Les carnívores del Botànic

Les coneixem per les seues curioses adaptacions per a atrapar insectes, però ara a la primavera també ens regalen boniques i diminutes flors que ens descobreixen José Marmaneu i Gabriel Jacques Souba, de GRUBIAL, grup de biologia alacantina. Una visita a l’hivernacle de plantes carnívores del Botànic que no et pots perdre!

Pot resultar-li curiós a alguns, estrany potser a uns altres, però les plantes insectívores, popularment conegudes com a carnívores, són plantes i encara que es tracte d’una redundància i una obvietat a voltes oblidem que com totes les espècies angiospermes, les insectívores, també floreixen i de quina manera!

 Atrapamosques en flor (Drosera capensis). Planta del mes de juny del Jardí Botànic UV 

Al llarg de tota la primavera, especialment per aquestes dates, podem trobar en el Jardí Botànic de la Universitat de València tota una explosió de colors i formes florals dins l’hivernacle d’exhibició d’espècies insectívores. Tot un luxe a l’abast del visitant i que sens dubte sorprendrà al més curiós.

Fascinat per la seua elevada especialització, Charles Darwin va ser el primer en caure rendit als seus encants. Cosa que no és d’estranyar ja que eixa forma de guanyar-se la vida, tan cruel i terrible, s’escapa del nostre concepte de planta immòbil i servicial, sempre disposada al fet que algú les tempte i no a l’inrevés. A la sorpresa de Darwin devem el primer tractat sobre aquestes espècies, el Insectivorous plants (1875), estudi que ens comença a descobrir aquest fascinant món que sorgeix, com és habitual, d’una adaptació, una “simple” fulla modificada.

Aquestes modificacions que abasten des de vertaderes gàbies mòbils, passant per simples glàndules pegaloses fins a sèssils pitxers plens d’un perillós líquid enzimàtic, són conseqüència de l’adaptació al medi on viuen. És habitual que aquestes espècies habiten zones amb baixes concentracions de nutrients, sòls pobres i entollats, com torberes o pantans on per a compensar el dèficit nutritiu necessiten d’aportacions externes. És per açò, que les fulles van evolucionar cap a aquestes formes inversemblants, permetent a la planta passar a l’acció en la cerca del seu aliment.

A diferència del que qualsevol persona, entesa o no en el tema de les insectívores, puga pensar, aquestes plantes no estan en un únic grup aïllat en l’arbre de la vida, és a dir, no tenen un antecessor comú que també fóra insectívor per a sobreviure. De fet, aquesta estratègia ha aparegut en més d’una ocasió, en llocs diferents i en períodes diferents al llarg de la història de la Terra. Les hi ha monocotiledònies i les hi ha dicotiledònies. Algunes són properes a les gramínies en el primer cas i unes altres ho són més dels clavells, de les labiades, de les margarides o dels brucs. No és qüestió de classificació sinó de supervivència.

Plantes insectívores al seu hàbitat natural 

I és que plantes que viuen en ambients semblants acaben semblant-se entre si, física o funcionalment. La convergència evolutiva ha permès que aquestes plantes de torberes i de llocs amb deficiències en certs nutrients hagen solucionat el problema nutritiu variant la seua dieta. Així, amb els extres que procedeixen de les seues captures són capaces de sobreviure i de completar els seus cicles vitals, florint i donant fruits que continguen les llavors de la següent generació. Si que és cert que la forma de capturar varia d’un lloc a un altre, d’una planta a la següent, però la solució segueix sent la mateixa: menjar de tot.

Trampes mortíferes

Les estratègies per a atrapar l’aliment viu són tan variades com a terrorífiques en els seus dissenys. Bàsicament totes atrauen a les seues preses o bé amb fragàncies o ben oferint nèctar dolç i les seues trampes poden ser de tres tipus diferents: actives, passives o semipassives. Les primeres són aquelles on la planta es mou activament per a atrapar a la presa que ha accionat ella mateixa.

