Jo vinc d’un silenci “Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana”
Daniel Climent torna a Espores amb una ressenya molt especial, la del llibre amb el títol d’aquest mateix article. Una obra que ve, com diu ell, “a salvar-nos els noms de les plantes” i, en aquest cas, en català. Acompanyeu-lo en un viatge de lectures, cançons, una mica d’història i una ferma defensa dels noms populars que històricament hem donat a les plantes.
“L’ajuda del saber tècnic de lingüistes i filòlegs qualificats és indispensable; ho és si volem mantenir el prestigi i la categoria d’idioma de cultura que la nostra llengua gaudeix. El llenguatge no és mai obra d’un mer enfervoriment folklòric o patriòtic, sinó el resultat de llargs treballs de col·laboració en els quals concorre una pila de factors”.
El nom de les plantes als Països Catalans (1981), de Francesc Masclans
ANTIPHONA1 AD INTROITUM2. Antecedentia
La divulgació científica en català arriba a punts d’excel·lència que sorprenen pel fet de ser una llengua minoritzada (que no minoritària); una llengua que durant segles ha sigut sotmesa, com el propi País Valencià, o els Països Catalans, a prohibicions, atacs i entrebancs legislatius i socials, alguns dels quals romanen en l’actualitat. Tot i això hem pogut bastir, sobretot al llarg dels darrers quaranta anys, cúspides divulgatives en diferents camps que convé conèixer abans de parlar-ne de la que en aquest article constituirà objecte de ressenya.
Biosfera
Història Natural dels Països Catalans
Entre eixes cimeres podem destacar, en el camp biosanitari i de la història de la ciència, Història Natural dels Països Catalans, Biosfera, Enciclopèdia de Medicina i salut, La Ciència en la Història dels Països Catalans, enciclopèdies sense parangó amb cultures de similar pes demogràfic i econòmic, i fins i tot amb moltes altres molt més potents.
Una situació semblant a aquells altres vèrtexs, ara de la lingüística, que van ser el Diccionari Català-Valencià-Balear DCVB, que durant dècades ha sigut considerada l’obra capital de la romanística a tot el món3, o el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Enciclopèdies que haurien de formar part de les biblioteques de tots els instituts i departaments de disciplines relacionades amb les Ciències lato sensu. Com el llibre que ara ressenyarem.
EPISTOLA AD VALENTINOS. In illo tempore…
Va ser l’any 1975 quan Raimon ens va emocionar a molts amb la seua cançó “Jo vinc d’un silenci” .
Reprodueix la cançó de Raimon mentre lliges l’article
Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg,
de gent que va alçant-se des del fons dels segles.
Sí. Això ens va colpir. Érem estudiants i treballadors interessats en participar en la vida pública més enllà dels estrictes límits que el franquisme ens havia reservat.
De gent que anomenen classes subalternes,
jo vinc d’un silenci antic i molt llarg.
Límits polítics, sí, però també límits lingüístics. Perquè estàvem obligats a ocultar, a renunciar, a assumir el menysteniment públic de la llengua heretada, de la llengua amagada, de la llengua perseguida.
Jo vinc de les places i dels carrers plens
de xiquets que juguen i de vells que esperen,
mentre homes i dones estan treballant
als petits tallers, a casa o al camp.
Una llengua feta de paraules plenes de sentit però que mai no veies escrites. Com era el cas del nom de les plantes, dels fitònims.
Jo vinc d’un silenci que no és resignat,
d’on comença l’horta i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal:
qui perd els orígens perd identitat.
Han passat anys, molts anys. Han passat moltes coses. I algunes, afortunadament positives, com les que el 1965 havia preconitzat Salvador Espriu a l’Inici de càntic en temple:
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana
Doncs bé, els dos primers versos de la segona estrofa emmarquen molt bé, potser arriben a ser el millor epítom del llibre que presentem a continuació, Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana5 . Perquè, en efecte, el Corpus de fitonímia catalana és, entre altres moltes coses, una obra “per salvar-nos els mots”, els dels Noms de plantes.
ALLELUIA. MAGNUM OPUS
A casa nostra, tant la diversitat botànica com l’etnobotànica -i en concret la fitonímica- és enorme; i totes juntes constitueixen part de la nostra comuna riquesa en el sentit més ample de la paraula, el que apuntava un dels més grans naturalistes del nostre temps, Edward O. Wilson7 : “Es pot dir que cada país té tres tipus de riquesa: material, cultural i biològica8” .
