Plantes que ballen

Desmodium motorium s’ha fet famosa perquè els seus folíols laterals roten a dalt i a baix cada tres o quatre minuts, una velocitat inusual en la qual alguns han volgut veure una pauta de moviment que s’ha comparat amb l’alternança de les tres posicions dels semàfors.

El nom de motorium li ve a la planta telègraf com a anell al dit perquè és capaç de moure’s com si tinguera frontisses motoritzades que li permeten obrir i tancar les seues fulles de dalt a baix. De fet aquesta és la seua estratègia per a maximitzar l’obtenció de llum i sobreviure: moure’s constantment marcant una trajectòria el·líptica que li permeta posicionar les seues fulles més grans cap a les zones en les quals la llum del Sol incideix amb major intensitat. Per a guanyar agilitat, a més, aquesta planta té dos petits volants en la seua base, un complement que li permet estalviar gran quantitat d’energia en cada moviment.

El cas de Desmodium motorium (també anomenada planta semàfor, planta telègraf i Desmodium gyrans) ha cridat l’atenció de molta gent perquè creien que es movia al ritme que li marcava la música. No obstant, en aquesta afirmació hi ha algunes imprecisions, com per exemple, el fet que la planta telègraf moga les seues fulles cada períodes de temps d’amb prou faenes uns minuts de forma violenta i perceptible per a l’ull humà però de forma contínua i instintiva, és a dir, independentment que hi haja música o no.

Desmodium motorium 

Més enllà d’aquesta anècdota, Desmodium motorium és un arbust de la família de les fabàcies natiu d’Àsia tropical. La seua presència és abundant en països com Taiwan, Vietnam, Pakistan, Indonèsia, Cambodja, Laos o Malàisia. La planta es coneix des de fa segles i va ser detalladament descrita per Darwin en la seua obra L’energia del moviment en plantes (1880). Segons els horticultors, és d’una varietat relativament fàcil de mantenir que només requereix abundant llum i reg constant. Ha de col·locar-se en un lloc de semiombra, evitant que els rajos caiguen directament en ella i abonar-se de forma quadrimestral. La planta telègraf pot assolir els 50-60 centímetres d’altura i en la seua època de floració presenta flors menudes de color porpra.

Unes altres plantes ballarines: Mimosa pudica i Venus atrapamosques

El de Desmodium motorium no és l’únic cas de plantes que ballen. És com si l’ésser humà, en la seua incessant cerca de respostes, intentara cercar plantes capaces de realitzar activitats pròpies dels animals. Entre els casos més coneguts de plantes que es mouen de forma constant i documentada destaca la Mimosa pudica (també anomenada no em toques o dormilega) un arbust originari del sud del continent americà i que presenta la inusual característica de semblar marcit davant l’amenaçada d’un predador. El contacte de l’ésser humà també fa que les seues fulles es pleguen, la qual cosa li ha valgut guanyar-se el nom de vergonyosa.

Mimosa pudica

Igual que la planta semàfor la Mimosa pudica també pertany a la família de les fabàcies (Fabaceae) dins de la qual trobem cultius més comuns com el pèsol o el fesol. La mimosa no és una planta molt longeva i com a molt pot viure quatre o cinc anys. La seua altura màxima en aquest temps no serà superior a un metre. No requereix massa cures, encara que sí aigua i llum constant. De fàcil drenatge, durant l’estiu la vergonyosa s’ompli de flors menudes de colors vistosos entre els quals es troben els tons malves i roses.

A causa de la seua capacitat per a semblar mústiga en els moments crítics, la Mimosa pudica no ha de podar-se ja que serà ella mateixa la que a través d’un mecanisme intern elimine les seues parts mortes o que ja no li serveixen. Si volem aprofitar el moviment d’aquesta planta al màxim podrem tutorarla perquè es convertisca en enfiladissa. Ho farem amb pals que li servisquen de guia per a poder ascendir.

Dionaea muscipula

L’altre exemple de planta que balla és la Dionaea muscipula (també coneguda com Venus atrapamosques) una planta carnívora que s’alimenta d’insectes i aràcnids. En el cas de la Venus, els moviments vénen marcats no per la presència de predadors sinó de preses. Cadascun dels seus lòbuls (fulles) conté tres diminuts pèls sensitius en l’exterior que serveixen com a estimulador. Quan una possible presa s’acosta a algun d’ells, el seu parany s’activa, la qual cosa fa que es tanque bruscament. No obstant, el tancament no és completament automàtic: només es produeix si l’estimulació es perllonga durant diversos segons (per exemple, si un petit animal es posa sobre ells).

Imatge de capçalera de: https://www.flickr.com/photos/jkadavoor/