El vesc i l’èxit de la viscositat

Ja va fent olor a Nadal i els carrers, comerços i cases s’omplin de motius nadalencs. Entre rens, flocs de neu o bastons de caramel, les plantes també tenen el seu lloc, ja siguen des dels típics arbres de Nadal, l’arxifamosa flor de pasqua (Euphorbia pulcherrima) o el nostre protagonista d’avui, el vesc (Viscum album) una planta amb un èxit molt enganxós.

Article recomanat: Per Nadal, plantes 

No hi ha dubte que un dels rituals més coneguts del Nadal és col·locar un poc de vesc sec sobre el llindar de les portes perquè així els més apassionats puguen besar-se i consolidar el seu amor quan passen per baix. Però el vesc és molt més que un simple ritu. Com veurem, la nostra cultura està plena de referències a aquesta planta semiparásita tan comú a tot Europa.

Botànicament, Viscum album és una planta d’allò més curiosa. Per començar, el seu color verd groguenc i el lloc on viu (creix sobre els arbres), ens parla de la seua característica principal, és una planta semiparàsita. Això vol dir que a pesar que pot realitzar la fotosíntesi (el seu color verd groguenc manifesta una baixa concentració de clorofil·la), depèn completament d’un hoste vegetal per a l’obtenció de l’aigua i les sals minerals que necessita per completar el seu cicle metabòlic.

Infografia de José Marmaneu. Picktochart

A més, com hem comentat, el vesc és una planta epífita, és a dir, creix sobre altres plantes. Això implica que no tinga arrels (mai està en contacte amb el sòl) i per tant fa que depenga d’altres plantes a què parasita per obtenir l’aigua. Normalment se situa sobre branques d’arbres de gran port i de fulla caduca, com roures, àlbers, aurons o castanyers en els quals s’insereix un xuclador o òrgan suctor que es ramifica entre l’escorça i la fusta, a través del qual s’ancora i obté tot el que necessita.

Una altra característica típica del vesc és la forma que va adquirint amb el pas del temps de semiesfera, o esfera completa, composta d’hexàgons. Això és a causa de la curiosa geometria dicotòmica de creixement que presenten les seues tiges. Arribat el moment, la gemma terminal avorta el seu creixement, i sorgeix d’ella, en un angle de 120º, dues gemmes laterals. Amb el temps aquestes gemmes laterals, convertides en principals, també avorten, i es divideixen en dues més que successivament van donant forma al vesc.

Encara que no ho semble, amb aquest color apagat, poc cridaner i tan allunyada del nostre abast, el vesc ha estat àmpliament utilitzat com a planta medicinal. Ja els antics sanadors celtes coneixien les seues propietats medicinals i el empraven en ritus de fecunditat. Si, exacte, aquests mateixos que han arribat fins als nostres dies en forma de romàntic bes baix les portes. Segurament aquesta creença tan remota vinga avalada per l’alta taxa d’èxit reproductiu del vesc, que feia pensar que sota la seua protecció l’amor i la fecunditat es perpetuarien. A més, si recordeu, Panoramix, el druida d’Astèrix i Obèlix, basava la composició de la seua famosa poció màgica en el vesc (còmic Astèrix la falç d’or, 1960-1961).

I no és d’estranyar, es coneix també que el vesc, amb l’viscotoxina com a principal principi actiu, és molt útil per com batre l’afonia, l’arteriosclerosi o la tensió arterial (hipertensor). A més és diürètic i el més sorprenent és que s’utilitza en teràpies oncològiques per pal·liar els efectes secundaris de la quimioteràpia i la radioteràpia, ja que entre altres, augmenta la resposta del sistema immune i els nivells d’endorfina o tonifica el metabolisme i retorna la gana. Però recorda, els medicaments derivats del vesc s’han de prendre sempre amb prescripció mèdica, ja que la ingestió en altes dosis és tòxica.

Griva, Turdus viscivorus, sobre una planta de vesc. El nom científic d’aquest ocell fa referència al fet que s’alimenta d’espècies del gènere Viscum. Imatge de Fabrice Cahez. Font: Naturepl.com

D’altra banda i precisament per la seua condició de planta epífita, el vesc té un sistema molt peculiar per dispersar-se i perpetuar-se. Els seus fruits, baies de color blanquinós-groguenc a la maduresa, contenen al seu interior una polpa translúcida molt viscosa que alberga una sola llavor. Aquesta es troba recoberta d’una substància coneguda com viscina, una proteïna molt enganxosa que a més de l’adhesió compleix la funció de protegir l’embrió fins a la germinació. Encara que per a l’ésser humà aquesta polpa és tòxica, multitud d’ocells com tords, tallarols o merles, troben en aquest fruit una delícia que no dubten en emportar-se el bec. El problema: que és extremadament viscós, tant quan entra, com quan ix.

Com es pot apreciar en el vídeo, la viscina ajuda a que la llavor uede automàticament enganxada en l’escorça de l’arbre on es posa l’ocell evitant així caure a terra on la germinació no es produiria. A més d’aquest recurs, el vesc presenta una altra intel·ligent estratègia per assegurar-se la seua dispersió i és el fet de fructificar a la tardor/hivern. Durant aquest període la majoria d’aus migratòries que estan en transició troben en el vesc un recurs molt valuós i d’altra banda escàs, ja que molt poques plantes trien l’hivern per produir els seus fruits. Amb aquesta fenologia al revés el vesc s’assegura poca competència i molts agents dispersors.

Fruit del vesc

Esquerra: fruit i polpa amb llavor. Dreta: llavors de vesc germinant adherides a l’escorça d’un arbre. Imagne de J Barbadillo. Font: El último rincón

D’altra banda, aquesta viscositat dels fruits del vesc ha estat utilitzada des de fa temps en la cultura popular valenciana per a la constitució del parany. Aquest mètode, pel qual s’impregnen unes vares d’espart amb la lliga o la viscina del vesc, s’utilitza per capturar tords, au molt apreciada a la cuina regional. El problema és que aquest mètode no és gens selectiu i en el parany cauen multitud d’espècies sense interès comercial que un cop impregnades ja no poden sobreviure pel seu compte. Aquest mètode de caça és molt conegut i aplicat en tota la Comunitat Valenciana i té al vesc com tràgic element fatal.

Des del romanticisme més inocent fins la mort injusta de moltes aus passant per la toxicitat i la viscositat, el vesc continua sent un element d’allò més Nadalenc. I és que resulta una planta de contrastos, no penseu?