Amb la primavera ja ben assentada l’estepa floreix transformant per uns dies el sobri i monòton matoll de valls, colls i vessants muntanyoses, en un paisatge de somni. Tot s’ompli de grans i cridaneres flors blanques que alegren els aires, les penyes, els rierols, el bestiar i els seus pastors que nomenen aquests dies els de la blanca coloma. Veient l’abundància i la mida de les flors la gent de muntanya sap com vindrà la collita, les pastures o les fonts.

La xara, o Cistus ladanifer L., pertany a la família Cistaceae, al costat d’altres 180 espècies agrupades en 8 gèneres, dels quals 5 són originals de l’àrea mediterrània. En el gènere Cistus del grec Kistos (cistella) hi ha principalment dues espècies C. creticus i C. ladanifer que segreguen làdan, una resina aromàtica usada des de molt antic.

Amb nom propi

L’estepa té molts noms: en castellà jara, jara pringosa, estepa, ladán y estepera. En portugués esteva y en catalán xara, estepa y estepa mosquera. En inglés Gum rock rose y en francés Ladanum d’Espagne i Ciste ladanifère.

Cistus creticus també proodueix làdan: Imatge de Lilicorse

Ja els seus productes fragants, que vénen de llatí, ladanum, ens els trobem com ládano, goma d’estepa, droga d’estepa, gum rock rose oil, Cistus oil i zistrose oil. La veu castellana estepa procedeix del andalusí šá’ra, i aquesta de l’àrab clàssic ša’rā ‘: terra plena de vegetació, de pronunciació similar a zahara (flor), en contrast amb sahra que designa el desert.

Com passa a vegades, el nom del vegetal va passar a nomenar el lloc on vegeta, a més en el paisatgisme ibèric nomenem poblacions, persones i paratges cognom “de l’estepa”, sobretot en territoris castellans, extremenys o andalusos. Encara que en la Comunitat Valenciana també hi trobem una població del mateix nom a la comarca de la Marina Alta.

Església de San Mateu, la Xara. Imatge de Wikimedia

Quant a la seua distribució, abans de la guerra la major part del làdan del comerç es produïa a Zamora, el seu aprofitament ancestral i la seua fragància va seduir a Ernest Guenther que va visitar els enclavaments dedicats a l’activitat i li dedica un detallat estudi en el seu monumental Essential oils (1948-1952).

Cap al nord i la façana oriental dels altiplans dels poderosos estepars es van fent escassos. El més a prop que podem veure’ls de València és a Sinarcas, més cap al litoral es veuen estepes ladaníferes en els rojos de Tuejar, Andilla, Chelva, Calles, sense arribar a la Calderona. Segons el Prof. Mateu, bon coneixedor de la seua distribució, l’estepa ladanífera fuig de terrenys carbonatats i de l’ambient del margalló i el garrofer. Amb presència dominant o en associació amb altres estepes, la península ibèrica té les més extenses poblacions d’aquest bell arbust. Una etapa vegetal de substitució d’alzinars o els seus boscos mixtes, ecològicament complexa i molt valuosa per la seua admirable adaptació als sòls pobres i alterats i als extrems pluviomètrics del nostre clima.

El làdan que recobreix la planta, d’una banda reflecteix la radiació UV solar, preservant els teixits vegetals i alhora evita la seua dessecació per evaporació, un mecanisme defensiu davant de la sequera. Igualment és coneguda l‘estratègia davant al foc que activa la germinació de les llavors.

Estepa (Cistus sp.) Imatge de Isabelle Blanchemain. Per a saber ms sobre l’ecologia del foc fes clic en la imatge

Destaca també la capacitat dels estepars per associar-se a les micorizes de les xarxes miceliars dels fongs del medi edàfic (alguns amb els quals s’associa tòfones, Boletus, rovellons… Són excel·lents comestibles) per la qual cosa els impenetrables estepars o les seues ribes són transitats a la tardor. En part, la presència dominant en la coberta vegetal d’aquesta formació es deu als efectes al·lelopatics del làdan, inhibidors de la germinació d’altres espècies.

