Les carnívores perden la fam

Les seues estranyes formes, els seus cridaners colors i la seua particular manera d'alimentar-se, fan aquestes plantes fascinants i desconegudes. Ara, un estudi assegura que les carnívores s'estan convertint en vegetarianes.

 

Les coneixem per la seua dieta variada, i també la literatura i la cultura popular han aumentat el morbo cap a elles i les han descrites com a éssers terribles, qui no recorda la famosa pel·lícula dels seixanta "La petita tenda dels horrors". I és que, si hi ha un concepte que va unit al de carnívores és el de curiositat, perquè les seues característiques les envolten d'un misteri que les acompanya des del seu descobriment.

 

Foren descrites per primera vegada en 1875, i Charles Darwin digué que eren "les plantes més meravelloses del món". Ell va observar que hi havia insectes que jeien pegats a les fulles d'algunes plantes, i donà per fet que es tractava d'un mecanisme defensiu de les plantes contra els insectes que les atacaven. Més endavant la curiositat el dugué a realitzar una sèrie d'experiments llevant o agregant insectes i mesurant el creixement de les plantes. Així va demostrar que les plantes amb més insectes a les fulles creixien vigorosament i es desenvolupaven millor, i fou el primer a postular que aquestos animals podien ser utilitzats per les plantes per obtenir alguns nutrients minerals. Cosa que també evidencià per primera vegada el valor adaptatiu de les plantes.

 

CARNIVORAS2

 

Les carnívores o insectívores, com seria més correcte anomenar-les, també poden atrapar als seus paranys altres animals com granotes, peixos, cucs, cries de rosegadors, petits escorpins, aus i rèptils, però es tracta de casos aïilats i en els que, per suposat, influeix completament la mida de la planta. 

 

 Les carnívores es tornen vegetarianes

Segons estudis recents, les carnívores estan canviant la seua dieta en els últims temps. La causa d'aquest canvi és la contaminació, perquè les pluges àcides que es produeixen a causa de la crema de combustibles fòssils i de la indústria els provoca certa pèrdua d'apetit. Aquest tipus de pluges aumenta la quantitat de nitrogen al sòl, per la qual cosa les plantes en lloc d'atrapar preses prenen tots els nutrients minerals del terra i perden poc a poc la seua capacitat per a caçar.

 

De fet, segons l'estudi publicat recentment en la revista New Phytologist, les plantes situades en àrees no contaminades reben el 57% del nitrogen que consumeixen dels insectes que atrapen amb els seus tentacles glandulars. Per contra, en les plantes situades en zones contaminades aquesta proporció es redueix al 22%. I no és que açò vulga dir que ens trobem davant la fi de les carnívores, però la veritat és que les seues perspectives són poc encoratjadores.

 

La majoria d'aquestes plantes figuren en la Llista de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura com amenaçades. A més, hi ha altres factors que no acompanyen. D'una banda el desconeixement, ja que només s'han estudiat el 17% de les existents, i d'altra que són plantes molt susceptibles als canvis i açò les pot fer vulnerables. 

  

El món carnívor

Existeixen desenes de tipus de plantes carnívores disperses pels cinc continents, però els manuals asseguren que el nombre aproximat és de 600 espècies repartides en 14 gèneres botànics, sent el de les utricularies o aquàtiques el més extens amb més de 250 espècies catalogades de llarg a llarg del planeta.

 

Els gèneres més coneguts són les pinguícules, localitzades en l'hemisferi boreal i en la regió andina, i les Nepenthes, amb més de 60 espècies repartides per les selves tropicals de Malàisia, Austràlia i Madagascar. Algunes de les seues espècies són a més molt cridaneres. En el cas d'Espanya, per exemple, l'espècie més comú és Drosophyllum lusitanicum, oriünda de les muntanyes pedregoses del sur de la Península Ibèrica i de l'Oest del Marroc.

 

CARNIVORAS3

 

Habitualment, les carnívores creixen en sòls pobres, amb PH àcid i pocs minerals, per la qual cosa van evolucionar per a obtenir aliment d'altres fonts com insectes i protozous. Habitualment requereixen aigua de pluja, aigua destil·lada, desionitzada per osmosi inversa o acidificada fins a un pH de 6.5 amb àcid sulfúric per a poder viure. Respecte a la llum, normalment necessiten llum brillant o ple sol per a estimular que sintetitzen els pigments roig i porpra de la antocianina, que els dóna el seu color tan característic. No obstant açò, moltes d'elles, especialment les pinguícules també poden viure a l'ombra. Pel que fa a les condicions d'humitat, aguanten bé els climes humits en general, ja que moltes d'elles viuen en zones pantanoses de regions tropicals.

 

Caçadors i caçats: els paranys de les carnívores

Un dels aspectes que més criden l'atenció de les plantes carnívores és com atrapen a les seues preses. A través del tipus de tècnica que empren per a atraure a la seua presa, distingirem els diferents tipus de plantes carnívores: les actives i les passives, depenent de si usen l'energia de la planta o no.

  

Les carnívores passives es divideixen en tres varietats: viscoses, les que usen el parany de Nasa i ascidis. Les viscoses empren un adhesiu natural per a atrapar a les preses i després digerir-les lentament. El parany de Nasa usa una sèrie de pèls que impedeixen a la presa escapar, i després cau a través d'un tub fins a un sac digestiu on és descomposta. Els ascidis tenen contenidors plens d'aigua i fluids digestius que atrauen a la presa emprant cèl·lules nectàries. Quan les preses es posen sobre les fulles, rellisquen i cauen als contenidors. 

 

CARNIVORAS4

 

Respecte a les actives, n'hi han de mandíbula o de succió. Les de mandíbula es distingeixen per una secció externa, com una boca, dividida en dos lòbuls que als seus marges tenen espines agudes i llargues, com dents. A l'interior hi ha cèl·lules que segreguen enzims digestius i altres productores de nèctar. El parany funciona gràcies a pèls disparadors que l'activen cada vegada que un insecte els toca, així els lòbuls es tanquen i les espines impedeixen la fuga. Quan la presa és digerida el parany està llest per tornar a l'acció. 

 

CARNIVORAS5

 

Les de succió compten amb bufetes sota l'aigua de fins a 5 mm de diàmetre, i una obertura protegida per truges. Quan un l'insecte o peix petit toca aquests truges la bufeta es dilata sobtadament i absorbeix a l'animal. 

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà