L’acant en l’art
Tenim nova bloguera en Espores! L’artista Maria Riutort recorre la història a través de la visió artística de l’acant. Un enfocament original d’una planta molt tradicional.
L’acant és una planta herbàcia de fulles dentades amb flors entre blanc i porpra sobre llargues espigues verticals. A Europa existeixen tres espècies, cap d’elles nativa a Espanya, però la més comuna de les tres, Acanthus mollis, ens acompanya des de l’antiguitat. És una planta mediterrània amb usos medicinals i diürètics, contra les cremades i les convulsions, però sobretot, amb una presència excel·lent en l’art.
Acanthus mollis. Imatge de wikipedia
Encara que pot trobar-se en jardins de tot el món el seu hàbitat s’estén pel sud d’Europa, especialment en la regió mediterrània. Abunda en sòl grec on no van quedar impassible davant la seua bellesa i al principi era utilitzada com a adorn en el seu estat natural, després va passar a ser el motiu, per excel·lència, dels ornaments vegetals gràcies a les bondats plàstiques de les seues formes, convertint-se en pedra per a donar el primer pas cap a ser digne de ser copiat, açò és, convertir-se en clàssic.
En la Grècia clàssica, les fulles enrotllades de l’acant es consideraven un símbol de la vida eterna, i eren habituals en els enterraments. Des de llavors, l’acant ha perdurat a través dels temps, sent un descobriment més que una invenció. Quan en el segle V a. C. l’escultor Calímaco va fer evolucionar en els ordres arquitectònics grecs les volutes dels capitells d’estil Jònic cap a l’estil Corinti amb aquests motius vegetals i donant-li protagonisme a la planta.
La seua forma el fa molt apte per a l’ornament, principalment és un esquema radial de tiges que parteixen des de la base i en els quals es van alternant fulles grans i xicotetes. Quan un es para a observar-lo, o quan el comença a dibuixar ens adonem de l’estructura ternària de les fulles, que es desenvolupen sota la mà d’un fractal ocult a força de ternes i trios; la fulla principal amb les secundàries, la punta central de cada fulla amb les laterals i així successivament fins a formar una vora més o menys elaborada.
Alternança de fulles grans i menudes
Quan un element -la tija en aquest cas- s’enrotlla sobre si mateix i ens mostra una espiral a voltes helicoide amb la vora superposada rep el nom de roleu i és una invenció, una llicència artística igual que els circells que de vegades es despleguen amb una forma quasi antinatural en l’acant però que resulta molt bon recurs per a fondre’s amb l’arquitectura i adaptar-se com a ornament a les superfícies o barrejar-se amb altres tipus de figures.
Se sumen al cos humà, desenvolupant-se per substituir extremitats, vegetalitzant cabells i barbes, tantes vegades servint per a integrar a la figura humana en l’adorn escultural. També es barregen entre el pèl i les plomes d’àguiles, lleons, ales diverses, es converteixen en dofins, banyes de l’abundància i serveixen en detalls que rematen els més diversos llocs i objectes.
L’acant també dóna lloc a detalls decoratius com la palmeta, una forma intermèdia cap a elements arquitectònics, més simètrica i estàtica que posseeix el mateix esquema que les fulles d’acant, el seu perfil pot oferir una forma còncava o convexa, si la seua silueta és còncava rep el nom de perfil de cullera.
Els nervis de les fulles segueixen una doble curvatura, la qual cosa resol les seues siluetes en un harmoniós joc de línies que al·ludeix al vegetal podent modular-se amb gran facilitat per crear un conjunt més obert o replegat, més rígid o suggeridor.
Poden així crear-se moltes i diferents variacions sobre l’acant, aquestes poden ser més o menys realistes o estrictes amb la naturalesa formal de la planta. Segons el concepte que es tinguera d’ella en cada època, el tractament de la seua forma i el simple o intricat de la vora de la seua fulla podem distingir els diversos estils a través de la Història.
Capitel Maison Carrée, Casa Quadrada en Nimes, França
Els Romans van jugar amb formes més arredonides, fulles més grans, àmplies amb corbes que li confereixen moviment i suggereix no solament idea de vida vegetal si no també de vitalitat i energia. De manera tardana, en l’estil Bizantí aquestes formes es van tornar menys delicades i van prendre major rigidesa en el seu camí cap a l’art medieval. Tant romans com a grecs utilitzaven l’acant per a acomodar les figures en formats circulars, triangulars o rectangulars, completant els racons amb les seues filigranes.
L’Art Medieval el trasllada sobre el paper ja siga en gravats, decorant els marges dels textos o adornant les lletres cabdals. Durant l’Edat Mitjana els motius ornamentals van alterar el seu caràcter, aquests s’anquilosen i si comparem un capitell de la Grècia Clàssica amb uns altres de l’Espanya d’inicis de la Reconquesta, veiem que es perden una mica les línies sinuoses i elegants del classicisme per a donar pas a fàcils traçats circulars que semblen una caricatura, però l’esquema roman inalterat. L’acant és també és un dels motius que trobem en la terrisseria de la corona d’Aragó, heretada dels moriscs: els socarrats tenen la seua singular versió de la planta entre el seu imaginari.
Capitel espanyol d’inicis de la Reconquesta
Manises de ceràmica valenciana i acant socarrat
En el Gòtic s’uneix a altres plantes per a envair els més variats detalls arquitectònics recolzant a l’escultura o adornant els enreixats. Distingim dos moments en l’art gòtic, un més primerenc d’acants bulbosos i vores arredonides i un altre posterior on les seues fulles són més extenses i llargues, més estranyes i complexes. En aquesta etapa els detalls s’idealitzen, es fragmenta per a prodigar-se pels arcs de les portalades o es perden cap a formes orgàniques com per exemple les de les flames i llengües de foc –dóna lloc al gòtic flamíger- sent més difícil de reconèixer que es tracta de l’acant.
El Renaixement per la seua banda recupera la cultura greco-romana i situa a l’home com a mesura de totes les coses, reviu l’antic ornament ja clàssic i cerca el secret de la bellesa natural amb l’ajuda de la matemàtica, analitzant, desenvolupant un acant particularment sofisticat, despleguen les seues fulles més frondoses i elegants que en qualsevol dels estils anteriors fins a trobar-se convertides en cornises, rosetes o capitells en tota la seua versatilitat. S’estableixen en aquesta època uns formalismes que marcaran els següents estils.
Detall de caps de la Catedral de València
Les sofisticacions en les seues formes són explotades en el Barroc i el Rococó, que van prendre el relleu i la ornamentació de base naturalista va obsequiar amb els més refinats formalismes a la burgesia de l’època fent-se aquest motiu àmpliament present en l’art de l’ebenisteria i l’orfebreria. Cap al segle XVII la decoració barroca va arribar al punt màxim en el seu estil complex i recarregat amb acants de fulles elaborades i més o menys espinosos però mai sols dins de la decoració.
En la seua evolució doncs, els diferents acants conserven el sentit del moviment i la forma general de la planta, encara que d’altra banda fantasien jugant amb les seues formes per a complaure diferents i molt variades possibilitats ornamentals, la seua capacitat de barrejar-se amb l’escultura i posar-se al servei dels artistes de disciplines diferents els ha valgut un lloc en la Història.
Imatge de capçalera de FlickR