L’aroma de la xara

Espanya és encara el principal productor mundial d’aquesta valuosa matèria primera aromàtica. Si cridanera és la floració primaveral, l’olor percebut en els estepars ens captiva a visitar-los a la fi de l’estació càlida. Tota la planta, fulles i tiges, estan recoberts d’un film brillant i enganxós al tacte que desprèn una fragància intensa molt agradable. És l’abans nomenat làdan, que no hem de confondre amb el làudan de Sydenham, un preparat farmacèutic a base d’opi.

Esquerra: Thomas Sydenham per Mary Beal. Imatge de National Gallery. Dreta: Opera medica de Thomae Sydenham: Imatge de BEIC digital library

En el món antic aquesta goma d’estepa formava part, al costat d’altres resines odoríferes, dels perfums originals vehiculats pel fum que es cremaven en peveters: el Thuris de savina turífera, l’encens de arabia o la Myrrha del país de Punt, a les ribes meridionals de mar Roig.

S’obté des de la nit dels temps coent la planta i retirant l’abundant escuma que sura, que solidifica en una pasta verdosa, terrosa quasi negra, que cal modelar abans que qualle o boles (goma labdanum crua amb 15-20% aigua). El rendiment del procés primitiu es va millorar modernament afegint a la cocció sosa càustica, i al quallat àcid sulfúric (goma labdanum bruta 2-2,5% d’aigua). D’aquest producte s’obté per hidrodestil·lació de les fulles i tiges tendres de la planta, s’obté oli essencial i hidrolat. El rendiment és molt baix en relació a la massa vegetal, de manera que també s’extreu industrialment processant en un reactor amb solvents orgànics (pentane, cyclohexane, hexane and diethyl ether) obtenint l’absolut i el concret d’estepa.

Cinnamomum verum en floració. (1) flor; (2) flor en secció longitudinal; (3) estams estéèils; (4, 5) estam fértil; (6) pol·len; (7) carpel; (8, 9, 10) fruit i llavor. L’essència de l’estepa recorda, llunyanament,  a la canella. Imtage de Franz Eugen Köhler, Köhler’s Medizinal-Pflanzen

Hi ha assajos d’extracció amb CO₂ supercrític, però aquesta costosa tecnologia no és alternativa per a la producció comercial d’oli d’estepa. La més usada per la indústria del perfum és la SDE (de l’anglès Simultaneous Distillation-Extraction) una hidro-destil·lació amb solvents desenvolupada per Likens and Nickerson des de 1964.

A l’essència de xara té una primera nota que tant recorda a l’ambre gris per situar-la entre les fragàncies més apreciades, però a més la profunditat càlida, herbàcia, dolça i un poc especiada es desborda dels receptors olfactius als gustatius, amb una balsàmica sensualitat llunyana però perceptible, com de vainilla i canyella. Tot i la complexitat de matisos o potser per això, aquest aroma casa bé amb gran nombre d’essències i aporta a les combinacions del disseny del perfum estabilitat. En els receptaris dels perfumistes antics figura com a fixador, assegurant el repartiment homogeni dels components en l’emulsió aromàtica i el seu aspecte cristal·lí.

Parlant de química

L’exsudat de la nostra ladanífera té principalment dues famílies de metabòlits secundaris. Flavonoides, fins a 72 terpens (47 monoterpens, 18 sesquiterpenos i 7 labdane-typediterpenes) i a més 43 phenylpropanoids (27 flavonoide, 3 phenolicos i 12 tannins). La planta els segrega per estructures glandulars microscòpiques altament especialitzades. El component majoritari és α-pinè (36,67%), un hidrocarbur d’estructura terpenica ben conegut de les coníferes, també del romaní i sobretot del cànnabis (sense efectes psicoactius).

En menors percentatges conté també trans-pinocarveol (4,62%), camphene (4,07%), acetat de bornil (4,03%), pàg-cymene (2,57%), 2, 2,6-trimethylcyclohexanone (2,51%), Viridiflorol (2,02%), i en quantitats menors borneol, Linalool, α-terpineol, citronel·lol, Geraniol, Eugenol, i així fins al voltant de 160 components detectables per CG-MS. Molts d’ells estan considerats substàncies d’alt valor per a la indústria química del perfum i cosmètics, i entren en la composició de nombrosos productes d’higiene i cura personal. Fins i tot cada vegada més en la indústria agroalimentària animal i humana.

