El donzell, de Hamlet a Txernòbil

Ja hem parlat sobre el donzell (Artemisia absinthium) a Espores però hui, Daniel Climent dóna un volta més al tema.  Hamlet, Txernòbil, el cometa Halley i un vermouth, tot en un article!  Són la literatura, l’art i la ciència irreconciliables? Llig, veuràs que no!

Està molt estesa la idea de què les Ciències i “la” Cultura són immiscibles tot associant aquesta última i de forma excloent als camps artístic-literari i històric. Però això és un error. És més, quan determinades obres són escrutades amb els ulls de la ciència cobren un nou relleu i eleven el gaudi en llegir-les, mirar-les, sentir-les, tot mostrant que és possible i desitjable fer interactuar tots dos camps.

Per recolzar aquesta idea propose fer una lectura etnobotànica de Hamlet; sí, de l’obra de Shakespeare en la qual els personatges immortals d’Ofèlia, Poloni, Horaci, el rei Claudi i la reina Gertrudis, Laertes i tants d’altres, teixen entre si tota una trama de relacions psicològiques com només el bard immortal ha sabut descriure.

Imatge de Roberta Cortese

Doncs bé, en eixes relacions les plantes figuren sovint com a intermediaris de caràcter simbòlic. Perquè Shakespeare, còmplice del públic de la seua època, quan posa en boca de Hamlet, Ofèlia o Laertes el nom de determinades plantes, ho fa sabent que la gent entenia el significat d’allò que usava com a metàfores.

Avui dia, en què el públic urbà es troba culturalment molt allunyat del món vegetal i del seu univers simbòlic, les referències etnobotàniques no li diuen res i es consideren tan sols una mena de recurs estètic per alleugerir els densos diàlegs que estableixen els personatges. Però, els diàlegs, les descripcions, les ofrenes i regals cobren, en Hamlet, un nou sentit quan sabem el valor simbòlic que l’autor i el públic atorgaven a determinades plantes quan les feia servir, amb molta precisió, en determinats passatges de l’obra. Per exemplificar-ho ens fixarem tan sols en una de les plantes que apareixen en l’obra (1601) The Tragedy of Hamlet, Prince of Denmark, sovint coneguda pel nom del personatge principal, Hamlet, fill del rei de Dinamarca.

Hamlet etnobotànic

Comencem quasi pel principi. En l’escena 2 de l’acte III, Hamlet ens convida a assistir, junt a uns altres personatges de l’obra, a la representació teatral d’una altra obra; és a dir, teatre dins el teatre. En “La ratonera”, que així es diu l’obra inserta, es descriu teatralment l’assassinat d’un rei; un assassinat ordit pel germà i per la reina, que més tard es casen. Això és, fil per randa, el que sospita Hamlet quan, malgrat la recent mort de son pare, el rei de Dinamarca, i en circumstàncies no aclarides, la reina Gertrud i Claudi, germà de l’antic rei s’hagen casat amb una pressa insòlita.

 Daniel Climent durant una de les seues explicacions. Imatge del Facebook de Daniel Climent

Mentre es representa “La ratonera” Hamlet observa amb atenció la faç progressivament trasmudada del nou rei en reconèixer en l’obra la seqüència d’esdeveniments que han conduït alhora a ser coronat i a desposar l’esposa del seu assassinat germà. I, en veure com reacciona el nou rei, Hamlet, amb fúria continguda, es dirigeix al públic, a nosaltres mateix, i ens diu tan sols una paraula: wormwood (català, donzell; castellà ajenjo). Què significa això?. Per què Hamlet fa servir el nom d’una planta per il·lustrar-nos sobre el sentiment que embarga al rei?

Presentem la planta a què ha al·ludit Hamlet. Donzell és el nom que donem a l’Artemisia absinthium, una mata molt ramificada de color gris, aromàtica i amb flors grogues agrupades en capítols penjants quasi esfèrics. El donzell s’usava antigament per expulsar els cucs intestinals, efecte vermífug a què al·ludeix el nom anglès de wormwood, “fusta per a cucs”. Aquesta propietat era coneguda també a les nostres terres, com figura en l’obra de Fra Miquel Agustí “Llibre de secrets d’Agricultura” : «Per fer vi de Donzell, pendreu vuyt drachmas de Donzell, picar lo heu, y lo posareu en un drap no molt estret, y posar lo htu en un vas, y desprès hi posareu most desobre de tal manera, que per cada onça de Donzell dos cartons de most, y dexauli espirall, perquè lo most nos ves en lo bullir. Lo us de aquest vi es bo per la dolor del ventrell, y del fetge, y pera matar los cuchs que son en lo cos.»

Artemisia absinthium. Imatge de anticlimax

La pronunciada amargor de la planta és tan notable que diversos autors de la Bíblia l’han feta servir com arquetipus de planta desagradable:

– Jeremies 23:15: Vet aquí que jo (Jahveh) els faré menjar donzell i beure aigua emmetzinada.

– Lamentacions 3:19: El record de l’aflicció i de l’exili és donzell i metzina.

