podrien ser més, però sobretot haurien de ser més equilibrades: no crec que calga promoure unes especialitats a les quals es reserven grans recursos mentre no queda res per a unes altres.

Treballes sol o en equip?

Sempre que he pogut treballar en equip tot ha anat millor i hem avançat més, però si les administracions s’obstinen que en la teua especialitat no treballe ningú, especialment els joves i nous llicenciats, acabes condemnat a treballar només en el dia a dia, encara que pugues comptar amb la col·laboració a distància de col·legues o aficionats d’ací i allà.

En treballs sobre flora del sistema Ibèric a Ambrona (Sòria), 2008.

Estàs especialment orgullós d’haver participat en algun projecte?

De molts. He treballat de manera nuclear en el projecte de fons Flora ibèrica, de 21 volums (grossos), que ja només li queda un per a concloure. Precisament en el qual acaba d’eixir contribuïsc amb dos gèneres dels més extensos i complexos (Hieracium i Pilosella) de la nostra flora.

I no puc oblidar l’aportació decisiva en el Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana, on m’han donat el premi com a primer contribuent en nombre de cites. També en dos projectes que suposen el fer arribar el món de les plantes a un públic més ampli, com l’Atles de Flora d’Aragó o l’Herbari Virtual del Mediterrani Occidental, tan essencial en el treball dels estudiants.

Sobre Estudio monográfico sobre los géneros Hieracium y Pilosella en España que has escrit al costat de Fermín del Egido. Quins objectius té aquesta publicació?

Es tracta de la primera vegada que es publica un treball monogràfic sobre aquests gèneres a Espanya, que són molt escassos els similars en altres països per ser uns dels gèneres més complexos i esmunyedissos i que tenen encara molt per dilucidar. Fermín i jo portem descrites més de 100 espècies, la majoria dels Pirineus i la Serralada Cantàbrica, on són molt abundants i diversificats, i tenen un gran interès per a conèixer l’evolució de les flora i els climes durant els períodes glacials i post-glacials. Del primer gènere cataloguem i descrivim unes 340 espècies i unes 70 del segon. Calculem que quan estiguen ben coneguts tindrem vora 600 del primer i 100 del segon.

 Amb Fermín del Egido i Paco Gómiz recol·lectant mostres de Hieracium. Coriscao (límits Cantabria-León), 2017.

Has donat nom a més de 130 plantes noves per a la ciència. En què t’inspires per a posar aquests noms?

És una bona pregunta, que no m’havien fet mai i que no és de cap manera baladí. M’interessen molt les llengües, les paraules, els noms que es donen a les coses, i procure generar-los de la manera més digna i eufònica que puc, generalment basat en la geografia. Algunes que he donat serien Achillea bronchalensis, Hieracium conquense, Pilosella asturica, Centaurea saguntina o Sarcocapnos saetabensis.

També t’has interessat pels noms comuns, per unificar-los, en la proposta Los nombres comunes de las plantas. per què és rellevant? 

Efectivament, no n’hi ha prou amb tenir noms científics unificats ja que el 99,99% de la societat no els empra. La majoria de persones utilitzen els noms en les seues llengües vernacles. Algunes tenen obres on aquests noms es presenten bastant normalitzats i unificats (França, Anglaterra, Catalunya) però no així a Espanya o a nivell de la llengua espanyola. Per la meua banda, he tractat de donar un toc d’atenció sobre aquest tema en particular amb una xicoteta obra que pot ser un bon punt de partida, encara que l’acolliment és mínim (crec que s’han venut uns cent exemplars) perquè aquesta societat presenta el que podríem cridar analfabetisme botànic (com es parla del digital). És a dir, que a partir del que li han ensenyat sobre les plantes ni sap ni vol saber sobre elles.

Estudio monográfico sobre los géneros Hieracium y Pilosella en España (link).Los nombres comunes de las plantas (link).

Comptes amb una àmplia producció científica i es podria dir que has creat escola. Com s’aconsegueix transmetre la importància de la recerca botànica?

Primer matisar que és possible que haja creat escola, però no he aconseguit mantenir un equip propi de treball. He col·laborat en la formació de molts i alguns ex-alumnes m’ho agraeixen després, però pels motius abans assenyalats no se m’ha permès mantenir un equip propi.

Quin paper creus que té la divulgació?

La divulgació és tan important o més que la recerca. No podem deixar-la en mans d’aficionats i principiants, com es veu moltes vegades en l’actualitat, ja que els investigadors més formats han de dedicar-se a fer currículum i publicar en revistes d’impacte. Per la meua banda, porte una dedicació a la divulgació, que crec molt convenient, encara que tampoc està bé acabar especialitzat en ella per falta de suport a les teues línies de recerca.

Eres director, des de la seua creació, de la revista Flora Montiberica. Què en destacaries?

Aquesta revista sorgeix de l’experiència a Madrid de la revista Fontqueria, la primera que vaig conèixer sense suports institucionals. Sorgeix gràcies a que les noves tecnologies permeten unes autoedicions molt barates (si s’opta per l’austeritat) i de molt pocs exemplars, però que serveixen per a donar eixida a treballs que en els últims 20 anys no es valoren adequadament en les revistes majoritàries. Puc assenyalar que acaba d’eixir el número 70 i que des que va començar es va mantenir amb 3 exemplars anuals, però des de fa poc hem hagut de passar a 4. Cap revista espanyola manté un ritme així ni una periodicitat tan regular. Un article tarda una mitjana d’un parell de mesos a estar en el carrer, enfront d’1-2 anys en altres més oficials (que depenen de finançament oficial que moltes vegades no arriba).

