Meravelles del Kilimanjaro sense mal d'altura

La muntanya del Kilimanjaro, malgrat els seus 5.896 m, és considerada per molts muntanyers com un cim de poc interès a causa de la seua escassa dificultat. Per això mateix, és molt valorada pels amants del senderisme, que poden accedir a quasi 6.000 m d'altitud sense necessitat de coneixements d'escalada. En tots els casos, sembla que del Kilimanjaro l'única cosa que interessa és arribar al cim. Però el que té de bo gaudir veient plantes, animals, núvols i pedres, és que un es garanteix el gaudi quasi en qualsevol circumstància i, des d'aquesta perspectiva, el Kilimanjaro té molt que oferir, encara que el mal d'altura o qualsevol altra eventualitat, no et permeten arribar a la fi.

El Kilimanjaro és una de les set muntanyes que formen el cinturó alpí d'Àfrica central, amb cims superiors als 4.000 m. Es troben a una zona de terres elevades per sobre dels 1.000 m, solcades per valls rift longitudinalment, entre les quals apareixen aquestes formaciónes volcàniques de gran altura.

 

DSCN6509

Vistes al Kilimanjaro des del vessant SE. Foto: Ricardo Garilleti

 

En aquestes terres altes, properes a l'equador, el clima no té grans variacions estacionals, encara que sí existeixen dos períodes de pluges, però les variacions més rellevants són diàries. El clima ha sigut descrit per Hedberg com "estiu tots els dies i hivern totes les nits". Aquestes variacions en temperatura i humitat, marcades per l'altitud, fan la vegetació afroalpina clarament diferent de les sabanes circumdants.

 

DSCN6375

Núvols formats per la condensació de la humitat dels corrents que pugen els vessants del Kilimanjaro. Foto: Ricardo Garilleti.

 

L'altitud provoca una disminució de la pressió parcial d'oxigen i anhídrid carbònic, que dificulta els nostres esforços, així com ralenteix el creixement de les plantes. La disminució del grossor de l'atmosfera també provoca un augment de la radiació que arriba i un augment de la radiació que escapa del sòl i de les plantes. En definitiva, estem pitjor aïllats, per la qual cosa la insolació és més dura i els processos de congelació més severs. Solament els núvols, habituals a meitat vessant per la condensació de l'aire calent que puja des de les zones més càlides i humides, mitiga aquesta exposició de manera cíclica durant unes hores al dia.

 

De la selva africana al desert alpí

L'ascensió es pot realitzar per rutes diferents, i el més freqüent és fer-ho des del vessant sud, a partir dels 1.700 m. El primer contacte amb el Kilimanjaro no pot ser més espectacular que travessant aqueixa pluvisilva tropical, intensament verda i amb una densitat d'habitants molt cridanera. No solament les copes dels arbres es tanquen, sinó que els troncs desborden de epífits, especialment els de Agauria salicifolia, l'arbre de càmfora africana, que alberga molses i falgueres amb generositat. Algunes d'eixes falgueres estan formades per una sola capa de cèl·lules (Hymenophyllaceae) i formen unes delicades cabelleres de fins a mig metre de llarg, penjant de les branques. A mesura que s'avança apareixen falgueres arborescents (Cyathea manniana) formant grups com en el més elaborat dels jardins.

 

DSCN6213

Pluvisilva africana a l'inici de la ruta Machame. Foto: Ricardo Garilleti

DSCN6227

Grup de Cyathea manniana en la pluvisilva. Foto: Ricardo Garilleti

  

Prop dels 3.000m, la vegetació es va transformant en un bruguerar de Erica excelsa, acompanyat per arbrets vistosos com Hagenia abyssinica i diferents senecis, que al contrari que els seus parents europeus, no són herbes, sinó que adopten port arbori. En lloc de cabelleres vaporoses de hymenofiliàcies, apareixen líquens penjants del gènere Usnea, primer sobre els arbustos i després sobre les roques. De colors blanc i ataronjat. Segons empitjoren les condicions hídriques, la vegetació es fa cada vegada més oberta. A mesura que es guanya altura, la grandària dels brucs va minvant. En aquests bruguerars abunden també mates i arbustos del gènere Helichrysum, enorment diversificat a Àfrica, i que mostra en aquests vessants bona part del seu complet catàleg de colors. 