Pots adquirir aquesta obra fent clic en la imatge
I en l’etnobotànica, l’estudi de les relacions entre plantes i grups humans, s’hi inclouen tant els noms de les plantes (fitonímia) com les diverses aplicacions i costums relacionats amb les plantes, amb especial èmfasi en els usos tradicionals entesos com un valor cultural i d’interès científic.
En consonància amb la intersecció de dues d’estes riqueses, la cultural i la biològica, el Corpus de fitonímia catalana ha aconseguit relacionar vora 8.400 noms científics de plantes amb els més de 35.000 fitònims que s’han fet servir per la gent i al llarg del temps per nomenar-les popularment; i tot acompanyat d’un apartat amb més d’un centenar de fotografies i uns índexs que faciliten la recerca en esta monumental obra de quasi 1.100 pàgines. Sí, un poliedre lingüístic alhora que un calidoscopi informatiu.
El volum s’ha nodrit de desenes de milers de fitònims (vora 40.000, d’originals), extrets, filtrats i ponderats de més de tres-centes obres botàniques dels darrers cent cinquanta anys (algunes de les quals, de qui signa este article9); obres d’entre les quals destaca, qualitativament i quantitativa, aquella referència que va ser Els noms de les plantes als Països Catalans (1981), de Francesc Masclans, de la qual este Corpus n’és manifestament l’hereu.
Però, el Corpus no tan sols és una obra magna sinó un Magnum opus, una obra mestra que –de manera similar a lo que va suposar en el seu temps el DCVB, l’Alcover-Moll, per a la romanística general-, s’ha avançat a tot allò que en el camp de la fitonímia posseeixen unes altres cultures de molts més recursos econòmics, logístics, demogràfics i polítics. I és que, ha aconseguit recollir, relacionar i fixar una part ben important del patrimoni immaterial, el fitonímic, amenaçat de desaparició a causa del seu mecanisme preponderant de transmissió, oral, lligat a usos i costums d’un món en vies d’extinció, el rural.
Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg,
de gent sense místics ni grans capitans,
que viuen i moren en l’anonimat,
que en frases solemnes no han cregut mai.
I en consonància amb la dita mallorquina recollida al DCVB “traem el Corpus” (eucarístic10) , en el Corpus que ara comentem la fitonímia es vesteix de gala per mostrar-nos l’excel·lent recull de noms de plantes que de bon segur contribuirà amb escreix a la tasca sempre inacabable de fer de la nostra una llengua d’alta cultura.
Però no tan sols ha sigut la gradual desconnexió entre ager i urbs lo que ha propiciat la desaparició d’un món, l’etnobotànic, ple a vessar de polièdriques formes d’expressió, les lingüístiques incloses. També el món acadèmic ha sigut, en gran part, reticent a estudiar i fer pròpia una forma expressiva tan menystinguda com les arrels sociològiques i interpretatives en què s’assentava; o, potser també, perquè des de l’aparició del rigor científic es van obrir camins que conduïen a progressos ràpids, i aquelles velles respostes -en forma de noms, usos i rituals- van semblar pures excentricitats, malgrat que en el seu temps, no massa llunyà, gaudiren d’una increïble vitalitat i acceptació col·lectiva.
De fet, i parafrasejant Masclans, “[mentre] el rigor científic de la sistemàtica biològica es fonamenta en identitats o diferències estrictament definides, els parlars populars tenen orígens diversos, solen ser transmesos oralment i admeten certs marges d’ambigüitat que fluctuen entre les dades de la percepció sensible més acurada i les velles creences més o menys esotèriques de la màgia.” Sí, un pont entre la natura i la cultura.
EVANGELIUM SECUNDUM IOANNEM [VALLENSEM11]
El Corpus fitonímic és, en primera instància, un magne diccionari sinonímic de noms de plantes; de fet, i en paraules de Manuel Benito Crespo Villalba12 , “el més complet, exhaustiu i rigorós que s’haja escrit fins hui”. Es tracta d’una obra colossal, enllestida al llarg de vint-i-un anys per un equip altament qualificat -de luxe, diria jo13– encapçalat per Joan Vallès Xirau14, un dels màxims impulsors de l’Etnobotànica als Països Catalans15.