Una amargor tan forta facilita entendre que Hamlet fera servir la planta com a metàfora quan, en mirar l’alterada faç del rei, verbalitza la complaença que li causa veure’l així. El donzell ha servit per aromatitzar i amargar l’aiguardent i el vi, als que conferia no tan sols un tast estimulador de la fam, com aperitiu, sinó també certes propietats alteradores de la normalitat psíquica; tot això degut a alguns dels components de les fulles de la planta, principalment la tujona, un oli essencial ceto-terpènic molt tòxic capaç de produir al·lucinacions i convulsions, i l’absintina, responsable de l’intens sabor amarg.

Artemisia absinthium. Imatge de Ettore Balocchi

Potser això explica que l’aiguardent amargat amb donzell, l’absenta, fóra molt estimat per nombrosos artistes europeus dels segles XIX i XX, que aprofitaven la fada verda (pel color clorofíl·lic de la beguda) per estimular la imaginació; estimulació a la qual eren molt aficionats Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Mallarmé, Musset, van Gogh, Russinyol, Hemingway i tants altres. Però, com que a principi del segle XX les proves referides a la toxicitat de la tujona eren tan aclaparadores, a molts països es va prohibir la producció i comercialització de l’absenta: entre 1905 i 1920 a França, Itàlia, Suïssa, Bèlgica i Estats Units; i aquí en la dècada dels 80.

Més coses sobre el donzell, en unes altres llengües i amb sorpresa final

Però, les curiositats de la planta no acaben amb el seu ús psicotròpic i simbòlic. També hi ha aspectes lingüístics dignes de consideració. Suposem que estem assistint a la representació de Hamlet en un altre idioma. Si la representació de “La ratonera” fóra en castellà, en lloc de wormwood sentiríem que el príncep de Dinamarca diu ajenjo quan es dirigeix als espectadors per informar-los del tràngol amarg que estan passant sa mare i son tio, els usurpadors.

“Suc” de donzell. Imatge de Daniel Svensson

I, si fóra en francés, el nom que faria servir Hamlet seria absinthe, nom del qual –ja ho haurem endevinat- deriva la coneguda, encara que prohibida, absenta, Però, i si la representació de Hamlet estiguérem veient-la en alemany? També en aquesta ocasió ens sonaria el nom de la planta, però per associació amb una altra beguda, Wermut. De fet, eixe és el nom del donzell en alemany, nom que ha originat el del vi aromatitzat amb aquesta planta, un excel·lent aperitiu a causa de l’amargor que li aporten les fulles del donzell i que estimula la fam abans de l’àpat.

Però, de tots els noms que podem conèixer del donzell, un en especial ens cridaria enormement l’atenció, i potser ens posaria els pèls de punta. Passaria si assistirem a una representació de Hamlet en ucraïnès. Perquè el nom que hi diria el príncep en girar-se cap a nosaltres seria un d’infausta memòria: txernòbil. Sí, en efecte, txernòbil és el nom que en ucraïnès s’aplica al donzell, o almenys a una de les varietats de l‘Artemisia absinthium. Per a qui no se’n recorde, Txernòbil era el nom d’una central nuclear situada a Ucraïna on, el 28 d’abril de 1986, es va produir el major accident nuclear conegut fins ara, amb emmetzinament de les aigües, mort o danys físics i genètics de les persones i un llarg etcètera de conseqüències encara no del tot avaluades.

Txernobil hui. Imatge de kvitlauk

Potser el nom de la central era un fitotopònim relacionat amb el cultiu predominant en eixos terrenys fins que la prohibició de l’absenta va fer que les plantacions deixaren de ser productives i van acabar per destinar-se a la construcció d’una central nuclear, la qual va adoptar com a nom el fitotopònim. Potser.

Les curiositats del nom i de l’esdeveniment que representa no acaben, però, aquí. Perquè per als amants de les profecies, i del pensament apocalíptic, es dóna una mena de coincidència morbosa entre eixe esdeveniment i uns versets de l’Apocalipsi; en concret els 8:10 i 8-11: I el tercer àngel va tocar la trompeta. I va caure del cel un astre gros, flamejant com una torxa, i va caure sobre la tercera part dels rius i sobre les fonts dels aigües. El nom de l’astre és Txernòbil. I la tercera part de les aigües es va convertir en aigua de txernòbil, i molts homes van morir de les aigües, perquè s’havien tornat amargues.

Veritat que no deixa de ser curiosa la coincidència del nom amb la paorosa profecia de sant Joan? Doncs encara pot haver més per a qui tinga interès en seguir alimentant la vena apocalíptica. De fet, cal recordar que aquell mateix any, el 1986, va tornar a visitar-nos un predictor habitual de catàstrofes segons certa mena de pensaments: el cometa Halley.

Per als creients en profecies, representaria el cometa Halley l’astre “Txernòbil” del que parlava l’Apocalipsi? Hi ha qui done més en aquest cúmul de coincidències? D’haver-ho sabut, segur que Shakespeare n’haguera tret partit. I potser s’hauria rigut d’aquestes relacions casuals que alguns voldrien fer passar per causals. Així, com hem vist, no són tan sols la literatura, la psicologia, la mitologia o les disciplines tradicionalment humanístiques, permeten analitzar críticament una cimera cultural com Hamlet. També la botànica, o l’etnobotànica més aïna, ens pot ajudar a llegir, sentir, veure, entendre, i per això gaudir millor, obres com aquesta de Shakespeare, Hamlet.