Fragàncies ibèriques: el tomaní

Amb la fi de divulgar les aromes ibèriques, tan esteses a Europa i tan discretes en el seu lloc d’origen, comencem una sèrie d’articles dedicats a algunes de les nostres plantes més fragants, en aquest cas parlarem del tomaní, conegut com lavanda de Luisier. Inspira profund i acompanya’ns en el recorregut olfactiu.

Les aromes de les plantes en el medi aeri són senyals bioquímics amb un disseny complex, amb patrons de producció de substàncies químiques definides que caracteritzen les espècies, els paisatges i segons l’aromateràpia, poden relacionar-se amb la nostra naturalesa humana, equilibrant emocions, processos vitals, energètics i sensorials.

Tomaní de la vora d’alzinars en la vessant atlàntica peninsular

Abans de començar, farem un xicotet aclariment: existeix un registre aromàtic per a especialitats cosmètiques que anomena les plantes segons un codi INCI (Nomenclatura International d’Ingredients Cosmètics) que difereix lleugerament de la nomenclatura científica. Així, l’actual Lavandula stoechas ssp. Luisieri, batejada per la ciència, rep el nom de Lavandula luisieri oil (Oli de Lavandula luiseri) en cosmètica.

Una virtut escassa, l’aroma
No totes les plantes són fragants, de fet s’estima que, dels més de 800.000 vegetals coneguts, tan sol el 10% sintetitza i excreta formes químiques amb aroma. La Península Ibèrica està extraordinàriament ben dotada en la seua flora i vegetació aromàtica, a més, un apreciable nombre d’aquests adorns bioquímics són exclusius de la nostra envejable biodiversitat.

 Alphonse Luisiser (1872-1957), botànic d’origen suis i naturalitzat portugués.  L luisieri va ser batejada en el seu honor

Així, parlem avui de Lavandula luisieri, l’irresistible ascens de la qual, comença en contactar amb la lent del botànic portugués Arnaldo Rozeira (1912-1984), qui anota en l’etiqueta del plec del seu herbari l’epítet luisieri. En les seues publicacions de 1949 i 1974 la posa en òrbita, distingint-la de L. stoechas, que deu el seu epítet al terme grec stoichos que es refereix a la rectitud i l’alineació de les espigues, les flors de les quals s’obrin en els llargs dies de primavera.

Llavors, la visiten abelles, papallones i alegres quadrilles ixen a segar-la com a cereals, com es feia abans. Esteses entren a l’alambí on el vapor s’ho emporta tot, directe al cristall dels flascons, però les mates en els camps, en les muntanyes, tornen a brotar de les arrels perquè tot seguisca. I és que la luisieri és més que generosa, llevant la seua mania amb la calç, sap quedar bé amb tots.

Els 90 van fer olor de tomaní
Els sèpals, bràctees, fulles i brots estan coberts d’estructures excretores d’oli essencial i els nectaris, de nèctar mel.lífer. En cada calze maduren 4 llavors i en els estams microscòpics el pol·len, cada tomaní és una xicoteta i productiva fàbrica. Bé ho va saber el Doctor Rivas Martínez, la reconeguda autoritat en fitosociologia i taxonomia actuals, qui va acabar triant-la per denominar una de les seues associacions. Acostant-lo a la lent va veure en ell la seua geografia, la seua ecologia, els seus acompanyants i la variabilitat de les formes en els seus diferents ambients.

Formes i colors diferents en les inflorescències de L.luisieri

Però no es pensen! Lavandula luisieri és autèntica, una d’eixes intransigents conscienciades i radicals amb els sòls i aigües carbonatades. Ella sols vegeta en medis edàfics silícics, quarsites, pissarres… Sense contemplacions amb el pH bàsic, com altres decidides extremistes anti-calç.

Recordeu el 1992? Va ser quan Isabel García Vallejo i el seu interessant treball sobre els quimiotipus del gènere lavándula, confirmen que el nostre tomaní està a punt de tocar els estels.

Clevenger

Sofisticades màquines tecnològiques (CG/MS) seqüencien els components químics de l’aroma i alhora donen els seus percentatges exactes, diferenciant-los entre les més de 2.000.000 de formes químiques definides en el seu programari d’interpretació. Aquesta vegada, Lavandula luisieri entra en contacte els microscopis electrònics d’escombratge (SEM) i d’ací al clevenger, i llest!

En descobrir-se que alguns quimiotipus de Lavandula luisieri tenen molècules fragants que no sintetitzen cap altre vegetal del món (a aquest costat de l’univers aromàtic), arribem al punt en el qual Lavandula luisieri aconsegueix el rècord definitiu: només un altre ésser viu, un insecte; produeix una cosa semblant a aquests estranys necrodils (terpens de cadena pentagonal).

Evocador, molt evocador
I és que aquestes coses no passen desapercebudes, dos gurus de l’aromateràpia, Georges Ferrando i Albert Vielle, es rendeixen a Lavandula luisieri. Una aroma que et transporta a Sevilla, al misteri de Carmen de Mérimée o a l’apassionada òpera de Bizet: aromes de fàbrica de cigars difícilment perceptibles entre uns altres més dramàtics i ràpids, com d’infermeria de plaça, on es barreja l’èter, la sang del bou i la del matador.

Fogueiras de les verbenes de San Joan, quan el rosmarinho es crema en els pobles portuguesos

La seua aroma evoca formes metàl.liques de la plata de Roma i elegants mosaics d’Emèrita Augusta, quasi pot sentir-se a les dames de Lusitania en la nit més curta de l’any, quan crema el rosmaninho (com allí l’anomenen), en les fogueiras de Sant Joan portugueses, enviant la seua aroma als estels. Però el seu cor és terrestre, profund i antic com de mirra, com de Sud, a més fa olor de viatge, a sal i a la llunyana dolçor d’Amèrica.

La fitoteràpia la usa com a remei tradicional de la medicina popular, se cita com antisèptic i antirreumàtic. Entra en composicions amb altres herbes per a guarir l’afecció renal, litiasi biliar, gastràlgia, tos, asma, pneuma, ferides, contusió, diürètic, hepatoprotector, analgèsic, antitussigen, antiasmàtic, antirreumàtic, vulnerari i antiinflamatori. Però aquests usos són una síntesi de les referències etnobotàniques dels llocs on aquesta planta vegeta, en moltes ocasions són atribuïdes al tomaní en general, que comprèn diverses espècies i subespècies botàniques molt pròximes a L. luisieri, de la qual popularment no es distingeix.

Aparador d’Herbolario Navarro, València

En aromateràpia es considera tònica, eupèptica, espasmolítica, bactericida i externament vulneraria, cicatritzant i antisèptica. Està indicada en digestions lentes, espasmes gastrointestinals, desinfecció i ajuda a la cicatrització de ferides.

Actualment s’han apreciat les seues propietats antioxidants i regeneradores de la pell envellida o danyada i s’estudia pel seu efecte inhibidor dels enzims causants de l’acumulació de pèptids neurotóxicos responsables del Alzehimer i a més, és una reconeguda mel.lífera. Hi ha alguna cosa que no puga fer aquesta planta? I a més, fa bona olor.