El Marquès, el terratrèmol i el jardí botànic
Sebastião José de Carvalho i Melo, més conegut com el Marquès de Pombal, és una de les figures més controvertides de la història de Portugal. Malgrat no haver cursat una carrera científica, el seu nom es relaciona amb la sismologia i la botànica.
L’1 de novembre de 1755, dia de Tots els Sants, Lisboa va patir el pitjor terratrèmol de la seua història. Aquella matinada el sòl de la capital lusitana es va moure amb una força 9 en l’escala Richter. El tremolor va venir acompanyat d’un sisme submarí i de diversos incendis. La ciutat respirava caos però a pesar de la dantesca escena, el Marquès de Pombal, que aleshores era ministre del rei José I, va afrontar una reconstrucció útil i ràpida de la zona. Per a Pombal, aquella era una oportunitat perfecta per a acostar-se a la realitat del nord d’Europa, molt més dinàmica a nivell econòmic, social i científic que Portugal.
Quan el Marquès de Pombal va planejar la reconstrucció de Lisboa va cercar a un grup d’arquitectes capaços d’evitar futurs desastres. El nou projecte de ciutat tenia una orientació nova capaç de oposar resistència a futurs moviments sísmics. Abans de la reconstrucció, el Marquès de Pombal va simular terratrèmols amb la col·laboració de l’exèrcit.
Per primera vegada en la història, Pombal va dedicar un gran esforç a recopilar informació sobre algunes de les situacions quotidianes que havien ocorregut durant aquells dies. Va enviar enquestes a totes les esglésies de la ciutat i a zones properes afectades on demanava detalls referents al comportament dels animals domèstics i a la variació del nivell de l’aigua dels pous en el moments previs a la tragèdia. El Marqués va elaborar un complet llistat gràcies al qual els científics van poder realitzar una reconstrucció del terratrèmol i van marcar les pautes del naixement d’una nova ciència vinculada a Pombal, la sismologia.
La Universitat de Coïmbra i el Jardí Botànic
El Marquès de Pombal va ser una figura clau en el govern portugués entre 1750 i 1777. Es va formar a Londres i Viena, on realitzava labors en representació del rei Juan V de Portugal. Però va ser el fill del rei Juan, José I, que heretarà el tron en 1750, qui va apostar fermament pel Marqués. El despotisme il·lustrat, el racionalisme i la lluita social i en contra els abusos de l’Església van arribar a la cort portuguesa de mà del Marquès, qui aquell mateix any es va convertir en un dels homes de confiança del rei.
En matèria econòmica, Pombal va tenir com a referent el dinamisme polític dels països del nord d’Europa, especialment Anglaterra. Així, va veure la necessitat d’apostar pel mercantilisme i la intervenció de l’Estat en l’economia, una racionalització presa de la Il·lustració però que no afeblia el poder del monarca. Gràcies a ell, naixerà una gran zona de renom internacional pel seu vi, Porto. La seua producció i exportació van quedar protegides per normes que asseguraven la qualitat dels vins sota supervisió directa del govern, una pràctica que actualment coneixem com a Denominació d’Origen.
Pombal també va intervindre en el control de la pesca en el sud del país, va afavorir la importació de matèries primeres i va encarir els productes que venien de l’exterior per enfortir la indústria local i el comerç. En la seua política exterior, va aplicar mesures que protegien els interessos de la metròpoli front als de Brasil, la colònia. Açò explica que Brasil siga de l’opinió que Pombal era un opressor i un tirà.
Encara que el Marquès de Pombal representa un model a mig camí entre el racionalisme i el despotisme il·lustrat, si algú va patir aquestes reformes va ser l’Església, amb la qual va ser especialment crític. Va expulsar a la Companyia de Jesús de tots els dominis portuguesos i va acabar amb les Actuacions de Fe a Portugal i amb la discriminació dels anomenats nous cristians.
Malgrat açò, no va poder aconseguir un dels seus objectius principals, acabar amb la Inquisició Portuguesa, vigent fins el 1821. En tot cas, l’expulsió dels Jesuïtes va suposar una sèrie de reformes en educació, abans depenents de l’Església i ara organitzades per l’Estat. També va reestructurar les Universitats, especialment la de Coïmbra, on ell havia estudiat Dret i on va voler crear el Museu d’Història Natural. Pombal, que va passar part de la seua joventut a Londres, sabia d’un primer intent de Jardí Botànic a Coïmbra semblant al Chelsea Physic Garden, un dels jardins botànics més antics d’Anglaterra.
Universitat de Coïmbra
Jardí Botànic Coïmbra
En 1772 va decidir ampliar l’Horto Botânico, un projecte de Castro Sarmento perquè servira com a laboratori del seu Museu d’Història Natural. Amb el pas dels anys el Jardí Botànic va adquirir riquesa, 400 espècies al 1800, fins convertir-se en una de les institucions científiques més importants de Portugal. De fet, el Gran Hivernacle del Botànic de Coïmbra es considera el millor de les seues característiques fins a la creació de l’Estufa Calenta a Lisboa en 1975.
Dissenyat per artistes italians, el Jardí Botànic de Coïmbra engloba una gran zona de bosc amb bancals, diversos hivernacles, llacs, tancs i fonts. Les seues 13 hectàrees es divideixen en dues àrees, una més elevada i una altra als peus del pujol on viuen nombroses espècies d’arbres i plantes de tot el món, destacant especialment l’Albereda de Tilies i el gran conjunt decoratiu i escultòric del jardí.
