Recuperant conreus, recuperant biodiversitat (I)
Parlem de la diversitat genètica dels cultius des de les primeres espècies vegetals domesticades fa 13.000 anys fins a l'actualitat. Com han evolucionat els gens que mengem? És important preservar l'agrodiversitat? Què són les NUS? Gaudeix de la primera part d'aquest article i descobreix les respostes a aquestes i més preguntes interessants.
Atenent a les dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) aquests cultius garanteixen en l’actualitat l’alimentació de 1000 milions de persones al planeta, associats a sistemes agrícoles sotmesos a condicions ambientals extremes. Els NUS acullen en els seus gens moltes de les claus per afrontar els reptes futurs que garanteixen la seguretat alimentària i la sostenibilitat del sistema agrícola front un escenari d’augment demogràfic i incertesa climàtica.
La diversitat fitogenètica en agrosistemes
La coevolució entre els nostres ancestres humans i la rica biodiversitat vegetal fa 13.000 anys va establir les bases de la domesticació d’espècies d’interès alimentari propiciant així el sorgiment dels primers agrosistemes. D’aquesta intensa relació i sota la pressió de la domesticació, es van produir importants canvis genètics, que en ocasions van ser irreversibles i que en molts casos va determinar que aquelles espècies silvestres, ja utilitzades com a aliment humà esdevingueren dependents dels agro-hàbitats.
És així com, des d’aquests primers cultigens fins als nostres dies, es van promocionar determinades característiques morfo-fisiològiques que suscitaven especial interès com espècies útils com aliment alhora que possibilitaven el seu cultiu. D’aquests processos de domesticació, dispersió i adaptació a diferents ambients s’estructura gran part de l’agrodiversitat i riquesa fitogenètica potencialment útil de què disposem hui dia.
Canvis morfofisiològics associats a la domesticació de les plantes. Schwanittz, 1966
Una gran part d’aquestes espècies històricament útils i menys utilitzades en agricultura s’han extingit i moltes altres romanen relegades a determinades regions del planeta, amb uns usos locals. Recuperar-les i desenvolupar el seu potencial agrícola és un dels reptes científics d’aquest segle.
Des d’aquesta perspectiva hem d’entendre que els Recursos Fitogenètics per a l’Alimentació i l’Agricultura (RFAA) són el material biològic bàsic, sobre el qual construïm la seguretat alimentària i els sistemes de producció d’aliments, d’ací la necessitat de disposar d’una àmplia biodiversitat agrícola i diversitat fitogenètica que permeta explorar de forma intel·ligent els possibles canvis en agrosistemes que han de materialitzar-se davant els nous paradigmes agrícoles (augment demogràfic i canvi climàtic).
Aquests recursos fitogenètics (RFAA) essencials els trobem continguts en les varietats locals, cultivars moderns i espècies afins silvestres, però són majoritàriament cultius infrautilitzats o NUS. El seu paper és fonamental i insubstituïble en el desenvolupament de noves varietats, font de noves espècies agrícoles, desenvolupar capacitats en cultius a factors adversos, així com la sostenibilitat en la producció agrícola.
Hortalisses valencianes. varietats tradicionals
Atenent a les dades de la Comissió de Recursos Genètics per a l’Alimentació i l’Agricultura (CGRFA-FAO) disposem d’un total de 30.000 espècies silvestres de plantes comestibles, i unes 7000 de les que hi ha evidència d’ús humà en alimentació. Els cultígenos, que són les espècies domesticades agrícoles i de les que tenim més informació representen unes 500 espècies, però només una petita part d’elles representa el total d’espècies agrícoles actuals. En aquest sentit, aproximadament unes 150 espècies donen suport al sistema agrícola actual a tot el món, representat pels cultius de major distribució i consum.
Arròs. L’arròs, el blat de moro i el blat són els responsables de més del 50% del consum total calòric
Si atenem a les fonts d’origen de l’aportació calòrica en la població mundial, només 30 cultius proveeixen el 90% de les calories consumides per humans, i només tres d’aquests cultius (arròs, blat de moro, blat) són responsables d’una mica més del 50% del total calòric consumit. El mapa de la diversitat vegetal agrícola no sempre ha estat tan dependent d’un baix nombre de cultius, en aquest sentit, no cal remuntar-se a èpoques glacials per tenir una altra impressió d’aquesta realitat agrícola. En aquest escenari ha un nombrós conjunt de cultius no principals que alimenten a més de 1000 milions de persones al món, són els anomenats cultius oblidats o infrautlizados (NUS) que en un context global tenen un paper tan essencial per a les economies locals i la seguretat alimentària tan intens com els cultius principals.
Erosió genètica en cultius principals
Les estratègies per als augments de producció durant l’últim segle han propiciat una tendència generalitzada al monocultiu, que ha acabat per provocar una pèrdua important d’agrodiversitat i una disminució del pool genètic que moltes d’aquestes espècies infrautilitzades i adaptades a ambients marginals podien oferir al desenvolupament sostenible agrosistemes.
Blat. La tendència generalitzada al monocultiu ha acabat per provocar una pèrdua important de agrodiversitat
No hem d’oblidar que els recursos genètics representats per les NUS són un recurs natural com l’aigua o el sòl i la seua pèrdua és irrecuperable. Aquesta pèrdua de biodiversitat és el que coneixem amb el nom d’erosió genètica que suposa una pèrdua de riquesa de les diferents formes d’una mateixa espècie a la natura (variabilitat genètica). El principal risc d’aquesta pèrdua de variabilitat genètica en les espècies agrícoles suposa una incapacitat en la creació de noves varietats, inhibició de l’evolució natural i adaptació de cultius, així com una reducció de la resiliència dels agrosistemes per afrontar els canvis ambientals.
