Un passeig per la Llacuna Negra

Diuen que aquest gran forat negre d'aigua alberga en el seu interior secrets més enllà de la ciència i la botànica. Per a arribar fins a allí hem d'endinsar-nos en la freda província de Soria i seguir els passos que l'escriptor Antonio Machado va immortalitzar en el seu poema “La Terra d´Alvargonzález”. 


Per als primers habitants de la zona, la Llacuna Negra era un gran pou sense fons amb grutes excavades que unien el centre de la península amb el mar gràcies a estranys corrents. Alguns vestigis apunten al fet que als voltants de la llacuna, a quasi 2000 m d'altura, aquestes pinedes van ser testimonis d'estranys rituals associats amb la màgia. Potser per tot açò, per la seua ubicació encaixada entre parets de granit a la part alta del Bec d'Urbión o per les seues aigües aparentment fosques, que els habitants de la vall de Vinuesa atribuïen al fet que no tenia fons, la Llacuna Negra sempre ha estat acompanyada de llegendes fins al punt de convertir-se en l'epicentre d'un terrorífic imaginari col·lectiu poblat per criatures monstruoses que tot ho devoraven i per grans secrets amagats en les seues fosques aigües abissals que mai veurien la llum. Fins i tot els més supersticiosos asseguraven que l'energia que emanava d'aquestes aigües, era l'origen de les violentes i sobtades tempestes que esdevenien (i segueixen esdevenint) en aquestes muntanyes. 

 

LAGUNANEGRA_PRIMAVERA

LAGUNA_NEGRAVISTA


Com en tantes altres ocasions, el temps i la ciència s'han encarregat de desmitificar tals creences. La Llacuna Negra és un circ glacial, record del període Quaternari, per la qual cosa la seua formació es deu a l'acció del gel fa més de 10.000 anys. Respecte a aqueix fons incontrolable, gens més lluny de la realitat. La Llacuna Negra té uns vuit metres de profunditat (alguns estudis asseguren que en algunes èpoques pot arribar a deu) i cada estiu en arribar el mes d'agost des de fa quasi seixanta anys, joves i majors, valents tots ells, es fiquen en les seues aigües per a creuar-la nadant, qui sàpies si per a reptar a aqueixos monstres quasi mitològics que viuen en el fons. 


Malgrat totes les explicacions, l'entorn de la Llacuna Negra segueix albergant una màgia producte de la pau i del misteri, la mateixa màgia que va enamorar al poeta andalús Antonio Machado i que li va portar a escriure “La Terra de Alvargonzález”, poema integrat en el seu llorejada obra “Campos de Castella” i dedicat al seu amic Juan Ramón Jiménez.

 

Una història tràgica entre pinedes i aigües fosques
Possiblement, un dels factors que fan d'aquest paratge un lloc màgic és la seua privilegiada ubicació entre frondoses pinedes i fagedes a quasi 2000 metres d'altura, en una enorme talaia natural des de la qual, com dèia Gerardo Diego, “podreu atalaiar mitja Espanya a la redona”. El paisatge acompanya a la Llacuna constantment. De fet, aquesta s'integra en ell com un tot, canviant el seu aspecte com canvia la vegetació al llarg de l'any. Així, la variada coberta vegetal formada per pinedes, hages, bedolls o servers que embolica als rocosos farallons entre els quals s'encaixa la llacuna, fa que els gels i caramells que la fan blanca a l'hivern es transformen en un espectacle de cascades a la primavera, en una gran selva verda durant l´estiu i en un paisatge quasi fantasmagòric vigilat per les espesses boires en els mesos de la tardor.

 

LAGUNA_NEGRAHELADA

Respecte al color de les seues aigües, aqueixes que li donen un aspecte tenebrós, es deuen en part a un reflex del fons de la llacuna, que igual que altres situades en les muntanyes del nord de la península (com els estanys pirinencs) estan formades per xicotetes plantes que creen gespes en el fons i els laterals, juntament amb altres espècies, més altes, que emergeixen fins a la superfície.

No és d'estranyar, doncs, visitant aquest paisatge, que Antonio Machado decidira homenatjar amb un poema la llegenda d'aquest lloc senyal d'identitat per als sorians, per situar-se en els Becs d´Urbión i en el naixement del riu Duero. Segons la tradició popular, en aquestes terres vivia Álvaro González, un personatge molt conegut en la comarca que es va fer ric després d'obtenir una herència. Es va casar amb una jove també castellana i van tenir tres fills, i aconseguida la majoria d'edat d'aquests, el més xicotet, Miguel, va decidir marxar-se a fer fortuna amb la seua part de l'herència del seu pare. Els dos majors es van casar amb dones de la zona, i van esperar ansiosos al fet que el seu pare morira per a rebre la seua suculenta herència. No obstant açò, Álvaro González gaudia de bona salut i els seus fills, encegats per la cobdícia, van perdre la paciència. Diuen que una vesprada mentre Alvargonzález dormia va tenir un somni en el qual els seus dos fills majors volien matar-li. Tristament, el somni es va fer realitat i quan va despertar, els seus propis fills li estaven apunyalant. Després del parricidi, van agafar el cadàver i ho van llançar a l'inexistent fons de la Llacuna Negra, sabent que allí ningú li trobaria. Temps després, un venedor ambulant que passava per allí va ser acusat de l'assassinat d´Alvargonzález i condemnat a morir. L'esposa d´Alvargonzález va morir al poc temps, de pena. 