A la farmaciola

En la seua extensa àrea de vegetació peninsular, l’estepa ladanífera té una llarga tradició popular etnobotànica i com a remei natural. I de la mateixa manera que en altres casos, moltes de les seues propietats van sent corroborades actualment per la farmacologia. Per anomenar els més coneguts, s’usa per a problemes respiratoris, tos i refredats. De fet, el xarop històric contra la tos era l’adan diluït.

Popularment, la decocció de la planta es fa servir com a cicatritzant, en ferides fins i tot infectades. En el camp més es gasta per encanyar i curar trencaments i coixeres dels caps de bestiar. En nivells baixos d’exposició, l’α-pinè té efecte de broncodilatador en els éssers humans, i és altament biodisponible amb un 60% d’absorció pulmonar i un metabolisme ràpid. També són coneguts els seus efectes antiinflamatoris, antibiòtics i com a inhibidor de la colinesterasa, impedint que es destrueixa l’acetilcolina alliberada.

Actualment, s’investiga pels seus principis actius, capaços d’enfortir el sistema autoimmune, que ens ajuda a generar defenses, i per les seues propietats antioxidants que neutralitzen els radicals lliures.

Convenientment diluït en oli portador s’aplica en massatge per dolor articular i contractures

Pel que fa a l’aromateràpia, m’agrada sempre destacar que els tractaments terapèutics han d’estar prescrits per facultatius. En l’oli essencial el Methyl eugenol pot estar en quantitat més gran que la recomanació per a perfums regulada en els estàndards IFRA, de manera que només s’ha d’utilitzar diluïda amb olis base. Convenientment diluït en oli portador s’aplica en massatge per dolor articular i contractures.

En productes wellness actualment es considera un excel·lent anti-edat, per la capacitat d’aturar l’envelliment o per la seua capacitat regeneradora, sobretot del cutis. De vegades es fa massilla amb argila i hidrolat de xara i s’estén pel coll i rostre. Fins i tot el hidrolat pur ben filtrat és un excel·lent i innocu tònic facial de diari, pel que pot usar-se com una refinada alternativa natural als aftershave industrials. Ja en aromateràpia holística es recomana el seu aroma per ajudar a superar traumes o per confrontar-nos amb records enterrats o amagats.

La Jara i l’etnobotànica

Font i Quer nomena els impenetrables estepars de Sª Bruna, d’aquestes muntanyes porta el Quixot un divertit episodi (final del capítol 23) d’un demenciat per amors, Cardenio que: “…sin decir más palabra, se apartó de nosotros y se emboscó corriendo por entre estos jarales y malezas, de modo que nos imposibilitó el seguille”. I és que l’estepa és molt literària i entorn a ella sorgeixen multitud de termes que amb prou feines es conserven avui a les muntanyes on es cria. A la serra de Madrid anomenen a la seua abundant llavor repipión, que agrada al bestiar, així com les flors que també menja. Hi ha qui ha provat afegir-la al pa abans de coure-lo, del que resulta (la llavor és rica en fècules) gust de nous.

Més que comestible, un dolç dels menuts és la mangla, un exsudat d’aspecte un poc escumós que la planta segrega en les ferides i es recull amb una branqueta, s’ha arribat a anomenar el mannà d’Espanya. També llepolia dolça és pelar i xuclar la base de les flors obertes de la seua ocasional paràsita, la melera o Cytinus hypocistis, amb les arrels juntes les va dibuixar admirablement l’apotecari castellonenc Josep Ximénez Peset (1713-1803).

Des tan lluny com aquestes meravelloses làmines l’estepa, que es caracteritza per la fàcil combustió, ha donat lloc a la frase feta “crema més que l’estepa”, que recull l’Arxipreste d’Hita. També en castellà tenim la frase lexicalitzada la estepa tan bien arde, verde como seca.

Cistus ladanifer

Tradicionalment es venia per gitanilla a les fires i mercats en farcells per ser infal·lible primer combustible per encendre foc. Antigament s’elaborava intensament en àmplies zones el picón de jara, un carbó vegetal usat a la farga de les ferreries, fogons de cuina i sobretot en el braser de la taula llitera, també era apreciada i carregada en feixos com a combustible per a forns de coure pa o terrisseria.

Quant a les seues flors, són molt visitades per les abelles encara que l’estepa no és mel·lífera, i es recullen d’elles considerables quantitats de pol·len.