L’autor, amb Joan Vallès, i Mari Àngels Bonet, dos dels responsables del Corpus de fitonímia catalana. La fotografia està feta al Pou de la Neu, de la Carrasqueta, durant les III Jornades d’Etnobotànica en llengua catalana, celebrades a Xixona en maig de 2006
Per fer-nos una idea de la complexitat del projecte cal considerar que la formació dels fitònims obeeix a factors no sempre ben definits: des de l’atribució de propietats a les semblances morfològiques, tot passant per un munt d’avatars locals i temporals molt diversos dels quals els noms de les plantes n’han conservat, sovint, el rastre.
A més a més, la difusió dels noms populars, lligada a les rutes migratòries, als canals comercials, a l’assignació vicariant de propietats i a la transmissió quasi exclusivament oral ha conduït, en els diversos dominis dialectals d’una llengua, a formes diverses d’homonímia (el mateix nom a diferents plantes), de sinonímia (diferents noms a la mateixa planta), convergència, mutacions fonètiques, etc., la qual cosa cobra una particular importància en la nostra llengua, conformada com una llengua policèntrica amb un marcat respecte per les varietats territorials. En definitiva, un poliedre lingüístic alhora que un calidoscopi informatiu.
Tot això, junt a l’enorme varietat, els matisos i corrupcions fonètiques lligades a la fitonímia popular, han fet desistir en ocasions els botànics novençans i/o academicistes que, mancats d’un instrument sistematitzador i clarificador com este Corpus, ràpidament corrien a refugiar-se en la reputada exactitud de la terminologia científica, quan no a aplicar noms estandarditzats a plantes que en la zona rebien un altre nom, amb la consegüent elevació de l’entropia terminològica i el risc de pèrdua greu de la informació que els noms atresoren. Perquè els fitònims n’atresoren, d’informació: un fitònim és un mot carregat de sentit, una clau per obrir panys i portes a través de les quals es pot accedir a moltes de les relacions que al llarg dels segles hem establit els humans amb el món de les plantes. Sí, sovint cal nomenar per veure allò que mirem, per sentir, per valorar.
Fixem-nos, si més no, en el següent cas en el qual un fitònim alerta sobre una possible relació entre algun component bioquímic d’un fruit i la resposta fisiològica d’un determinat animal. L’exemple està pres del llibre Herbari. Viure amb les plantes17 reelaborat a partir de l’article original i fa referència al fruit de l’aranyoner Prunus spinosa (pg 117): “[hi ha] un altre fitònim relacionat amb el pinyol sobre el que convé detindre’s (a partir del minut 14:30). En novembre del 2006, a la secció Històries Naturals de la revista El Temps, Martí Domínguez es preguntava la raó del fitònim “escanyagats”, aplicat a Prunus spinosa pel fet que els gats que mengen aranyons pateixen un episodi d’ofegament, d’oclusió faríngia o escanyament (ex-cannare, pel canó de la gola), que acaba amb la mort. El problema plantejava un repte etnobotànic: el d’anar més enllà del recull, cartografia i sistematització de dades, per tractar d’interpretar-les. Nosaltres creiem que la ingesta de la llavor n’és la causa, ja que conté amigdalina, un glucòsid que per hidròlisi enzimàtica produeix benzaldehid, glucosa i cianur d’hidrogen (HCN). Tot i que aquest és tòxic a partir de determinades dosis, pensem que no n’és el causant de la mort, sinó el benzaldehid, que en degradar-se a l’intestí es transforma en àcid benzoic/benzoat, al qual els gats tenen una hipersensibilitat molt acusada fins el punt que dosis relativament petites els causen una mena de xoc anafilàctic que pot conduir-los a la mort.”
Prunus spinosa
El lèxic s’ha d’entendre, doncs, no tant com a un conjunt de noms per guardar, ordenar, classificar, sinó com la clau que permet l’accés a molts altres nivells, a noves possibilitats d’interpretació de la realitat, i a la reconstrucció d’un passat que explica el present i condiciona el futur; com una posició en una partida d’escacs que, convenientment interpretada per l’analista, permet no tan sols reconstruir com s’hi ha arribat sinó veure les possibilitats que s’obrin per avançar.