 

LAGUNANEGRA_SANTAINES

LAGUNANEGRA_LOBOS

Llop ibèric

Quan els fills van heretar les terres, aquestes van deixar de produir i es van transformar en camps erms, com si estigueren maleïts. Quan el germà xicotet va tornar, ric i havent fet fortuna, va decidir comprar als seus germans una part de les terres, i amb el canvi d'amo, aquestes es van convertir en terrenys fèrtils i productius. Convençuts que allò era una maledicció, els fills majors van decidir vendre tot i marxar-se a altres terres llunyanes, però mentre pujaven el port de Santa Inés, prop de Vinuesa, la nit li va sorprendre i amb ella els llops, que són part de la fauna típica de la zona com el són els senglars, els cabirols o les raboses. Aquesta inesperada trobada va fer que els dos germans es desviaren de la seua ruta dirigint-se enmig de la nit cap a la Llacuna Negra, en la quin es van precipitar, qui sàpies si pel desig del seu pare que reclamava justícia des del fons de les seues aigües. 


Així va descriure el paratge de la llacuna Machado en el seu poema “La terra d´Alvargonzalez” (1912).


Van arribar els assassins
fins a la Llacuna Negra,
aigua transparent i muda
que enorme mur de pedra,
on els voltors nien
i el ressò dorm, envolta;
aigua clara on beuen
les àguiles de la serra,
on el senglar de la muntanya
i el cérvol i el cabirol abreuren;
aigua pura i silenciosa
que copia coses eternes;
aigua impassible que guarda
en el seu si els estels.
Pare!, van cridar; al fons
de la llacuna serena
van caure, i el ressò pare!
va repetir de penya en penya.

 

El Parc Nacional dels Becs d´Urbión
Possiblement la Llacuna Negra siga el lloc més visitat del Parc Nacional dels Becs d´Urbión i també un dels quals més fama li ha donat. Però els Becs d´Urbión, situats en la comarca soriana de Pinedes, són molt més que la llacuna. De fet, des de l'any 2008 tant la Llacuna Negra com els Becs d´Urbión tenen el reconeixement de Parc Natural i a més s'integra dins de la Xarxa Natura 2000, sent considerat part de la Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i “Lloc d'Importància Comunitària” (LIC). En total, un paisatge de 4.617 hectàrees poblat de pasturatges, repobles de coníferes, rius, rierols i llacunes protegits pel seu interès natural. 

El punt més alt d'aquest Parc Natural és el Bec d´Urbión, a 2.228 metres d'altura, on naix el riu Duero. Sota el seu domini proliferen les llacunes d'origen glacial com la llacuna Llarga, la llacuna Gelada, la llacuna Mansegosa, la llacuna Fogó o la llacuna Negra, totes elles vestigis del Quaternari. Al llarg del parc també hi ha grans blocs de pedra testimonis d'aquell mateix període. 

 

LAGUNA_PICOURBIN

Becs Urbión

LAGUNANEGRA_NACIMIENTODUERO

Naixement del Duero

La vegetació és molt variada a pesar que la majoria del Parc Natural es troba a més d'1.400 metres d'altura i precisament per açò allí es desenvolupen multitud d'ecosistemes variats. Són comuns els pins silvestres i els fajos, així com el roure, el bruc (Calluna vulgaris) i el ginebre (Juniperus communis). En les parts més altes trobem flora típica de les regions alpines entre les quals destaca la margarida alpina, una flor endèmica de la província.

 

LAGUNANEGRA_ENEBRO

Juniperus communis

LAGUNA_AGUILACULEBRERA

Àguila marcenca

 LAGUNA_VIBORA

Escurçó


Si la vegetació és variada, no ho és menys la fauna, en la qual destaquen espècies de “muntanya” com l'esquirol, la rabosa, el cérvol, el teixó o el senglar. Els llops negres i els visons, encara sent menys comuns, també formen part de la varietat faunística de la zona. Si ens acostem als llocs propers a la llacuna trobarem altres espècies com les llúdries, els barbs i les truites, mentre que en una excursió,sobretot el primavera, haurem de tenir especial cura amb els rèptils típics de les muntanyes atlàntiques com el fardatxo verd o l'escurçó. Per descomptat, en un paisatge com aquest, centenars de metres per sobre del mar, les rapinyaires són un dels grans atractius. L'àguila marcenca, el falcó pelegrí i l'àguila real poblen els cels de la zona, i altres aus com la chocha perdiu, el pica-soques blau el pinsà vulgar o la perdiu xerra.

El Parc Natural de la Llacuna Negra i els Becs d´Urbión és ric en flora i fauna, i permet acostar-nos a un paisatge màgic i ple de contrastos. Si a açò unim el patrimoni arquitectònic, cultural i humà dels pobles de la zona (Duruelo de la serra,Vinuesa i Covaleda) descobrim un lloc màgic ideal per a l'oci de naturalesa i en contacte amb el medi ambient en el qual les rutes de senderisme i els llargs passejos per la muntanya són especialment atractives.

 

LAGUNANEGRA_RUTA

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà