Fragàncies ibèriques: la sàlvia
El coneixement dels antics terapeutes que es van fixar en aquest menut i aromàtic arbust de muntanya, encumbrándolo a posicions preeminents entre els remeis vegetals, no només no ha estat qüestionat pels avenços de la ciència del segle XXI, sinó que l’interès per la seua complexa fragància augmenta cada dia.
Cur moriatur homo cui sàlvia crescit in horto? (De quin podré morir l’home que te sàlvia a l’hort?) Aforisme de l’Escola Mèdica de Salern (s. XIII) que porta a propòsit de sàlvia el Dioscórides Renovat de Pio Font i Quer.
Avui ens endinsem en el món de la sàlvia. Pel que fa a ella com a planta, la descripció del botànic escandinau Martin Vahl (1749-1804) a la fi del XVIII, amb la denominació que al·ludeix a les seues fulles semblants a les de lavanda, ha perdurat com vàlida fins als nostres dies. Sovint també s’ha descrit com Salvia officinalis, que encara que es tracta d’una espècie pròxima, amb prou feines es troba silvestre a Espanya, doncs aquesta última és més d’altres flores, de les ribes septentrionals del mediterrani central i oriental.
Salvia officinalis. Imagen de Marc St
En realitat la sàlvia (del llatí salvi, salvus o simplement salvi, salut !, la salutació que expressa un bon desig), no és simple ni de fàcil determinació, i s’han descrit nombroses subespècies que en ocasions coexisteixen en localitzacions pròximes. Segons Flora Ibèrica actualment s’admeten en aquest rang: lavandulifolia, oxyodon, vellerea, mariolensis i blancoana, quedant moltes altres a la sinonímia.
Geografia i Història
Ja vam veure que salvia és un cultisme derivat del llatí, on està generalitzat el seu ús i significat d’herba sanadora, documentant des Plini el vell (s. I dC). El terme officinal que apareix designant les espècies d’alguns vegetals, significa que aquesta planta concreta està reconeguda i indicada per al seu ús a l’oficina de farmàcia. Així la sàlvia espanyola, en Art de Receptar per a Metges, Cirurgians i Apotecaris (última edició 1807), encara apareix anomenada Salvia vulgaris, assimilant-seus autors a la S. officinalis de Linneo i es remarca, “son oficinales las hojas, aceyte esencial y agua destilada de salvia”. I després de definir les seues formes medicamentoses l’autor afegeix, “se ha olvidado el uso del agua destilada y aceyte esencial de esta planta (Aqua et óleum distillatum salviae), pero sin razón pues que ambos preparados son eficaces”.
Salvia lavandulifolia: conjuga com cap un passat de sòlida reputació medicinal lligat tant als remeis populars, com a la botica i al mateix temps un futur d’allò més prometedor. Imatge: el pedregós Muntanya de la Selvia, la floració. Coll de Alpuente (V) camí al Coll Rodríguez (Te)
I és que la memòria de l’ús de la sàlvia es perd en la nit dels temps. En el valencià d’adopció Francesc Eiximenis (1340? – 1412) trobem la primera aparició en català d’aquesta veu sàlvia. Potser aquest erudit franciscà que va venir com tants del Principat a poblar cristianament el nou Regne, la va descobrir en la potent terapèutica morisca de l’època, on destacava entre altres per les seues propietats antiinflamatòries.
Segons D. Simón de Roxas Clemente (1777 – 1827) “celima significa en àrab el mateix que sàlvia”. A aquest autor devem la primera notícia de l’activitat comercial, recol·lectora i destilatoria de la nostra fragant sàlvia al camp. En els seus viatges a Andalusia de 1804 i 1809, com a naturalista en comissió real per a l’exploració de l’antic Regne de Granada, assenyala diverses notícies d’aquest vegetal de les que destaquem: “La gran fama que té Serra de María en plantes virtuosísimas, està fundada en les essències de la sàlvia… Els de Maria quan qualla la càmfora en les ampolles l’oli de sàlvia ho treuen i venen a part… Treuen de 5 a 7 lliures d’oli en les 12 a 15 calderadas que tiren cada dia. Les essències que porten de Maria a Cadis s’embarquen per a Amèrica “.
