Iresine, la planta que vesteix de rosa

Tanca els ulls i imagina una planta, de quin color són les seues fulles?, segur que el verd és el primer color que et ve a la ment. Verd clar, verd fosc, verda llima, verda molsa, verda maragda, verda oliva… podríem fer una carta pantone solament amb els diferents matisos de verd que podem trobar en el món vegetal.

O pot ser que també t’hages imaginat un paisatge tardorenc i llavors parlaríem de colors com el groc, el marró o el roig, que ens avisen de la imminent caiguda de la fulla, però no són més que fulles inicialment verdes que van perdent clorofil·la progressivament.

Però i si t’expliquem que en el més profund dels boscos tropicals de sud-amèrica hi ha un tipus de plantes que té al rosa i al porpra com a bandera, Són conegudes com iresine o fulles de sang i durant l’hivern destaquen més que mai en el Botànic, en escassejar els vius colors de les flors. És per açò que les hem triat com a protagonistes del mes de febrer T’animes a conèixer-les?

Una nota de color al teu jardí

Encara que és una espècie originària de Brasil, podem trobar a la Iresine herbstii conreada en moltes parts del món. De fet deu el seu nom a Hermann Carl Gottlieb Herbst, director del jardí botànic de Rio de Janeiro, al que va voler homenatjar William Jackson Hooker, el primer director del Real Jardí Botànic de Kew, per haver introduït l’espècie en els jardins anglesos. I és que la seua fàcil multiplicació i el viu color del seu fullatge perenne, la converteixen en objecte de desig per a paisatgistes, jardiners i aficionats a les plantes.

A diferència de les seues flors estivals, que són xicotetes, de color blanc i sense massa valor ornamental, presenta unes vistoses fulles ovals i variegades de color porpra fosc amb els nervis ben marcats de color rosa fúcsia, de manera que podem formar densos massissos amb els quals trencar la monotonia cromàtica en el jardí. Encara que també pot funcionar com enfiladissa adornant algun racó especial del terreny.

Sempre que les temperatures siguen suaus, ja que no suporta les gelades, i hi haja una bona il·luminació, evitant l’exposició directa al sol, podrem conrear-la a l’aire lliure. Si no, sempre podrem utilitzar-la com a planta d’interior. Açò sí, en tots dos casos, a més de l’exposició solar, el reg i la humitat ambiental es convertiran en factors clau per a la seua bona conservació.

A l’exterior, el secret és mantenir sempre el substrat humit però ben drenat. Així, en els mesos més calorosos caldrà augmentar la freqüència del reg i fins i tot ruixar diàriament amb aigua a la planta amb l’ajuda d’un polvoritzador. En les nostres cases el mateix, perquè també funciona en test, però a més evitarem posar-la prop de la calefacció i la situarem sempre prop d’una finestra perquè puga tenir una bona il·luminació, si no podria fins i tot arribar a perdre el seu particular color.

Creix molt ràpid pel que haurem d’abonar-la de forma regular, cada 15 o 20 dies si utilitzem abonament líquid, i també podar-la, tallant cada 2 mesos les parts que hagen crescut massa. D’aquesta manera afavorirem el creixement i la ramificació de les fulles, i aconseguirem mantenir la forma compacta del massís.

Antocianines, el secret del seu èxit

Flores, fulles, fruits, el color d’un determinat teixit o òrgan vegetal sempre va a dependre de la major o menor concentració d’un pigment o de la combinació de varis d’ells. Els pigments no són més que molècules que poden absorbir selectivament la llum reflectint aquell color de l’espectre visible que no han pogut absorbir.

La clorofil·la, amb aqueix característic color verd, és el més abundant en la natura. I és que, com ja sabràs, exerceix un paper molt important en la fotosíntesi, procés a través del com les plantes poden fabricar el seu propi aliment. La clorofil·la és l’encarregada de captar l’energia solar que transformarà l’aigua, absorbida per la planta a través de les arrels, i el CO₂, absorbit a través dels estomes de les fulles, en glucosa (l’aliment) i oxigen. A més llum, més clorofil·la, per açò les fulles, que poden orientar-se cap a ella, en general sempre seran de color verd.

A més de la clorofil·la, intervenen de forma secundària en la fotosíntesi, altres pigments anomenats accessoris que formen part del complex antena fotosintètic. Les xantofil·les, de color groc, i els carotenoids, de color groc-ataronjat. Els tres tipus de pigments es localitzen en la membrana tilacoidal dels cloroplasts, però aquests dos últims queden emmascarats en les fulles per la gran quantitat de clorofil·la existent, llevat que canvien les condicions ambientals.

A la tardor, quan l’energia lumínica es redueix, baixa també la concentració de clorofil·la i es manifesten la resta dels pigments. Per açò les fulles canvien de color virant cap al groc, el taronja o el roig. Aquest últim color és produït per les antocianines, un altre tipus de pigments que no intervenen en la fotosíntesi. Són hidrosolubles i es localitzen en els vacúols de les cèl·lules vegetals, així que depenent del ph vacuolar el seu color variarà entre el porpra, el roig o el blau. I sí! Són els encarregats de proporcionar aqueixes vives tonalitats a les fulles de la iresine, la nostra planta protagonista.

Però llavors, açò vol dir que no hi ha clorofil·la en les fulles de la iresine? En absolut, sense clorofil·la no hi ha fotosíntesi i per tant la planta es moriria al no poder fabricar el seu aliment, simplement està emmascarada Llavors per què hi ha més concentració de antocianines? Perquè en determinats contextos passa a tenir un paper més important que la clorofil·la. I és que aquest pigment absorbeix molt bé la radiació ultraviolada, així que en condicions de massa exposició se sintetitza més per a protegir a les plantes de la llum del sol i de la formació de radicals lliures, a més d’afavorir la pol·linització atraient als insectes amb aqueixos vius colors. Cosa que encaixa perfectament en l’hàbitat tropical d’aquestes plantes, no et sembla?