La crisi de les abelles
La relació dels homes amb les abelles va començar fa milers d’anys i continua fins a l’actualitat perquè, i és que aquests xicotets insectes juguen un important paper en el món. No obstant açò, hi ha qui apunta al fet que el matrimoni abelles-humans pansa per greus problemes. Quins són els motius?
Diuen que si les abelles s’extingiren avui mateix a l’home li quedarien només quatre anys de vida en el planeta. El motiu d’aqueixa potència i precipitada extinció humana és que els pol·linitzadors (especialment les abelles) són els encarregats de transportar el pol·len amb el qual es fecunden les flors, així que si ells deixaren viure, els arbres, arbustos i plantes amb flors tant domèstiques i silvestres que donen fruits deixarien de reproduir-se. La humanitat es veuria llavors obligada a alimentar-se de grans i animals, causant un desastre alimentari mundial que produiria fam, malalties i desnutrició. Sembla ser que, a més de ser ordenades, metòdiques i disciplinades, les abelles són també insectes imprescindibles per a la vida en la Terra tal com la coneixem.
És fàcil que el reconeixement de la importància de les abelles arribara a l’home de forma totalment instintiva, doncs va ocórrer relativament prompte, cap a l’any 6.000 a. C. D’aquest període daten les peculiars escenes de la recol·lecció de la mel a la Cova de l’Aranya a Bicorb (València) o les de les coves de les muntanyes de Drakensberg a Sud-àfrica, ambdues de gran semblat malgrat la seua distància geogràfica, la qual cosa confirma que la relació entre homes i abelles va començar quasi amb el principi dels temps.
Amb el pas dels anys hem conegut detalls d’allò més curiós sobre les abelles. Són incapaços de distingir el color roig i les flors per a elles són tons grocs i blaus, encara que açò no vol dir que la seua vista estiga poc desenvolupada ja que són capaces de veure la llum ultraviolada, simplement es mouen en un altre rang. De les 16.000 espècies d’abelles que es coneixen només un 5% d’elles són socials. D’aquest percentatge és l’abella melífera (Apis mellifera) la més comuna de totes i aquella amb la qual l’home ha entaulat una relació més íntima, ja que produeix la mel. Un ben molt preuat pel nostre paladar per al que les abelles hauran de visitar unes 4.000 flors aproximadament per a poder fabricar una sola cullerada.
Tenen un complexe sistema social amb ruscs de 40.000 a 50.000 exemplars, dominats per femelles, la reina i les obreres, encara que també hi ha mascles, els abellots. Però son les obreres les encarragades de defensar el rusc i per això disposen d’un verí, que alliberen davant qualsevol amenaça. Substància que es diu que té una activitat antibacteriana molt més potent que qualsevol antibiòtic conegut, per açò els egipcis l’usaven a més de 50 remeis naturals diferents. Les abelles també tenen un especial do per a aconseguir la temperatura que més les convé, de manera que quan fa calor se situen en l’entrada del rusc i baten les ales per a expulsar l’aire i, per contra, quan fa fred es concentren en el centre de la mateixa movent-se i batent les seues ales de tal forma que són capaces d’augmentar la temperatura en diversos graus.
A mig camí entre l’agricultura i la ramaderia
L’apicultura, és a dir la cria d’abelles per part de l’home, té el seu origen en la seua transformació de caçador nòmada a pastor i agricultor sedentari. Establit en un terreny fix, l’home va veure la possibilitat d’imitar ruscs i bresques en troncs d’arbres buits i en racons de coves. Tenir aquests ruscs junts i localitzades li permetia protegir-les dels enemics i de les inclemències del temps assegurant-se una recol·lecta periòdica. Va ser així també com l’home va començar a desxifrar el cicle de vida de les abelles i a extraure d’elles uns altres útils de la seua producció a més de la mel, com per exemple, la cera.
Egipte va ser una de les civilitzacions que més constància va deixar sobre la importància de l’apicultura en la vida quotidiana. Diferents textos i baix relleus exposen amb tot tipus de detall la forma d’extracció de la mel típica del Nil, així com diferents mètodes de conservació per a la fabricació de productes farmacèutics. De fet, els egipcis usaven la pròpolis per les seues propietats cicatritzants i analgèsiques, que van investigar al vore com les abelles recobrien amb ell les seues bresques. També l’usaven com a agent embalsamador.
Els textos bíblics fan referència a les terres més pròsperes com aquelles de les quals “raja llet i mel”, deixant en evidència de la importància de tots dos aliments. Per la seua banda, els romans van manifestar el seu amor i respecte per les abelles mitjançant l’observació en obres com Columela, Plini el Vell, en la qual s’exposen tècniques i “lleis” apícoles. A l’altre costat de l’oceà, en una Amèrica encara per conquistar, la civilització Quimbaya serà pionera a alçar grans ceibes els troncs de les quals servien com a mitjà per a la formació de ruscs, explotades com a complement alimentós però sobretot per a l’obtenció cera amb la qual els indígenes confeccionaven els rostres dels seus ídols i objectes d’or de caràcter cerimonial, realitzats amb la tècnica de la fosa a la cera perduda.
