De déus i arbres

Des de l’origen dels temps els arbres han representat el poder místic i el cicle de la vida. Per açò les cultures han sabut venerar-los amb cura, omplint-los de mitologia, prenent-los com a emblema i lligant-los de forma permanent al destí dels homes.

És molt difícil parlar de l’origen de la veneració dels homes als arbres perquè aquests grans de la natura sempre han estat molt presents en la consciència humana. I és que els arbres ens van donar la primera llum quan aconseguirem fer foc amb la fusta, i van ser també els nostres primers proveïdors de fruits i de baies per a poder alimentar-nos. Però prompte ens adonarem que la seua fusta servia també per a moltes altres coses, vam aprendre a tallar-la i a donar-li forma per a fabricar diferents utensilis i fer construccions, o a extraure la seua resina i la brea per a obtindre perfums i encens. En definitiva, un recurs viu molt valuós amb nombroses possibilitats al nostre abast.

Per això, no és d’estranyar que gran part de la nostra cultura estiga cimentada sobre l’aprofitament, el culte i la veneració als arbres. Hem de tenir en compte que, en els primers temps, Europa estava coberta per grans extensions de boscos que feien que des de l’aire el nostre planeta s’assemblara a un extens oceà de color verd. Un oceà impasible d’arbres que es va convertir en tot un testimoni de la història de la natura i que ens ha ajudat a entendre i a explicar millor el cicle de la vida.

Cosmos, Vida i Coneixement

La simbologia dels arbres ha estat lligada des de sempre a allò sagrat, i solen aparèixer tipificats des de tres punts de vista, el cosmos, la vida i el coneixement, que a voltes es fusionen convertint-se en un només. Totes les cultures al·ludeixen d’una forma o una altra a aquests tres arbres, ens màgics nascuts de la Terra que serveixen per a donar explicació a alguns dels grans misteris del nostre món.

Possiblement, l’arbre mític més conegut és l’Arbre Còsmic, que representa la creació i la ubicació de cada element en el món. Aquest arbre unifica els tres nivells del cosmos en un axis mundi amb el cel (representació del diví, dels déus) en el qual es troben els rics fruits, font de llavors que donen noves vides, després està la Terra (on viuen els homes), i per últim el món subterrani, que és alhora el principi i el final del cicle (món dels morts).

L’altre gran referent en la mitologia dels arbres és l’Arbre de la Vida, representat quasi sempre per una planta conífera que simbolitza el principi vital, les estacions de l’any i la regeneració. És per açò que, en moltes cultures, l’Arbre de la Vida és també el de la immortalitat, per això ha d’estar fortament protegit. És el cas de l’Arbre de les Hespèrides grec que estava custodiat per éssers fers i monstruosos que impedien que els homes agafaran els seus fruits daurats portadors de la vida eterna. La simbologia d’aquest arbre és bastant clara, hi ha arbres que viuen centenars i fins i tot milers d’anys, per la qual cosa a ulls dels homes poden semblar immortals.

Finalment, trobem l’Arbre del Coneixement, molt lligat a l’Arbre de la Vida i que dóna constància de la importància de l’espiritual sobre el material. Aquest arbre és un dels mites centrals de les religions monoteistes, d’arrel judaica i present en el judaisme, l’islamisme i el cristianisme. No apareix descrit en cap text, però si es diu que tenia un fruit molt abellidor, per açò hi ha els qui que, per pur mimetisme metafòric, afirmen que és la pomera. Com a la història d’Adán i Eva que després de menjar el seu fruit prohibit, tots dos, home i dona, són expulsats del Paradís. És llavors quan coneixen el bé i el mal i quan prenen consciència de la seua nuesa. El simbolisme de l’arbre al·ludeix a les diferents fases del coneixement: un coneixement general, un altre moral i finalment un sexual, tres aspectes que cal recordar serveixen per a separar a l’ésser humà dels animals i equiparar-lo als déus.

Dels druides a Buda, passant per Roma, Egipte i Xina 

Un dels pobles que ha manifestat una major veneració als arbres i a la natura són els celtes. Els rituals màgics dels druides sempre se situen en frondosos boscos on els arbres sempre jugaven un paper molt important. El teix, l’avellaner o el roure, del quals s’extreia el vesc, eren alguns dels seus arbres sagrats, sent aquest últim considerat com el màxim símbol de poder i coneixement. 

També la pomera jugava un paper molt important, de fet la mística illa de Avalon estava plena d’exemplars carregats de fruits que donaven a l’home immortalitat, coneixement i saviesa, com ja hem comentat abans. I és que el poder dels arbres en la mitologia cèltica és tan fort que fins i tot en el seu alfabet algunes de les seues lletres tenen noms de plantes.

Igual que els celtes, les cultures clàssiques també tenien el roure com a arbre sagrat. Se suposava que el primer oracle grec acollia el roure sagrat de Dodoma i que sota les seues branques es van predir algunes de les gestes més importants de l’antiguitat, entre elles la comunicació a Hèracles del final dels seus Dotze Treballs i, amb açò, de la seua mort. Alguna cosa similar va ocórrer a Roma, doncs el foc sagrat mantingut per les vestals únicament podia ser alimentat amb fusta de roure. No obstant açò l’arbre sagrat per excel·lència dels grecs era l’olivera, per a ells no hi havia fruit més utilitzat que l’oliva, doncs d’ella s’extreia l’oli utilitzat en la cuina, per a l’enllumenat o simplement per a la cura del cos. Segons explicava la tradició, va anar Atenea qui va fer créixer la primera olivera en l’Acròpoli després de la disputa amb Posidó pel Ática.

A més, tant a la mitologia clàssica grega com a la romana també s’atribuïa a cada déu un arbre en funció de la seua personalitat o els seus atributs. Així, per exemple, l’arbre de Zeus era el roure, el de Posidó el freixe, el de Hera la poma, el d’Atenea l’olivera, el d’Apol·lo el llorer, el de Persèfone el salze i el Dionisos la vinya. Però també a Roma, els arbres van tindre un paper molt important en les metamorfosis de les nimfes. Filles d’un déu i una mortal, les nimfes podien transformar-se en qualsevol tipus d’arbre si així ho demanaven al seu pare. El cas més conegut és el mite de Dafne, qui perseguida per Apol·lo es va convertir per sempre en un arbre de llorer.

Pel que fa als egipcis, com ja vam comentar en altre article d’espores.org (El sicòmor, l’arbre de les mòmies), un dels arbres més importants per a ells era el sicòmor, que també està present a la cultura mesopotàmiques i a l’Orient Pròxim. Si ens traslladem fins a Xina, trobem un altre arbre sagrat, el Kien-Mou, l’arbre de la renovació als costats del qual s’alcen els P’an mou. Uns presseguers amb fruits que novament atorguen la immortalitat. En altres representacions, el P’an mou és una morera buida i hermafrodita que representa la separació del yin i el yang, la dualitat i el principi universal.

I per últim parlem del cas de l’Índia on la tradició dels arbres va lligada a Buda. Segons la tradició, els arbres juguen un paper molt important en la vida del personatge, ja que sota ells tenen lloc els seus esdeveniments vitals més importants. Per exemple, el seu propi naixement va ocórrer sota el Ashoka, l’Arbre del Coneixement del budisme, i va passar la seua infància a l’ombra d’una pomera on també rebrà la il·luminació definitiva. També la mort de Buda va ocórrer sota un arbre, quan va sentir que les forces li fallaven, es va dirigir al bosc sagrat d’arbres de Sala on va abandonar el seu cos i va aconseguir el Nirvana i, com a prova d’açò, els arbres van començar a florir.