Fusta de violí

Tindre un veí violinista sols és una experiència agradable quan aquest és ben experimentat. I és que els començaments no són fàcils i, a banda de la qualitat de l’instrument, cal tenir en compte l’experiència del músic. Però pel que fa a això, poc podem aportar nosaltres així que ens dedicarem al que ens ateny, la botànica que amaga el so d’un violí.

Arbres que no són el que prometen

Dues espècies d’arbres i dues espècies de fongs fan dels violins Stradivariuss del segle XVII unes peces úniques. Però, com és que els fongs canvien el so d’aquest instrument de corda? A quins arbres pertany la fusta amb què es fabriquen?

Picea abies. Imatges de Wikipedia

L’avet roig és una espècie d’arbre del gènere Picea que assoleix els 50m d’altura i un diàmetre d’1 a 1,5 m. Les fulles són agulles ben llargues i les pinyes fan de 9 a 17 cm de llarg, de color verd o roig i que maduren als 6 mesos de la pol·linització. A pesar el que el seu nom anuncia, Picea abies, l’avet de què parlem, no es un avet ja que no pertany al gènere Abies i és l’arbre de Nadal per excel·lència als països nòrdics europeus, d’on és originari. La seua distribució s’estén fins els Balcans.

L’auró blanc (Acer pseudoplatanus), fals plàtan o sicòmor és una espècie de la família de les aceràcies. El plàtan fals prolifera al centre i sud d’Europa, i també al sud-oest d’Àsia. A la península Ibèrica únicament en el nord: Pirineus i Cantàbria, fins al nord de Portugal.

Fulla d’auró de la bandera del Canadà

El terme pseudoplatanus fa referència a la semblança de les fulles amb el plàtan de passeig que pot assolir els 30 metres d’alçada amb una escorça llisa i grisenca. Creix a gran part d’Europa des de Noruega fins a Polònia i també als Alps, Balcans i els Carpats. Però com dèiem abans, aquest arbre tampoc és el que promet perquè, a pesar de ser conegut com sicòmor, tampoc ho és ja que el sicòmor és un altra espècie, Ficus sycomorus originària d’Àfrica del Sud.

Dues espècies més per afinar el violí

Dues espècies més d’arbre s’usen per fabricar les clavilles i el cordal, d’on s’afina el violí: banús i xicranda, respectivament. Diospyrus ebanum produeix una de les fustes més dures, tan és així que no sura en l’aigua. És un arbre originari de Índia i pel que fa al seu estat de conservació, la UICN el classifica com vulnerable.

Palosanto o kaki, árbol del género del ébano. Haz clic en la imagen para saber más

El cordal és la peça del violí on van fixades les cordes i la fusta que s’usa per a la seua fabricació és la de l’arbre anomenat xicranda, fàcil de reconèixer perquè en florir, aporta als parcs i jardins un color violeta molt especial. La seua fusta és emprada en ebenisteria i no sols per a la fabricació de violins. És originària d’Amèrica intertropical i subtropical. Ací en València en tenim una de ben gran just al costat del camp del Mestalla.

Pel que fa als violins…

Funcionen de la següent manera: quan l’arc frega les cordes, el so es transmet a través del pont al cos de l’instrument, a la caixa de ressonància. Es diu que els violins Stradivarius, del segle XVIII, són els que sonen millor. Però, quin és el secret d’aquesta sonoritat tan cobejada? Dues espècies de fongs arborícoles semblen tenir la culpa: Physisporinus vitreus i Xylaria longipes.

Xylaria longipes és una espècie lignícola i sapròfita. Creix sobre l’auró i el vern i no té cap interès culinari

Physisporinus vitreus

I és que els fongs redueixen les parets cel·lulars de la fusta de pícea (avet roig o Picea abies) l’única que s’empra per a fabricar la tapa superior del violí. La fusta de l’auró s’usa per a la construcció del fons i la voluta, l’ornament amb forma d’espiral. Una major lleugeresa es tradueix en tons més intensos i en major sonoritat. Però els fongs no afecten únicament al volum, sinó que també dupliquen la funció amortidora de la fusta, eliminant els sons massa aguts i irritants. Sembla que aquests fongs no sols poden millorar les qualitats sonores dels violins sinó que també poden usar-se amb les guitarres.

Un geni luthier en la Petita Edat de Gel

Aquest luthier italià (1667 i 1679) més conegut per la forma llatinitzada del seu nom, Stradivariuss, és sens dubte el més cèlebre constructor d’instruments de corda de la història de la música. En 1683 es va instal·lar pel seu compte a la Piazza San Domenico de Cremona, en el mateix edifici que el seu mestre, i aviat va adquirir fama com a creador d’instruments musicals. Va començar a mostrar originalitat i a fer alteracions en els models ja existents. L’arc va ser millorat, els gruixos de la fusta calculats més exactament, el vernís més acolorit i la construcció del pal millorada.

Antonio Stradivari, obra pictòrica de Edgar Bundy, 1893: imatge idealitzada pel Romanticisme d’un heroi-artesà

A més de violins, Stradivariuss va construir arpes, guitarres, violes i violoncels, entre 1000 i 1100 instruments en total, 2 gen segons estimacions recents, dels quals, prop de 650 es conserven a la data d’avui. Antonio Stradivarius va morir a Cremona el 18 de desembre del 1737, i va ser sepultat en aquesta mateixa ciutat.

El cas és que aquest luthier va viure en l’anomenada Petita Edat de Gel, un època compresa entre 1550 i 1850 en què les baixes temperatures van provocar un creixement lent dels arbres que desenvoluparen fustes de baixa densitat que l’artesà va saber aprofitar.

Molta història amaguen els violins, des de fongs fins arbres passant per una edat de gel. El cas és que la música, com hem vist, no està tan lluny de la botànica, al menys pel que fa als instruments de fusta. El vent metall no és cosa nostra.