La producció agrícola a gran escala en el món va començar a mitjan segle XIX quan Lorenzo Larrain Langtroth va inventar, en 1851, un quadre mòbil de fusta que imitava a les cel·les dels ruscs, pràcticament igual al que coneixem ara i que permetia recol·lectar la mel de forma més eficient posat que els quadres no es pegaven a les parets de el “rusc” mare. Algun temps després Amos Ives Root (fundador de l’empresa A. I. Root Company pionera en la comercialització de productes agrícoles a nivell mundial) va inventar el seu propi corró, una petita premsa de metall per a estampar la cera, és a dir, per a crear làmines amb ella i emmagatzemar-la i comercialitzar-la de forma més homogènia i eficaç.
Encara que les tècniques i les eines apícoles han millorat amb el pas dels anys la veritat és que totes elles segueixen mantenint els mateixos principis que quan van ser creades fa més de 150 anys. Per açò l’apicultura és una de les arts agràries que conserva quasi intacta la seua essència més tradicional.
Espanya, apícola per naturalesa
La pràctica de l’apicultura està estesa en tots els llocs habitats per l’home, des de les fredes fronteres àrtiques fins als deserts més secs i calorosos. És per açò que els experts consideren que es tracta d’una de les activitats ramaderes de més extensió a nivell mundial. La principal productora de mel i cera és l’abella Apis mellifera L., d’origen asiàtic i exportada pels colonitzadors a la resta del món al llarg dels segles XVII i XVIII. Abans a Amèrica la mel s’obtenia de colònies d’abelles silvestres com la Apis dorsata i Apis florea no obstant açò les melíferes són més productives i la seua explotació és més senzilla per ser una espècie més fàcil de domesticar. Xina, Argentina i EUA són alguns dels països més importants en la producció de mel a nivell mundial.
El nostre país és un dels més importants tant en tradició apícola com en producció, només hem de fer un repàs toponímic per la nostra geografia per a comprovar-lo. Així, trobem noms de localitats com Colmenar, Colmenarejo, Mutxamel, o de comarques i accidents geogràfics com el Bec de la Mel, que ens fan una idea de fins a que punt les abelles i la seua cria eren importants per als nostres avantpassats. Per a comprendre el paper de la apicultura en la nostra estructura agrària hem d’entendre primer la importància de les colònies d’abelles com a pol·linitzadors, la qual cosa permet aprofitar terrens que d’una altra forma quedarien marginats, especialment en zones més seques. Per descomptat el valor dels seus productes com la mel, el pol·len, la gelea reial o la cera també són molt importants.
Malgrat la nostra gran cultura apícola, la majoria d’apicultors a Espanya (al voltant de 100.000) tenen pocs ruscs (no més de cinquanta) i utilitzen aquesta activitat per a complementar els seus ingressos. De tots ells, el 60% es troben en les comunitats autònomes més càlides, que són també les més propícies també per a la cria d’abelles, especialment a Andalusia, Extremadura i Comunitat Valenciana. Espanya és actualment el país de la Unió Europea amb major cens agrícola (21%) seguit per Grècia (18%) i tímidament per França (3%) i Itàlia (2%). A nivell productiu, Espanya produeix el 26% de mel d’Europa, la qual cosa suposa un 3% de la producció mundial.
La crisi del sector apícola
En els últims anys el principal problema del sector apícola a Espanya ha sigut la introducció de la mel originària de Xina, que ha arribat al mercat amb preus molt baixos, quasi el 50% menys que la mel autòctona. En condicions climatològiques normals, Espanya produeix anualment al voltant de 33.000 tones de mel de les quals quasi la meitat, unes 16.000, es destinen a l’exportació.
El problema és que en el nostre país el consum anual és d’unes 32.000 tones, d’ací la necessitat d’importar mel per a vendre a Espanya. És per açò que en els últims sis anys Xina ha anat guanyant terreny en el mercat nacional. En 2007, 3.200 tones de les 11.600 que es van importar procedien d’aquest país, és a dir a al voltant del 27%. En 2011 aquest percentatge va créixer fins al 62,7%, i Xina va desplaçar a Argentina com a primer país d’origen de la mel importada a Espanya.
El problema real, segons les associacions ramaderes del nostre país, va més enllà del preu i afecta a la puresa i qualitat de la mel. Ja a l’any 2000 la mel de Xina va ser prohibida perquè es van detectar en ella restes d’antibiòtics. Avui dia, els apicultors espanyols denuncien que Àsia usa en la seua producció de mel fitosanitaris i antibiòtics prohibits per l’Agència de Seguretat Alimentària Europea (EFSA) . Aquests productes il·legals ací són, segons la UE, els causants del declivi de la població d’abelles, un fet que els apicultors de tot el món, especialment d’Europa i Amèrica del Nord, porten denunciant diverses dècades. A més dels productes químics nocius, els cultius extensius que contribueixen a la pèrdua de biodiversitat, els paràsits, el canvi climàtic i l’estrès a causa de les tècniques de maximització de la producció són causes per les quals la població d’abelles està minvant de forma considerable.
