L'acant en l'art

Tenim nova bloguera en Espores! L'artista Maria Riutort recorre la història a través de la visió artística de l'acant. Un enfocament original d'una planta molt tradicional.

L'acant és una planta herbàcia de fulles dentades amb flors entre blanc i porpra sobre llargues espigues verticals. A Europa existeixen tres espècies, cap d'elles nativa a Espanya, però la més comuna de les tres, Acanthus mollis, ens acompanya des de l'antiguitat. És una planta mediterrània amb usos medicinals i diürètics, contra les cremades i les convulsions, però sobretot, amb una presència excel·lent en l'art.

800px-Acanthefleur

 Acanthus mollis. Imatge de wikipedia

 

Encara que pot trobar-se en jardins de tot el món el seu hàbitat s'estén pel sud d'Europa, especialment en la regió mediterrània. Abunda en sòl grec on no van quedar impassible davant la seua bellesa i al principi era utilitzada com a adorn en el seu estat natural, després va passar a ser el motiu, per excel·lència, dels ornaments vegetals gràcies a les bondats plàstiques de les seues formes, convertint-se en pedra per a donar el primer pas cap a ser digne de ser copiat, açò és, convertir-se en clàssic.

 

En la Grècia clàssica, les fulles enrotllades de l'acant es consideraven un símbol de la vida eterna, i eren habituals en els enterraments. Des de llavors, l'acant ha perdurat a través dels temps, sent un descobriment més que una invenció. Quan en el segle V a. C. l'escultor Calímaco va fer evolucionar en els ordres arquitectònics grecs les volutes dels capitells d'estil Jònic cap a l'estil Corinti amb aquests motius vegetals i donant-li protagonisme a la planta.

 

Jonico

Capitel Jònic

 

Corintio

 Capitel Corinti

 

La seua forma el fa molt apte per a l'ornament, principalment és un esquema radial de tiges que parteixen des de la base i en els quals es van alternant fulles grans i xicotetes. Quan un es para a observar-lo, o quan el comença a dibuixar ens adonem de l'estructura ternària de les fulles, que es desenvolupen sota la mà d'un fractal ocult a força de ternes i trios; la fulla principal amb les secundàries, la punta central de cada fulla amb les laterals i així successivament fins a formar una vora més o menys elaborada.

 

IMAG 6 alternancia de hojas grandes y pequeas ragu-003

 Alternança de fulles grans i menudes

 

Quan un element -la tija en aquest cas- s'enrotlla sobre si mateix i ens mostra una espiral a voltes helicoide amb la vora superposada rep el nom de roleu i és una invenció, una llicència artística igual que els circells que de vegades es despleguen amb una forma quasi antinatural en l'acant però que resulta molt bon recurs per a fondre's amb l'arquitectura i adaptar-se com a ornament a les superfícies o barrejar-se amb altres tipus de figures.

 

Se sumen al cos humà, desenvolupant-se per substituir extremitats, vegetalitzant cabells i barbes, tantes vegades servint per a integrar a la figura humana en l'adorn escultural. També es barregen entre el pèl i les plomes d'àguiles, lleons, ales diverses, es converteixen en dofins, banyes de l'abundància i serveixen en detalls que rematen els més diversos llocs i objectes.

 

L'acant també dóna lloc a detalls decoratius com la palmeta, una forma intermèdia cap a elements arquitectònics, més simètrica i estàtica que posseeix el mateix esquema que les fulles d'acant, el seu perfil pot oferir una forma còncava o convexa, si la seua silueta és còncava rep el nom de perfil de cullera.

 

Palmeta f

 Palmeta 

 

Els nervis de les fulles segueixen una doble curvatura, la qual cosa resol les seues siluetes en un harmoniós joc de línies que al·ludeix al vegetal podent modular-se amb gran facilitat per crear un conjunt més obert o replegat, més rígid o suggeridor.