I en particular els biònims, les paraules amb què designem els essers vius, “parlen”; sí, no tan sols serveixen per designar, sinó que poden contenir informació rellevant: morfològica, fisiològica, ecològica, instrumental, històrica, utilitària, simbòlica, medicinal, toxicològica, gastronòmica i de molts més camps.
ANTIPHONA AD OFERTORIUM. Pontes inter natura et traditionem18
La fitonímia no és una simple compilació de noms de plantes, sinó que està plena a vessar de sentits diversos: etimològic, contextual, jeràrquic, intel·lectiu, emotiu o productiu. Per això, no es tracta de recuperar fitònims per un simple afany nostàlgic, no. Perquè més enllà de la catalogació lexicogràfica els fitònims permeten explorar nous camps conceptuals i lligar connexions que estimulen a bastir visions holístiques, relacionals, mútuament sustentadores.
Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci que romprà la gent
que ara vol ser lliure i estima la vida,
que exigeix les coses que li han negat.
I en eixe sentit els fitònims, com la poesia per a Gabriel Celaya, “son un arma cargada de futuro”; i recuperar-los, repensar-los per entendre’n el significat, obri portes per al futur. Per posar un exemple en paral·lel, l’estudi de la variabilitat dels gens humans conservats en les restes fòssils dels nostres avantpassats, ha permés entendre les raons de fons de problemes metabòlics actuals com la diabetis. I els fitònims n’atresoren, de “gens” (sobre les característiques, propietats, rutes migratòries…) indicadors de la relació dels humans amb les plantes.
El Corpus ha suposat un repte editorial, lexicogràfic, metodològic i organitzatiu d’una complexitat extraordinària. Però en haver sigut resolt satisfactòriament, en haver sabut bastir ponts entre el coneixement sobre la natura i els vessants culturals de què este coneixement s’ha dotat, ofereix uns resultats d’altíssima qualitat a un públic nombrós i divers entre els quals podem incloure no tan sols lingüistes i botànics, sinó també geògrafs, naturalistes, excursionistes, mestres, professors, antropòlegs i força més gent.
ANTIPHONA AD COMMUNIONEM. Concordia omnia potest19
Cal advertir que tot i l’enorme tasca desenvolupada en sistematitzar, depurar, organitzar i correlacionar fitònims i noms científics, el Corpus no és cap final, sinó l’inici d’una nova fase en què, com a col·lectiu que legítimament aspira a un equilibri socioambiental, podrem disposar d’un instrument molt valuós per abordar nous reptes: els derivats de l’extracció del valor informatiu inscrit en els fitònims i els que permetran fer servir nous punts de vista a diferents rames dels saber.
Sí, moltes rames del saber que fins ara tenien un accés més aïna difícil a algunes de les relacions entre els humans i el seu entorn vegetal que havien quedat fixades lingüísticament. I per lingüísticament ens referim no tan sols als fitònims, sinó també als fitotopònims i fitoantropònims, i també a les llegendes, mites, rondalles, comparances, refranys i el llarg etcètera que enriqueix la paremiologia; però també l’heràldica o les múltiples formes en què perduren els ètims, els mots, els significants.
En eixe sentit un fitònim pot servir, de pont entre la natura i la cultura, entre les plantes i nosaltres, com es va posar de manifest en diverses intervencions en el transcurs de la presentació del Corpus a la Universitat d’Alacant (UA), com en la de Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans. Per la qual cosa, recopilar i posar els fitònims a l’abast del públic facilitarà nous estudis etnobotànics; però també uns altres de ben diferents però igualment àvids de noves incitacions epistemològiques: estudis botànics pròpiament dits, i lingüístics, però també farmacològics, medicinals, fisiològics, bioquímics, històrics, geogràfics, literaris, paremiològics, mitològics, etc.
Analitzem-ne un cas, ara relacionat amb la mitologia i que també figura al llibre Herbari. Viure amb les plantes esmentat abans. Un dels nombrosos fitònims aplicats a l’arç blanc, Crataegus monogyna, és el de “bolquerets de la Mare de Déu”. Es tracta d’un arbust espinescent que difícilment associaríem a la necessària suavitat d’uns bolquers, ¡i menys els dedicats al Jesuset per sa mare! (minut 17). Curiosament, en el rerefons fitonímic podem intuir determinades concomitàncies amb una figura mítico-religiosa de l’antiguitat romana, la nimfa Carna. Venerada des dels temps arcaics, Carna era identificada per un atribut característic, una rama d’arç blanc a qual se li assignava el poder apotropaic20 de protegir els nens menuts21.
