Plantes

3 juny 2020

Colòmbia: contrastos entre el tròpic i la regió mediterrània

Colombia
Selva del Chocó (Colòmbia). / Marina Piquer Doblas

La possibilitat de visitar Colòmbia va canviar totalment la meua perspectiva sobre la natura i sobre el camí que volia emprendre per a estudiar-la. En aquest article us propose un primer acostament a la diversitat vegetal colombiana, entrellaçant-la amb la mediterrània per a tractar de transmetre una xicoteta part de la sorpresa que porta segles envaint a tots els que s'interessen pel tròpic.

Vaig decidir marxar-me a Colòmbia per una barreja de curiositat i obstinació. El tròpic sempre m’havia atret de manera irresistible, amb les seues selves plenes de mil i un matisos de verd, que obliguen els animals a cobrir-se de colors per a poder sobreviure en elles. Encara que també els cal prefereixen fondre’s amb l’espessor. Jo volia experimentar tot això, submergir-me en l’exuberància, i demostrar que es podia viure allí, perquè no són pocs els prejudicis que molta gent té cap a aquest país.

No m’equivocava. En el meu tercer any del Grau en Biologia a la Universitat de València, em van concedir un intercanvi d’un any acadèmic en la Universitat d’Antioquia, a la ciutat de Medellín. Estava ansiosa per descobrir tot el que la natura del país i la seua gent podien oferir-me. El meu primer acostament va ser a través de les eixides al camp de les diferents assignatures que vaig cursar: Ecologia de poblacions, Taxonomia de plantes vasculars, Ornitologia, Herpetología… Aquestes eixides, pensades per a realitzar un xicotet exercici pràctic de presa de dades en camp per a la seua posterior anàlisi, duraven fins a una setmana, i es realitzaven en aquelles zones del país que foren d’especial interés per a l’assignatura en qüestió. Va ser així com vaig poder visitar ecosistemes tan variats com les zones altes de la serralada andina, fins als manglars del golf de l’Urabá, passant per les selves del Chocó, a l’Oceà Pacífic. Han passat quasi quatre anys des d’aleshores i sent que tota una vida no bastaria per a conéixer-los a fons.

Quan la cadena muntanyenca més llarga del món, els Andes, traspassa les fronteres colombianes del sud-oest, es divideix en tres serralades que creuen el país. La frontera del nord és la porta d’entrada a Sud-amèrica, flanquejada pel mar Carib a l’est, i per l’oceà Pacífic a l’oest. Cap al sud, les muntanyes donen pas a la selva amazònica, que constitueix prop del 40 % de la superfície del país.

A l’esquerra, mapa de Colòmbia, un país que atresora una gran biodiversitat. A la dreta, una ullada ràpida al seu mapa físic ens permet apreciar la seua riquesa en rius i muntanyes, substrat perfecte per a milers d’espècies botàniques i zoològiques que habiten aquest país, i que els taxònoms continuen descobrint cada dia. / Google Maps / Wikipedia

Amb aquestes xicotetes pinzellades geogràfiques, qualsevol biòleg pot imaginar l’esclat de biodiversitat que aquest país acull al seu si. Colòmbia és el segon país més biodivers del món, només superat pel Brasil. Ocupa també el segon lloc quant a diversitat de plantes vasculars (unes 26.000 espècies), i és el primer en orquídies (4.270 espècies).

Diversitat d’ecosistemes

Totes aquestes espècies prosperen en el gran ventall d’ecosistemes que existeix al país: des dels erms de les serralades fins als manglars de les costes, passant per una gran diversitat de boscos i per la sabana de los Llanos. Durant la meua estada, vaig tindre la sort de poder realitzar nombroses eixides al camp amb la universitat i vaig visitar alguns d’aquests ecosistemes.

Colòmbia és, sens dubte, un país de muntanyes, succeint-se interminables fins on arriba la vista. No obstant això, el paisatge d’una muntanya andina és radicalment diferent al d’una muntanya de zones temperades. A 3.000 metres d’altitud, la vegetació a les muntanyes de la Península Ibèrica comença a escassejar, deixant passe a roques nues, entre les quals creixen xicotetes plantes herbàcies. Als Andes, la vegetació a aquesta mateixa altitud continua formant part de frondosos boscos de boira.