Penses que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica?

Sí. El que passa és que en realitat no hi ha temes no relacionats amb la botànica: uns més d’a prop, com la geologia, la geografia o la zoologia, uns altres més llunyans, com l’antropologia, la medicina, la filologia, la història… Totes les branques del saber m’interessen. No així totes les disciplines objecte d’estudi, doncs algunes no promouen el coneixement de la realitat sinó de qüestions pràctiques per a organitzar la societat, com les que s’estudien en ciències econòmiques o dret. De totes maneres, l’estudi del planeta i totes les seues peculiaritats, el que entenem com a geografia, seria després de la botànica el que més m’interessa i aplique en la meua recerca, que sempre ha tingut un caire territorial o geobotànic.

Amb Benito Crespo i Emilio Laguna, en la presentació del primer volumen de Flora Valentina. 2011.

Com valores la situació actual de la docència?

Crec que és hereva d’una situació secular, en la qual tot s’ha basat en classes que pretenen ser magistrals quan la transmissió principal dels humans era oral. Des que hi ha llibres açò és menys necessari. Des que aquests són molt accessibles a tots els públics, menys encara. Des que tots aqueixos coneixements estan gratuïts i accessibles en la teua pròpia casa, com en el món actual d’internet, ja passa de ser innecessari a quasi ridícul seguir igual. En canvi, les classes pràctiques són insubstituïbles. És molt difícil iniciar-se només en la major part de les especialitats sense algú al costat que et vaja orientant al principi. Per la meua banda tancaria les aules i situaria la docència un 50% en els laboratoris pràctics i un 50% en el camp.

I com animaries als actuals estudiants de biologia per a que es dedicaren al mateix que tu?

No els puc animar. En aquest cas em veig obligat a desanimar-los, pel que fa uns deu anys que cap estudiant s’haja animat a treballar amb mi. En realitat sí que els anime, però els assenyale els obstacles que les autoritats posen per a poder dedicar-se a açò. Alguns comencen però duren poc…

Conferència sobre els boscos ibèrics. Enguera (Valencia), 2016.

Com imagines als futurs botànics i botàniques?

Imagine un món, en un futur no gaire llunyà, on la humanitat haja caigut en el compte que el més valuós de tot el que tenim en el planeta és la vida. Minerals hi ha des de la Lluna fins a Plutó de sobra. Què és allò imprescindible per a la nostra vida i que és escàs o desconegut fora de la Terra? Sobretot tres coses: l’aigua, els animals i les plantes (a part de nosaltres mateixos). Imagine un món en què s’ha arribat a un gran acord mundial: prioritat absoluta a la conservació de la qualitat de l’aigua i de les espècies de la flora i fauna silvestre; al seu estudi, a la seua divulgació, al manteniment sa dels seus hàbitats. En aqueix món faran falta molts milers d’experts, que destaquen també pel seu amor a la Natura i que estiguen ben familiaritzats amb ella, que investiguen en els temes que ajuden al seu millor coneixement i que els exhorte a divulgar els seus coneixements a tots els racons de la societat.

Foto de grup del curs de Botànica Pràctica de la Universitat d’Estiu de Terol en Orihuela del Tremedal. Amb Javier Fabado i Carles Fabregat. 2016.

En quina època de la botànica t’haguera agradat viure?

He tingut la sort d’arribar a la botànica en el millor moment de la història. Quan tot estava per fer i començaven a donar-se les condicions per a fer-ho. Aquesta generació ho hem fet quasi tot en la història de la botànica espanyola. Podríem haver-ho arrodonit si no ens ho hagueren impedit. Però el que començava bé a la fi dels setanta es va truncar durant els noranta. No ens van deixar ni 20 anys de “vaques grosses”. Portem ja altres 20 anys de “vaques flaques”, on alguns seguim treballant perquè veiem el molt que queda per fer i perquè ens agrada, encara que en una permanent carrera d’obstacles contra corrent. Si haguera viscut abans podria haver-hi fet molt poc. Si arribara ara… menys.

A quin botànic o botànica t’haguera agradat conèixer en persona?

A nivell internacional la llista seria molt llarga, des de Linneo fins al present. En aquest país no hi ha hagut molt on triar, però assenyalaria a Carles Pau, el farmacèutic de Segorb, que va viure sempre en el seu poble i va treballar com a botànic uns 50 anys (1887-1937), i que arribà a ser el més reconegut dels botànics espanyols del seu temps, sobretot fora de les nostres fronteres.

A l’Institut Botànic de Barcelona, estudiant la correspondència de Carles Pau. 1993.

Imagina que tens tant de pressupost com vols. Com seria el teu treball?

És curiós que la percepció del gran públic és que l’únic fre possible per a l’avanç de la ciència és que les autoritats no donen suficients diners, però avui dia cal tenir en compte que les grans empreses són les que organitzen la recerca i -en part- la financien. Els investigadors de plantilla i els professors d’Universitat investiguem amb fons que ens donen les empreses, cosa que és molt rendible per a elles, ja que es fa en instal·lacions alienes, amb personal qualificat que ja té el seu sou i només es necessita contractar (uns mesos o anys) a algun becari. Jo no puc imaginar un món en què em donen tots els diners que vull per a investigar, tinc prou amb imaginar un món on l’administració i les universitats es bolquen a potenciar les recerques útils per a la qualitat de vida dels ciutadans i del medi ambient en comptes d’obstaculitzar-les.