Així doncs, i tot i que només siga com a hipòtesi, seria lícit establir una relació metàforica i a posteriori denominativa entre la planta amb què la nimfa protegia qualsevol nadó i la funció, també protectora, d’uns bolquers amb els quals la verge-mare embolcalla el seu particular nadó, Jesús? L’anàlisi fitonímica se’ns presenta, de nou i en aquest exemple, com a potencial generadora de trames argumentals que intenten lligar els fils paral·lels que constitueixen l’ordit de camps epistemològics tan allunyats com mútuament desconeguts.
En definitiva, sovint els fitònims ens ajuden a veure, o almenys a mirar. I a valorar. Perquè en general ni hi ha valor si no distingim, o no podem identificar, nomenar, allò que hi ha. I, al contrari, la possibilitat de fer servir un nom pot ajudar a descobrir la cosa, a incentivar-ne l’interès i, en consonància, el valor.
I en eixe sentit potser convinga recordar el lema que ha servit de leit-motiv a molts dels qui generosament han contribuït a obres com aquesta, “entre tots ho farem tot”. Perquè tot i que no aconseguim “fer-ho tot” sí que l’intent ens servirà de meta per apropar-nos-en, per seguir pedalant en la recerca i la interpretació de les relacions etnobotàniques.
Perquè si bé les plantes continuaran vivint entre nosaltres llevat les que estan en perill d’extinció, els mots, els coneixements transmesos i depurats durant segles, es perdran quan muiguen els representants de la darrera generació que els guardava i que havia compilat en forma de dites i de refranys, de mots i de rituals.
Fem servir un exemple fitogeogràfic o més aïna fitotoponímic. En un dels pròlegs del Corpus, el botànic Ramon Maria Masalles es fa ressò de la recent troballa d’un nou tàxon botànic que es creia desaparegut tot seguint la pista d’un fitotopònim. Llegim el que hi diu: “N’és un exemple recent el cas de la tramussera valenciana (Lupinus mariae-josephae), una espècie suposadament extinta de la qual es van trobar poblacions, ja encetat el segle XXI, en tres indrets de topònim ben explícit: la lloma del Tramussar, de Llombai; el pla del Tramussar, de Xàtiva; i el pic del Tramús, de Gandia”. Un descobriment botànic, doncs, a partir d’un fitònim fixat en la geografia, com conta Manuel Benito a la presentació del llibre a la Universitat d’Alacant.
POSTCOMMUNIO. Discentes spectare, discentes videre22
Mirar no és lo mateix que veure. Com escoltar no és equivalent a sentir. I la fitonímia no és, no hauria de ser, un “ofici per a diletants” entossudits en “mirar enrere” sinó una instrument per mirar avant però sense perdre de vista, sense deixar de veure, ni el retrovisor ni l’exploració de noves rutes. Perquè les paraules -en el nostre cas els fitònims- “parlen”; i obrin camins quan se sap què diuen i en el context en què es troben; i ens faciliten interpretar allò que sense elles, difícilment ni tan sols veuríem, i menys encara imaginaríem.
La mirada informada és una guia de lectura: pot oferir, amb només l’atribució d’un mot, tot un tractat sobre la gramàtica de la natura i sobre el passat condensat en present, sobre el present que apunta a futur, i fins i tot sobre la dialèctica amb l’observador. Però per a tindre una mirada informada cal saber llegir; cosa que vol dir conèixer les paraules que designen les espècies, almenys les més properes, les més conspícues, les més accessibles.
I a això ens poden ajudar, orientar, guiar, obres com el Corpus de fitonímia catalana. Una obra que ja podem consultar tant en la versió fisicoanalògica de llibre com en la virtual-digital, “en línia” . Una obra que ha aparegut faustament l’any 2014, tot just en “el 50é aniversari de la mort de Pius Font i Quer (1888-1964), seny ordenador […] de la Botànica catalana moderna”, com recordaven els botànics Josep Vigo i Joan Vallès a les VII Jornades d’etnobotànica en llengua catalana, celebrades a Llívia (Baixa Cerdanya, prop de Puigcerdà, Girona).
