El gran Jardí de París
París està ple de jardins i racons verds. Els voltants del Palau Real, el Jardí de Tulleries, l’Avinguda dels Camps Elisis, Versalles o els imponents Jardins de Luxemburg són prova d’açò. Però París també alberga un altre jardí, menys conegut pels turistes però igual de fascinant i ple d’història per ser un dels principals referents de la medicina i la botànica moderna.
Si bé és cert que el concepte de jardí medicinal té el seu origen en l’Edat Mitjana, no serà fins al segle XVII quan diferents científics i reis europeus comencen a preocupar-se realment per les plantes medicinals, la seua recerca, el seu cultiu i la seua cura. Un dels llocs on aquesta idea prendrà més força és en la França del segle XVI on es va fundar, en 1593 per ordre del rei Enrique IV i sota l’adreça del metge francés Pierre Richer de Belleval, el Jardin des Plantes de Montpellier, que es convertirà en el primer jardí botànic de França. Creat segons els cànons del Botànic de Pàdua, aquest Jardí va servir com a espai per a la formació de futurs mèdics i apotecaris, que disposaven així d’una eina única per a conèixer la botànica de primera mà.
Jardin des plantes. Montpellier
Luis XIII. Plànol inicial del Jardin du roi
L’experiència de Montpellier va ser tan interessant a nivell formatiu i científic que va suposar una nova forma de comprendre el món vegetal en tota la seua diversitat, recreant de forma pionera els diferents hàbitats on podian créixer les plantes així com la primera zona específica per a plantes exòtiques. Inspirat per aquest Jardí, el rei Lluis XIII, fill d’Enrique IV, va decidir crear també el seu propi espai per a les plantes medicinals a París i convertir-lo en la principal referència botànica del seu país. Així va nàixer el Jardí del Rei de París (Jardin du roi), que amb el temps seria conegut com el Jardin des Plantes, nom que conserva en l’actualitat.
Guy de la Brosse, Buffon i Lamarck
L’any 1626 Guy de la Brosse, el metge personal de Luis XIII, va obtenir un permís especial del rei per a crear un jardí de plantes medicinals útils. Al contrari del que va ocórrer amb el Jardin des Plantes de Montpellier, el reconeixement d’aquest espai botànic com a institució oficial no va ser cosa fàcil. I és que la Facultat de Medicina de París es va negar en rotund a recolzar el projecte en considerar que feia competència a les seues activitats, ja que De la Brosse, com a bon divulgador, volia impartir en el seu nou jardí classes de química i de botànica.
Escultura del Comte de Buffon al “Jardin des plantes” de París
Durant més d’una dècada el Jardin du roi va continuar creixent gràcies a l’esforç personal de Guy, ja que fins i tot el rei va decidir llevar-li tot el suport acadèmic. Encara així va publicar en 1628 la que seria la seua obra botànica més important, “Dessin du Jardin Royal pour la culture des plantes médicinales“, amb un catàleg de plantes conreades i un pla d’horta per al Jardí Botànic. Finalment el Jardin du roi es va inaugurar oficialment en 1640. Tràgicament, un any després moria De la Brosse deixant-nos aquest gran llegat botànic que es va convertir en el projecte més important de la seua vida.
El Jardin du roi va créixer en exemplars, importància i també en activitats durant els dos segles posteriors, sempre vinculat a la Corona i sota el patronatge dels successius metges de la cort. Però al llarg del segle XVIII les seues prioritats van canviar, ja que en aquesta època naixia el naturalisme com a corrent científica i filosòfica, i és per açò que el Jardí es convertiria en un espai més dedicat a la història natural. També, per primera vegada des que va ser creat, el càrrec de director es deslliga del de metge real a causa de la creació del Museu d’Història Natural de França, una gran institució a la qual quedarà supeditat aquest Botànic.
La primera persona que va dirigir aquest nou concepte de Jardí va ser George Louis Leclerc, més conegut com el Comte de Buffon, que durant més de mig segle li va donar al Botànic una personalitat pròpia i una gran notorietat a nivell internacional, convertint al Jardin du roi en un dels motors científics de l’Europa del segle XVIII. A més del Comte de Buffon aquesta institució científica tindria un altre padrí d’excepció, el naturalista francés Jean Baptiste Lamarck, creador de la primera teoria de l’evolució i pare de la biologia com a ciència.
L’arribada de la Revolució francesa va donar un gir al funcionament del Jardí, i es denomina oficialment al Botànic com Jardin des Plantes (1793), encara que continua formant part del Museu d’Història Natural de França sota un projecte conjunt de divulgació. Des d’aquest moment l’objectiu principal del Jardí, per ordre de l’Assemblea Nacional, seria l’ensenyament públic de la història natural aplicada a l’avanç de l’agricultura, del comerç i de les arts. De fet, en l’actualitat el Museu d’Història Natural de França és una de les institucions científiques més importants d’Europa que també ha incorporat a les seues competències la supervisió del Zoo de Haute-Touche, el botànic de Val, l’estació bio-vegetal de Cherré a Sarthe i l’estació de biologia marina de Concarneau (1996).
Què té d’especial el Jardin des Plantes?
A més d’una interessant història, el Jardin des Plantes de París té la peculiaritat de ser un dels espais científics més bells d’Europa. Amb una extensió de 23 hectàrees situades molt prop del riu Sena, un enclavament espectacular i envejable, trobem aquest Jardí amb més de 4.500 espècies de plantes agrupades per famílies. Un dels principals atractius del jardí són les seues flors, trobant exemplars de tot tipus i de totes les parts del món en col·leccions que van canviant periòdicament per a que el Jardí sempre estiga florit. Però d’entre totes destaquem les roses, ja que el Jardin des Plantes compta amb un roserar que va ser creat en 1990 i on podem trobar quasi 200 tipus de roses diferents en un agradable passeig a través de diferents galeries adornades amb escultures.
L’altre gran atractiu del Jardí, a més de les flors, és l’espai dedicat a les plantes alpines, compost per més de 2.000 exemplars procedents dels Alps, els Pirineus, Amèrica del Nord i l’Himàlaia. Aquest espai es va crear en 1931 i, com a curiositat, dir que és ací on és troba l’arbre de festucs mascle a partir del com el botànic Sébastien Vaillant va posar en evidència la sexualitat dels vegetals i va introduir els termes estamene, ovari i òvul al món de les plantes.
Al Botànic també destaquem alguns edificis especialitzats com l’hivernacle d’estil Art Decó, obra de l’arquitecte René Berger (1937), on podem trobar espècies enfiladisses, ficus o palmeres, o dues obres de l’arquitecte Rohault de Fleury, tots dos d’estil neoclàssic. Una d’elles agrupa les plantes característiques de mitjans àrids de les Amèriques o Àfrica i l’altre està especialitzat en l’estudi i exposició de plantes endèmiques d’Austràlia.
Per descomptat, el Jardí des Plantes mai ha abandonat el caràcter divulgatiu amb el qual va ser instituït. Per açò, dins de les seues instal·lacions alberga una escola de jardineria i una altra de botànica especialitzades en paisatgisme i horticultura, instal·lacions que ocupen al voltant d’una hectàrea de la superfície total del Jardí.