En les segones, aquelles on la trampa espera que l’insecte caiga en ella sense produir cap moviment, la seua forma és suficient per a evitar que la presa es vaja. Finalment, les trampes semipassives són una combinació de les unes i les altres, de tal manera que la planta espera que un insecte caiga en la seua trampa i activament ho embolica per a dificultar la seua fugida. De tots tres tipus hi ha una gran representació en el Botànic.

Espècies del Botànic

Dionaea muscipula Sol. Ex J. Ellis, la venus atrapamosques, és potser la planta insectívora més coneguda per tots a causa de la seua implacable manera de capturar les preses. Aquesta espècie té tres pèls sensitius en cada lòbul de la fulla que al contacte amb un insecte es tanquen en una gàbia mortal. Allò curiós d’aquest mecanisme actiu és que presenta un sistema de seguretat pel qual és necessari que la presa toque almenys dos pèls, un per a carregar el parany i un altre diferent per a tancar-la. Tot un estalvi d’energia quan el que cau en la trampa és alguna resta inorgànica.

Venus atrapamosques (Dioanea muscipula). Originària del surest d’EUA

Drosera filiformis Raf, un exemple d’espècie insectívora amb trampa semipasiva on les seues fulles estan recobertes d’unes glàndules mucilaginoses dolces i molt apegaloses que atrauen i atrapen a les preses. Igual que el girasol, les flors d’aquesta planta són capaces de moure’s en direcció al sol per a captar la major quantitat de llum solar; és el que es coneix com heliotropisme.

Pinguicula cv ‘Tina’, un híbrid comercial de dues espècies de Pinguicula (P. agnata x P. zecheri). Les plantes d’aquest gènere tenen trampes passives, de tal manera que les fulles estan cobertes de glàndules apegaloses que impedeixen que les preses s’alliberen després de posar-se sobre elles. Tot seguit altres glàndules segreguen líquids digestius que dissolen els insectes atrapats, quedant les restes no digerides a la vista sobre les fulles. Les seues flors d’un cridaner color lila, presenten un característic esperó.

Sarracènia blanca (Sarracenia leucophylla). Originària del sud-est d’EUA

Sarracenia leucophylla Raf, una insectívora coneguda en alguns llocs com a planta de pitxer de cap blanc (leukos en grec significa “blanc”) per l’aspecte i el color de les seues grans fulles modificades. Els insectes, atrets passivament per l’aroma del nèctar, rellisquen en posar-se sobre la vora encerada del pitxer caiguent a l’interior de la trampa. Una vegada dins, la fugida és pràcticament impossible.

Utricularia livida E. Mey, aquesta diminuta i en aparença fràgil planta insectívora guarda al seu interior una sorprenent complexitat. Espècie altament especialitzada en ambients amb una alta humitat atrapa a les seues preses mitjançant una complexa estructura similar a una bomba de succió. Les seues flors blanquinoses, situades en l’extrem d’un lleuger escape floral, són l’única part d’aquesta planta ben definida, ja que tant tija, arrel com fulles no estan del tot diferenciats.

Utriculària (Utricularia livida). Orginària de Sud-áfrica i Mèxic

Aquests són uns pocs exemples de la gran varietat de plantes insectívores que existeixen en el món i que a València, gràcies a l’hivernacle d’exhibició del Jardí Botànic, tenim la sort de poder gaudir. Aquestes plantes han sigut capaces de sobreviure en ambients on unes altres fracassarien però, per molt rares i variopintes que semblen, són plantes amb les seues flors, fruits i llavors. Així que aprofiteu i acosteu-vos al Jardí aquest mes de juny, una oportunitat única per a entendre la riquesa d’espècies i les solucions que la natura enginya per a resoldre els problemes més variats.

Artícle escrit per José Marmaneu i Gabriel Jacques Souba del blog GRUBIAL