Sí, seny ordenador, com també se sol qualificar Pompeu Fabra respecte de la llengua catalana. Dos gegants, botànic i farmacèutic un, filòleg i enginyer l’altre, que mitjançant la seua fecunda col·laboració van aconseguir, entre altres fites, que el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) fóra el primer diccionari europeu que arreplegava noms de plantes. I, de manera semblant, ara disposem d’un Corpus de fitonímia catalana d’un nivell excepcionalment alt, d’excel·lència, en el panorama terminològic mundial, aquell que es refereix als Noms de plantes.
Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci que no és resignat,
jo vinc d’un silenci que la gent romprà,
jo vinc d’una lluita que és sorda i constant.
I per saber més, notes de l’autor a l’article:
1.Una antífona (etimològicament « veu que respon ») és una tornada, sovint breu i habitualment cantada, amb característiques de diàleg. I l’etnobotànica és fruit d’un diàleg amb la gent que conserva la memòria relativa a l’ús de les plantes, o amb els artefactes cultural en què les plantes en són protagonistes [i com també ho són estes notes, en diàleg amb el text principal] .Un diàleg en ocasions cantat.
2.Els diferents apartats de l’article estaran encapçalats per les parts d’una missa, una de les poques restes culturals que, almenys en els encapçalaments, conserva el llatí. Com també ho fa la terminologia biològica i, en particular, la botànica. El subtítol de l’apartat també està en llatí. Agraïsc a Antoni Biosca, de la Universitat d’Alacant, la supervisió i recomanacions pel que fa a la fraseologia llatina que he fet servir.
3.El castellà, p.ex., no n’ha bastit una de semblant fins la dècada del 2010.
Al dia següent de faltar Joan Pellicer li vaig dedicar un muntatge audiovisual en què la música de fons era justament la cançó de Raimon.
5.Vallès Xirau, J., et al. Barcelona (2014). TERMCAT.
6.Entomòleg, pare de la Sociobiologia i professor de Harvard, és considerat un dels 100 científics més influents en tota la història. El 2007 va rebre a Barcelona el Premi Internacional Catalunya.
7.Each country can be said to have three kinds of wealth: material, cultural and biological.
8.Si la memòria és una bona prova de foc per qualsevol botànic a l’hora de recordar els noms científics, en el cas de l’etnobotànica cal, a més a més, establir relacions amb diferents fitònims i propietats. La veritat és que no resulta massa difícil si se li “troba sentit” al significat dels noms. En qualsevol cas la retentiva taxonòmica dels botànics devia resultar sorprenent per a molts altres científics, com es posa de manifest en la següent anècdota atribuïda al físic italonordamericà i Premi Nobel (1938) Enrico Fermi. Quan el 1940 es van crear els primers acceleradors de partícules i es van possibilitar les col•lisions entre elles van començar a descobrir-se més i més partícules diferents a les que fins aleshores coneixien; i a més dels electrons, protons i neutrons es van trobar muons, kaons, pions, lambdes, khis, omegues, neutrins, positrons…; a mitjans dels anys seixanta n’eren quasi dues-centes les partícules identificades i descrites i el conjunt s’assemblava molt a una mena de jardí desordenat i ple d’espècies sense organitzar [fins que Gell-Mann va introduir-hi una mica d’ordre en proposar la idea dels quarks com a peces bàsiques en el trencaclosques quàntic]. Quan l’acumulació en la llista de partícules encara no havia arribat a la centena, un alumne li va preguntar a Enrico Fermi pel nom d’una partícula en concret, a la qual cosa el físic li va respondre: “jove, si jo fóra capaç de recordar el nom de totes aquestes partícules, m’hauria fet botànic”. Doncs això.
9.Alacant, 1952. Autor de llibres i articles d’etnobotànica: Les nostres plantes (1985); Les formacions vegetals de la ciutat d’Alacant (1990); Les nostres plantes: una aproximació multidisciplinar al món vegetal de les nostres terres (1992); Herbari. Viure amb les plantes (2014). És també conferenciant i col•laborador amb articles sobre botànica cultural i etnobotànica a Mètode , Daualdeu , La Veu del País Valencià , Saó, La Rella, Quaderns de migjorn , Sarrià , Calendari dels Brillants, Baluard, Terminàlia, El Tempir, el mateix Espores, revistes de festes de diferents localitats (Alacant, el Campello, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant, Busot, la Vila Joiosa, Cullera…), etc.