Tot això es tradueix una extrema vulnerabilitat de la seguretat alimentària i la producció d’aliments. Una gran part de les solucions futures en matèria agrícola, passen pels gens continguts en aquestes espècies i varietats autòctones, així com introduir noves espècies agrícoles d’origen NUS als cultius principals.
Irremeiablement, són moltes les espècies d’utilitat agrícola extingides i moltes altres sota la condició de NUS que, de no utilitzar-se, també es perdran i amb elles moltes oportunitats de mitigar els efectes dels nous escenaris climàtics, que afectarien directament a la producció agrícola, generant inestabilitat en matèria de seguretat alimentària i disponibilitat d’aliments. En aquest context de canvi climàtic els augments demogràfics demandaran proporcionals augments en la producció agrícola que amb el model actual no és possible, per aquest motiu ens trobem davant d’un nou paradigma agrícola.
Com són les NUS?
La definició de cultiu infrautilitzat o NUS s’aplica fonamentalment al conjunt d’espècies que han quedat marginades del sistema de cultius principals. La definició presenta un caràcter dinàmic ja que no sempre aquests cultius són limitats o residuals en totes les regions del món al mateix temps. Podem trobar NUS que es troben en producció en una determinada regió del món, però en una altra ha deixat de produir-se o aquesta infrautilitzada. Potser el cas més recent al nostre continent el representa la ruca (Eruca sativa), infrautilitzada en els països de l’est mediterrani, però en auge a Europa. D’altra banda, a Europa les lleguminoses de gra (mongetes seques, llenties i cigrons) han disminuït la producció, de fet ha estat necessari implementar plans europeus per a la salvaguarda i recuperació. Altres exemples vénen representats per l’amarant o la quinoa actualment recuperats i en expansió en els mercats globals.
Eruca sativa, ruca. Exemple de NUS
En definitiva, el concepte de NUS s’aplica a tot un conjunt de cultius que tenen característiques comunes però, potser, siga una d’aquestes característiques la que millor els defineix, i es tracta del fet d’haver estat allunyada dels grans programes d’investigació i desenvolupament. Aquesta és una sinergia heretada de la revolució verda que centrava els seus esforços de recerca en altres cultius i estratègies productives amb la finalitat última d’augmentar la producció agrícola a la segona meitat del segle XX. Vegem les característiques de les NUS:
Adaptació a condicions agrícoles adverses i limitants: sense dubte aquesta qualitat les ha fet especialment interessants com a mesura de garantia per a la seguretat alimentària i fer front als escenari de canvi global. Són espècies amb alta capacitat d’adaptació i evolució en ambients extrems i limitants, fonamentalment a causa de la seua elevada variabilitat genètica que possibilita una àmplia resposta davant de condicions ambientals variables. Aquestes espècies tanquen en els seus gens l’experiència biològica de problemes ambientals als quals ens enfrontem en l’actualitat, inestabilitat climàtica, factors limitants de cultius, malalties i plagues.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) ha designat l’any 2016 com l’Any Internacional dels Llegums (AIL)
Germoplasma escassament millorat: actualment disposem de molt poques varietats millorades. Tenim ecotips, varietats locals i tipus semi-domesticades. En aquest sentit aquest escàs millorament esdevé un important repte per a ser convertits en productes globals és a dir, cal orientar-mètodes de treball per mantenir un equilibri entre el grau de diversitat i la millora d’alguns caràcters biològics abans del seu desplegament en mercats globals . En l’actualitat hi ha diversos programes d’investigació que a partir d’NUS aprofundeixen en el fitomillorament de varietats actuals (Projectes Legume i WATBIO)
Representació escassa en les col·leccions internacionals de germoplasma: en l’actualitat comptem amb 8 milions d’exemplars per conservar la diversitat de cultius en els banc mundials de germoplasma. En aquest sentit els esforços han estat dirigits a la conservació dels cultius de rellevància global i en menor mesura a aquells que representa la diversitat local. Així la majoria dels cultius infrautilitzats segueixen evolucionat i mantenint la diversitat in situ, mitjançant la producció de milions d’agricultors associats a petites unitats agràries o agricultura de subsistència (Segon Informe sobre l’estat mundial dels recursos fitogenètics per a l’alimentació i l’agricultura, 2010).
Patrimoni genètic i cultural de les economies fràgils. Cultivades i utilitzades segons el coneixement tradicional i escassament documentat, els cultius infrautilitzats representa un recurs fitogenètic de fragilitat extrema, en tant si no s’utilitzen s’extingeixen com a espècie i amb el seus mètodes de producció. En molts casos això suposaria una pèrdua de sobirania alimentària a grans regions del món, aquest fet és raó per a l’existència de plans de salvaguarda administrats des de la FAO, amb la finalitat última de conjugar desenvolupament i sostenibilitat per a aquests cultius que es perfilen com a necessàries, però a la mateixa vegada s’abandonen.
Banc de germoplasma del Jardí Botànic de la Universitat de València
Sistemes de subministrament de llavors fràgil o inexistent.: anteriorment reconeixíem l’alta variabilitat genètica d’aquests cultius, aquest fet que considerem una propietat evolutiva permet l’adaptació a diferents escenaris limitants de cultiu. Suposa per altra banda un obstacle per a la certificació de llavors que permeta el seu accés a mercats internacionals i hem de considerar, que per a la difusió d’aquest tipus de cultiu siga necessari desenvolupar sistemes de garantia per a la qualitat de la llavor, així com facilitar l’accessibilitat a productors.
I ara que ja sabem que són les NUS haurem d’esperar a la pròxima entrega per descobrir la situació actual de les espècies agrícoles.
Signatura Espores