 

Poden així crear-se moltes i diferents variacions sobre l'acant, aquestes poden ser més o menys realistes o estrictes amb la naturalesa formal de la planta. Segons el concepte que es tinguera d'ella en cada època, el tractament de la seua forma i el simple o intricat de la vora de la seua fulla podem distingir els diversos estils a través de la Història.


IMAG 12 BAT CU MAISON-CARREE-EST 09 04 03 26-650x435

Capitel Maison Carrée, Casa Quadrada en Nimes, França

 

Els Romans van jugar amb formes més arredonides, fulles més grans, àmplies amb corbes que li confereixen moviment i suggereix no solament idea de vida vegetal si no també de vitalitat i energia. De manera tardana, en l'estil Bizantí aquestes formes es van tornar menys delicades i van prendre major rigidesa en el seu camí cap a l'art medieval. Tant romans com a grecs utilitzaven l'acant per a acomodar les figures en formats circulars, triangulars o rectangulars, completant els racons amb les seues filigranes.

 

L'Art Medieval el trasllada sobre el paper ja siga en gravats, decorant els marges dels textos o adornant les lletres cabdals. Durant l'Edat Mitjana els motius ornamentals van alterar el seu caràcter, aquests s'anquilosen i si comparem un capitell de la Grècia Clàssica amb uns altres de l'Espanya d'inicis de la Reconquesta, veiem que es perden una mica les línies sinuoses i elegants del classicisme per a donar pas a fàcils traçats circulars que semblen una caricatura, però l'esquema roman inalterat. L'acant és també és un dels motius que trobem en la terrisseria de la corona d'Aragó, heretada dels moriscs: els socarrats tenen la seua singular versió de la planta entre el seu imaginari.

 

IMAG 13 romano reconquista

 Capitel espanyol d'inicis de la Reconquesta

 

Acantos rejols

Manises de ceràmica valenciana i acant socarrat

 

En el Gòtic s'uneix a altres plantes per a envair els més variats detalls arquitectònics recolzant a l'escultura o adornant els enreixats. Distingim dos moments en l'art gòtic, un més primerenc d'acants bulbosos i vores arredonides i un altre posterior on les seues fulles són més extenses i llargues, més estranyes i complexes. En aquesta etapa els detalls s'idealitzen, es fragmenta per a prodigar-se pels arcs de les portalades o es perden cap a formes orgàniques com per exemple les de les flames i llengües de foc –dóna lloc al gòtic flamíger- sent més difícil de reconèixer que es tracta de l'acant.

 

El Renaixement per la seua banda recupera la cultura greco-romana i situa a l'home com a mesura de totes les coses, reviu l'antic ornament ja clàssic i cerca el secret de la bellesa natural amb l'ajuda de la matemàtica, analitzant, desenvolupant un acant particularment sofisticat, despleguen les seues fulles més frondoses i elegants que en qualsevol dels estils anteriors fins a trobar-se convertides en cornises, rosetes o capitells en tota la seua versatilitat. S'estableixen en aquesta època uns formalismes que marcaran els següents estils.

 

 

IMAG 19 la-catedral-de-valencia-detalle

Detall de caps de la Catedral de València

 

Les sofisticacions en les seues formes són explotades en el Barroc i el Rococó, que van prendre el relleu i la ornamentació de base naturalista va obsequiar amb els més refinats formalismes a la burgesia de l'època fent-se aquest motiu àmpliament present en l'art de l'ebenisteria i l'orfebreria. Cap al segle XVII la decoració barroca va arribar al punt màxim en el seu estil complex i recarregat amb acants de fulles elaborades i més o menys espinosos però mai sols dins de la decoració.

 

Collar barroc

 Imatge d'Alejandro Glade R

 

En la seua evolució doncs, els diferents acants conserven el sentit del moviment i la forma general de la planta, encara que d'altra banda fantasien jugant amb les seues formes per a complaure diferents i molt variades possibilitats ornamentals, la seua capacitat de barrejar-se amb l'escultura i posar-se al servei dels artistes de disciplines diferents els ha valgut un lloc en la Història.

 

Imatge de capçalera de FlickR

María Riutort

Llicenciada en Belles Arts. Pintora i educadora.