 

DSCN6302 Hagenia abyssinica

Hagenia abyssinica. Foto: Ricardo Garilleti

DSCN6371 600

Erica excelsa. Foto: Ricardo Garilleti

DSCN6321 600

Helicrhysum sp. Foto: Ricardo Garilleti

 

Passats els 4.000 m (quan sol començar a sentir-se el mal d'altura), la vegetació es transforma en un erm de gramínies denses (diverses espècies del gènere Festuca), formant mates i alguns arbustos nans. A cada metre les condicions es van fent més dures i hi ha més sòl descobert de vegetació. Estem al desert alpí, on les plantes cerquen el mínim abric que una pedra pot oferir.

 

DSCN6386 600

 Desert alpí a 4.500 m d'altitudFoto: Ricardo Garilleti

DSCN6479 600

Glacera en el cim del Uhuru a 5.896 m. Foto: Ricardo Garilleti

 

Pel que fa a meravelles botàniques, podem deixar ací el viatge i el relat però, si el cos ho permet i sempre sense compromís i  molt a poc a poc, podem fer com tots i intentar culminar el pic Uhuru de 5.896 m, el cim d'Àfrica. La veritat és que les glaceres del cim són una meravella, i que a 6.000 m i prop de l'equador, s'aprecia com mai la curvatura de la terra (en l'Antàrtida succeeix el contrari: els pols s'esclafen i la visibilitat al mar augmenta sensiblement). Però no és menys cert que els senecis arboris no estan tan concorreguts i no cal passar somni ni fred per a veure'ls.

 

Treball d'especialistes

Existeixen unes formacions típiques del cinturó afroalpí, que ocupen grans extensions en altres muntanyes i que poden veure's també al Kilimanjaro, encara que ací apareixen, en el pis ocupat per bruguerars, restringides a les zones amb més humitat edàfica, com els barrancs. Es tracta de les rosetes gegants de senecis i lobèlies.

 

Senecio 600

Senecio kilimanjari. Fotos: Ricardo Garilleti

 DSCN6418 600

Les grans lobelies tenen una estratègia semblant, encara que sense una tija tan llarga. Opten per quedar-se més prop del sòl, sense tanta oscil.lació tèrmica. Foto: Ricardo Garilleti. 

 

El disseny d'aquestes plantes respon a la necessitats que marquen les condicions ambientals d'aquestes muntanyes. Senecio kilimanjari, el més habitual d'aquest tipus, té una tija de diversos metres d'altura, que alberga en el seu interior teixit que funciona com reserva d'aigua. A causa de les baixes temperatura que s'assoleixen per les nits (totes les nits de l'any), aquesta tija està protegida per una gruixuda escorça i les fulles seques romanen molt temps momificades, aportant un aïllament extra. Les grans fulles d'aquest seneci s'agrupen en els àpexs de les branques com si fóra un canalobre portador de grans cols. El revés de les fulles està proveïda d'un feltre de pèls blanquinosos amb una doble funció: de dia evita que es perda massa humitat durant l'obertura dels estomes (la qual cosa és imprescindible per a fotosintetitzar) i de nit, quan les fulles es tanquen protegint la part més sensible de la planta, les gemmes, evita una excessiva pèrdua de calor per irradiació.

 

Bolas de Grimmia 

Boles de molsa (gènere Grimmia) generades pel moviment del sòl en el seu cicle diari de congelació i descongelació. Foto: Ricardo Garilleti

 

Un altre fenomen habitual en les zones més obertes, són els processos de congelació i descongelació del sòl, que es produeixen diàriament i que provoquen moviment en el sòl (recordem que el gel ocupa més volum que l'aigua). Aquesta solifluxió, dificulta molt l'assentament de noves plantes, ja que quan són joves, aquests moviments les desarrelen fàcilment. Per això, les plantes acaben agrupades entorn les roques, que ofereixen un mínim refugi a uns centímetres de distància. Una altra estratègia per sobreviure a la solifluxió és la de cavalcar sobre ella, com fan algunes molses, generalment del gènere Grimmia que acaben adquirint formes arredonides de tant pujar amb el sòl i després caure.

 

De dalt a a baix i a l'inrevés, el Kilimanjaro està ple d'al·licients.

 

Foto de capçalera: pic Uhuru, Ricardo Garilleti

Belén Albertos

Dra. en Ciencias Biológicas