La Sierra Nevada de Santa Marta, a la vora de mar Carib, posseeix una de les majors extensions de boscos de boira del país, situats en els vessants muntanyencs entre els 1.500 i els 3.000 metres d’altitud. La boirina que es forma quan els núvols xoquen amb les altes muntanyes de Colòmbia cobreix periòdicament aquests boscos i permet el desenvolupament d’abundant vegetació, especialment de plantes epífites. / Marina Piquer Doblas

No obstant això, és en continuar ascendint la muntanya quan trobem un ecosistema veritablement especial: l’erm. Situats entre el límit forestal superior i les regions de neus perpètues, en els erms trobem multitud d’espècies de plantes, moltes d’elles endèmiques, a causa de la seua ubicació pròxima als cims de grans muntanyes (entre 3.000 i 5.000 metres d’altitud). Malgrat l’inhòspits que puguen semblar aquests llocs, les plantes de l’erm adopten diverses formes de creixement, des de minúscules herbes fins a arbrets que formen boscos nans.

Però, sense lloc a dubte, les plantes més carismàtiques de l’erm són les del gènere Espeletia, conegudes comunament com frailejones. Aquestes plantes herbàcies posseeixen una roseta de fulles suculentes i tomentoses situada al final d’una tija que creix un centímetre a l’any, i que aconsegueix alçàries d’entre dos i tres metres. Aquestes fulles peludes els permeten condensar la humitat de la boira per a obtindre aigua, però també protegir-se de l’elevada intensitat que té la radiació ultraviolada en l’alta muntanya en els dies assolellats. Aquesta curiosa morfologia és molt reeixida en aquest ecosistema, de manera que els frailejones poden arribar a representar més del 40 % de la cobertura vegetal d’un erm, i és la imatge que sempre acudeix a la ment en recordar-lo.

Els frailejones creixen en zones d’alta muntanya, en ocasions pròximes a les neus perpètues. Malgrat el seu estrany aspecte, quan floreixen delaten el seu parentiu amb margarides i gira-sols, altres membres més cèlebres de la família de les Asteràcies.. En la imatge, Nevado del Tolima. / Wikipedia

He volgut esmentar els frailejones, no sols pel seu carisma, sinó perquè em permeten il·lustrar un dels ensenyaments més valuosos que em va aportar aquesta estada acadèmica a Colòmbia en el que concerneix la comprensió de la biodiversitat. Em referisc al fet d’arribar a entendre que, en altres regions del món, especialment en les tropicals, podem trobar famílies botàniques presents a Europa, però les espècies dels quals posseeixen morfologies totalment diferents.

Comprenent la biodiversitat

Un altre exemple que em va enlluernar particularment van ser els yarumos (gènere Cecropia), uns arbres de fulles enormes, parents, per increïble que semble, de les ortigues! Ja que aquests gegants són membres de la família Urticaceae. Alguns yarumos posseeixen en les fulles multitud de pèls de color blanc que els atorguen un color platejat, són molt fàcils de reconéixer entre la mar de vegetació del bosc, i constitueixen tota una icona de la vegetació de la regió andina del país.

El port arbori dels yarumos els diferencia radicalment de les Urticáceas de les zones temperades, que solen ser herbàcies. / Alejandro Bayer Tamayo – Wikipedia
Els yarumos de fulles platejades destaquen enormement entre la resta de la vegetació del bosc, especialment si s’observa des de la distància. / Pacheko Gil – Wikiloc

La murta (Myrtus communis), arbust tan comú en els boscos mediterranis, posseeix uns parents molt benvolguts a tota Amèrica llatina pels seus deliciosos fruits: els guaiabos. Més enllà de Colòmbia, al neotròpic, hi ha diversos arbres de la família Myrtaceae que produeixen els fruits coneguts com a guaiabes (gènere Psidium). Depenent de l’espècie, el seu sabor i aroma poden ser molt diferents, i se solen emprar com a ingredients en sucs i dolços, ja que la guaiaba és molt astringent per a menjar-la a mossos. Especialment popular al país és “el bocadillo”, una preparació molt similar al dolç de codony, i que és present a totes les llars colombianes, encara que on és especialment valuós per als biòlegs és en les eixides de camp, perquè és un vertader reconstituent energètic per a moments d’emergència.

Malgrat la similitud de les seues flors, tant les fulles com els fruits difereixen enormement en la guaiaba (esquerra) i la murta (dreta). Els guaiabers creixen en zones tropicals amb abundants precipitacions, mentre que la murta és un arbust adaptat als períodes de sequera de la regió mediterrània. / Mauro Halpern – Flickr / Pxhere / Scot Nelson – Flickr / A. Barra – Wikipedia

Una altra espècie mediterrània que té raons per a sentir-se orgullosa dels seus parents tropicals és la figuera (Ficus carica). Igual que nosaltres gaudim cada estiu de les seues delicioses figues, en els boscos tropicals de tot el món les infructescències de les espècies del gènere Ficus són un aliment essencial per a moltíssims animals selvàtics. El seu procés de maduració, íntimament lligat al cicle vital de les vespes que les pol·linitzen, ha de ser, com el d’aquests insectes, molt ràpid i, per tant, sempre hi ha fruits disponibles d’alguna d’aquestes espècies en el bosc. Això permet a molts animals sobreviure en temps d’escassetat d’altres aliments i, per això, les espècies de Ficus són considerades clau per a la salut de les selves tropicals.