10.Indicadora que s’ha eixit abillat amb la millor roba que es té per celebrar la festivitat del Corpus Christi o «cos de Crist».
11.Forma llatina medieval d’adaptar el cognom català Vallès (per Joan Vallès).
12.Catedràtic de Botànica de la Universitat d’Alacant, Manuel Benito Crespo és un dels prologuistes de l’obra; els altres són: Isidor Marí Mayans -membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans-, Ramon Maria Masalles i Saumell – catedràtic emèrit de Botànica de la Universitat de Barcelona.
13.En la direcció del projecte, Rosa Colomer i Artigas (1966-2013) i Jordi Bover i Salvadó; coordinació de M. Antònia Julià i Berruezo ; assessoraments científics del lingüista Joan Veny i Clar i el botànic Josep Vigo i Bonada; M. Àngels Bonet i Galobart i Joan Carles Villalonga i Terrasa, en la recerca terminològica; i en el suport al buidatge, documentació i informatització Esperança Carrió i Cabrer, Maria Foraster i Pulido, David Porta i Tena, Mar Santamaria i Sala, Mariona Torra i Ginestà i Marcos Urbina Cabrera.
14. Doctor en Farmàcia i llicenciat en Filologia, Joan Vallès és Catedràtic de Botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona.
15. En són una mostra les Jornades d’Etnobotànica en llengua catalana, que des de 2001 porten ja vuit edicions de caràcter biennal i itinerants per diversos indrets dels Països Catalans: Torrent -l’Horta de València, 2001-; Viladrau -Osona, Montseny, 2004-; Xixona -l’Alacantí, 2006-; Artà -Llevant, Mallorca, 2008-; Amposta -el Montsià, 2010-; Ibi -l’Alcoià, 2012-; Llívia -Baixa Cerdanya, 2014; i Ciutadella – Menorca, 2016.
16. La qual cosa inclou també les cançons, com aquestes del Baix Vinalopó que es canten el dia de l’Ascensió en eixir al camp a fer herbetes (“El dia de l’Ascensió” i “Venim de fer herbetes”), entre uns altres exemples.
17. Climent, D. et Zurriaga, F. (2012). Publicacions de la Universitat de València; Climent, D. et Mendoza, R. : De la bardissa a la taula. Etnobotànica de l’aranyoner.
18.“Ponts entre la natura i la tradició”. També es podria haver dit “Pontes inter natura et litteras”, on litteras al·ludeix en un sentit més genèric a tota la cultura, i no tan sols a la tradicional; però en el cas del llibre que estem considerant els fitònims corresponen més aïna de la tradició oral que no a la cultura escrita i d’ampli abast que hauria d’incloure les manifestacions on l’etnobotànica pot aparèixer tan impresa com subtilment amagada, com en determinades obres de pintura, literatura, escultura, arquitectura, manufactures, etc.
19.“La concòrdia ho pot tot”. Podria haver fet servir “si coniungimur omnia possumus” (“si estem/anem junts ho podem/podrem tot”); però per indicació d’Antoni Biosca he preferit fer servir una paraula llatina ben bonica, concordia, que significa “coincidència de cors”, metafòricament, “d’esperits”. És una manera de dir, en llatí, una expressió molt nostra, la d’“entre tots ho farem tot”.
20.Adjectiu aplicat als objectes màgics que conjuren, desvien o anul•len els influxos malignes.
21.Tal i com podem llegir a Ovidi (Fasti VI: 165-169): «[la nimfa Carna] … diposità la branca d’arç blanc […] sota la petita finestra que il•lumina l’habitació [del nen sense nodrissa …] i a partir d’aleshores les aus (al•lusió als striges o ‘vampirs’) respectaren el bressol» En l’original : «[…] de spina subditur alba qua lumen thalamis parua fenestra dabat. Post illud nec aues cunas uiolasse ferentur.»
22.Aprendre a mirar, aprendre a veure.