Distribució peninsular de Salvia lavandulifolia. Imatge modificada d’anthos
Podríem aventurar què subespècie recol·lectaven els materos de Sª Maria, ja que com en d’altres, en aquest enclavament coexisteixen les subespècies vellerea i oxydon, trobant-se formes intermèdies que no han escapat a les descripcions de botànics posteriors.
Com el savi Clemente pocs anys abans, en les seves Observacions per l’antic Regne de València, el seu mestre Cavanilles (1797) l’assenyala sempre que la troba, per exemple de les margues pròximes a la mola de Miró prop del Forcall (CS) (probablement subsp. vellerea), de la costa Flicos en les pujades que des de les ribes santacruceñas del riu d’Arcs porten a les pinedes de Aras o de les Tóbedas pròximes a Ademús (V) (subsp. lavandulifolia), i com no, en “les dilatades catifes de sàlvia de les arrels orientals de Mariola “(A) subsp. mariolensis.
Composició química
A diferència de S. officinalis, l’oli essencial obtingut de la nostra espècie ibèrica gairebé no conté les perilloses i indesitjables tuyonas (menys del 0,5%), els compostos més abundants són la càmfora (11-36%) i cineol (11- 25%). A més es troben alfa-pinè (4-11%), sabineno (0,1-3%), limonè (2-5%), linalol (0,5-9%), borneol (1-8%), acetat de linalilo (menys del 5%) i terpin-1-en-4-ol (menys del 2%).
Encara que els analistes donen els percentatges de formes químiques en un interval, depenent aquests principalment de les subespècies, no hi ha massa treballs desenvolupats per avaluar la variabilitat fitoquímica intraespecífica d’aquesta sàlvia a la Península Ibèrica. Tres grans grups de components estan en l’origen de les accions farmacològiques de Salvia lavandulifolia: els polifenols, els derivats diterpénicos i els terpens del seu oli essencial.
Els flavonoides constitueixen un important grup de polifenols. Són nombrosos els seus efectes beneficiosos, sent entre els més rellevants la capacitat estrogènica, antitumoral, antimicrobiana, antiinflamatòria i antioxidant. Dels derivats terpènics (diterpens, sesquiterpens i monoterpens) s’han descrit activitats antituberculoses, antiinflamatòries, antiparasitàries, nematicidas, antifúngiques i insecticides.
Actualment els efectes biològics que més importància i interès estan suscitant de les investigacions amb Salvia lavandulifolia són els següents:
– Antiinflamatori: α-pinè posseeix activitat antiinflamatòria com a inhibidor de l’enzim cicloxigenasa.
– Antioxidant: els radicals lliures ataquen l’ADN, l’ARN, proteïnes, i especialment, àcids grassos poliinsaturats de les membranes lipídiques. Aquest ha estat, per tant, un dels efectes que major atenció ha suscitat des de fa dècades.
– Hipoglucemiant: de S. lavandulifolia, Tomás-Lorente et al. (1988) van aïllar en plantes de la seva subsp. vellerea: 16 flavonoides, 4 glicóxidos dels vacúols i 12 agliconas lliures a la superfície de la fulla, mentre que Zarzuelo et al. (1995) van aïllar de la seva subsp oxyodon el flavonoide luteolin-5-O-β-rutinosido, de reconegut efecte actiu en el tractament contra la diabetis mellitus.
– Dianes farmacològiques enfront del mal d’Alzheimer i referides a la memòria: la creença que la sàlvia serveix per enfortir la memòria es coneix des de la tradició terapèutica grecollatina. Actualment tant els extractes etanòlics com els olis essencials han demostrat una alta capacitat, en inhibir els enzims acetilcolinesterasa (AChE) i butirilcolinesterasa (ambdues dianes terapèutiques de la malaltia d’Alzheimer). La majoria de fàrmacs aprovats per aquesta malaltia van en aquesta direcció.