Les infructescències de les nombroses espècies de figueres presents en les selves tropicals són una important font d’aliment per a la fauna. En aquesta imatge observem una tàngara (Tangara sayaca) alimentant-se de les xicotetes figues d’un Ficus. / Diogo Kanouté – Wikipedia

Encara que tendim a pensar en els boscos tropicals com a humits i verds, no sempre és així. Hi ha diversos tipus de bosc tropical en funció de l’altitud, però també del règim de precipitació. En el bosc sec tropical, molts arbres perden les seues fulles durant els períodes de sequera, regalant un paisatge que recorda a la tardor europea.

A València, tenim arbres ornamentals originaris del bosc sec tropical americà que podem trobar passejant per la ciutat, especialment als jardins del riu Túria. Un d’ells és arbre de la llana (Ceiba speciosa), aquest arbre de tronc engrossit i molt espinós, d’escorça verda o grisenca, que produeix unes belles flors de color rosa virolat. La forma d’aquestes flors és lleugerament semblant a la de les malves, ja que són membres de la mateixa família, les Malváceas.

Flor de l’arbre de la llana (Ceiba speciosa). / Philmarin – Wikipedia
Tronc de l’arbre de la llana (Ceiba speciosa). / Andreas Praefcke – Wikipedia

Igualment anomenen ceiba un curiós arbre de la família de les lleteroles (Euphorbiaceae), també xicotetes herbes a Europa, i que a Colòmbia estan representades per grans arbres com la ceiba tronadora (Hura crepitans) que, com moltes euforbiàcies, té una dehiscència explosiva del fruit, capaç de llançar les llavors lluny de la planta mare.

Tronc i fullatge de la ceiba tronadora (Hura crepitans). / David J. Stang – Wikipedia
 Fruit amb dehiscència explosiva de la ceiba tronadora (Hura crepitans). / Saplants – Wikipedia

Com podeu observar, les nostres connexions amb el tròpic americà són molt més estretes del que imaginem. L’interés per la natura d’altres regions del món ens permet conéixer i valorar el nostre patrimoni natural, i comprendre com es relaciona amb la biodiversitat de la resta del planeta. També ens parla de la nostra història com a humanitat, doncs, encara que se’ns oblida constantment, som una espècie més i, per tant, estem estretament connectats amb la resta de les espècies que ens envolten. Posar-les en perill és posar-nos, també nosaltres, en perill i condemnar-nos a viure una vida aliena al món que habitem, l’únic lloc on podem trobar les respostes a moltes de les nostres angoixes i desenvolupar plenament les nostres millors capacitats.

Encara que avui dia es diga que ja tot està descobert, us convide al goig de descobrir la natura pel vostre compte. Qui sap si, pel camí, us descobriu també a vosaltres mateixos.

Bibliografia

Ajuntament de València. (2018). Jardins de València. Consultat el 10 d'abril de 2020 en http://jardins.valencia.es/es/contenido/especies

Bernal, A. (2015, 4 de noviembre). Nuestros alucinantes bosques de niebla. El Espectador. Consultat el 10 d'abril de 2020 en https://www.elespectador.com/noticias/medio-ambiente/nuestros-alucinantes-bosques-de-niebla-articulo-597035

Hofstede, R., Calles, J., López, V., Polanco, R., Torres, F., Ulloa, J., … Cerra, M. (2014). Los Páramos Andinos ¿Qué sabemos? Estado de conocimiento sobre el impacto del cambio climático en el ecosistema páramo. Quito: UICN. Consultado el 10 de abril de 2020 en https://portals.iucn.org/library/sites/library/files/documents/2014-025.pdf

Instituto Alexander von Humboldt. Grupo de Exploraciones y Monitoreo Ambiental GEMA. (1998). El bosque seco tropical (Bs-T) en Colombia. Consultat el 10 d'abril de 2020 en https://media.utp.edu.co/ciebreg/archivos/bosque-seco-tropical/el-bosque-seco-tropical-en-colombia.pdf

Pellicer i Bataller, J. (2000). Costumari botànic, vol. I. Picanya: Bullent.

Universidad EIA. (2014). Catálogo virtual de flora del Valle de Aburrá. Consultat el 10 d'abril de 2020 en
https://catalogofloravalleaburra.eia.edu.co

Etiquetes
Graduada en Biologia. M'encanta llegir, cuinar i fer senderisme. Cada vegada sóc més lenta en les excursions perquè em pare a mirar totes les plantes i animals. Mai aconseguisc ficar-me al llit d'hora i al matí següent sempre me'n penedisc.

Send this to a friend