Fòrmula química de l’acetilcolina. Imatge de Compound Interest
L’acetilcolina té una funció important en la capacitat cognitiva, inclosos els processos de memòria i atenció. Per aquest motiu, S. lavandulifolia ha estat referida amb efectes positius sobre la memòria tant en pacients sans com amb demència senil, en els quals podrien estar implicats a més l’activitat antioxidant, estrogènica i antiinflamatòria (inhibició de la síntesi d’eicosanoides) que igual que el geraniol, mostren alguns components dels seus olis essencials.
Usos tradicionals
Tot i que la sàlvia espanyola ha estat i és àmpliament utilitzada amb finalitats terapèutiques, així com per ser un bon saboritzant i emmascarador organolèptic en sabons, dentífrics i altres especialitats, no havent-se detectat efectes adversos, abans de sotmetre a un tractament amb aquesta o una altra espècie, és obligat consultar amb el metge de capçalera.
Fulles de sàlvia
Salvia lavandulifolia està desaconsellada especialment per alguns dels seus components durant l’embaràs i la lactància, així com en persones amb antecedents de convulsions febrils o trastorns epilèptics.
Els fulls de Salvia lavandulifolia són utilitzades com a espècia, però a més en herboristeria també com a agent colerètic, antisèptic, astringent, cicatritzant, espamolítico, i hipoglucemiant. Pel que fa a l’etnobotànica, hi ha constància del seu ús com a planta fumable, doncs la seva fulla seca es pica i barreja amb la d’estepa (Cistus albidus).
En aromateràpia la seva essència s’usa per les seves propietats antimicrobianes i antifúngiques. També per via tòpica s’administra en oli per la seva acció antireumàtica i com antitranspirant en casos de sudoració excessiva, o en el tractament de hiperhidrosi de mans peus i aixelles. Igualment està indicada per a trastorns o molèsties relacionats amb la menstruació i com ansiolític pel seu efecte depressor del sistema nerviós central.
Exemples d’ús
Com espècia pot usar-se fresca o seca, tallant el full neta a tires fines en una taula de cuina o esmicolant la fulla seca. És apta per a assaonar rostits, amanides o sopes fredes tipus vichyssoise, o simplement podem afegir després de batre els ous per a una aromàtica truita de fines herbes (només cal un full per ou).
Una dada que cal conèixer, per exemple al usar-la en la síndrome premenstrual, és que la infusió de sàlvia pot no ser del tot agradable, i una forma saludable d’enriquir aquesta valuosa tisana és afegir flor de calèndula i trossets de regalèssia.
En veterinària domestica, per deslletar cries d’animals de gossos i gats, es poden realitzar diverses preses d’una truita amb abundants fulles, o amb unes gotes (2 per ou) d’oli essencial, la qual cosa farà que disminueixi la secreció làctia de forma harmoniosa . A més, la planta és enormement atractiva per a les abelles, i amb ella elaboren una mel d’alta qualitat amb propietats molt energètiques i saludables.
Imatge d’Adem Djemil
La corresponent normativa internacional sobre la qualitat d’aquest oli essencial està desenvolupada en la norma ISO 3526: 2005. Cal destacar que, així com el contingut en terpens dels olis essencials de sàlvia està regulat mitjançant normativa, no hi ha regulació ni contingut mínim per als polifenols, ni en les monografies de la Farmacopea europea ni en la normativa AENOR.
Nota: REGIMENT DE LA COSA PÚBLICA de Francesc Eiximenis, Imprès per Cristòfol Coffman, València 1499. Un dels exemplars més rars i valuosos que conserva la Biblioteca Universitària de València. La nostra cita prové de: ELS NOMS trecentistas DE BOTANICA VALENCIANA EN FRANCESC EIXIMENIS. Lluís Alpera. Inst. Alfons El Magnànim. 1968.
Per saber més:
Estudio del efecto de los factores ambientales y agronómicos sobre la producción de los aceites esenciales de “Salvia lavandulifolia” VAHLEstudio del efecto de los factores ambientales y agronómicos sobre la producción de los aceites esenciales de “Salvia lavandulifolia” VAHL
Activity and Constituents of Sage Relevant to the Potential Treatment of Symptoms of Alzheimer’s Disease
Salvia: Propiedades y BeneficiosSalvia: Propiedades y Beneficios
Revista de Fitoterapia
Inventario de plantas medicinales de uso popular en la ciudad de Valencia