Ikebana: la natura com a mestra

Ikebana: la natura com a mestra Rama de pi, fulles de cala, arrel de til·ler, en recipient de ceràmica vidrada. / V. Encinas.

La paraula ikebana significa “mantenir vives les flors”, una descripció que al·ludeix a la tècnica mitjançant la qual aquest tipus de creació estètica, originària del Japó, aconsegueix transmetre l'essència d’allò viu a qui ho contempla. A través de la composició d'espècies vegetals, l’ikebana evoca la natura, el seu passat, present i futur. Victoria Encinas, amb una llarga trajectòria en la pràctica d'aquesta disciplina artística, ens acosta en aquest article algunes notes sobre els principis, l'estètica i l'origen de l’ikebana.

Voldria començar aquest petit article sobre ikebana aportant algunes idees bàsiques sobre la seua natura, perquè és un art complex—i bastant desconegut en el nostre entorn—, en què es barregen subtilment conceptes i tècniques. Porte vint-i-cinc anys practicant-ho... i estic segura que si es conegués millor, s'apreciaria molt més! Faré la meua xicoteta contribució...

Ikebana 1

Branques d'auró i flors de roser en recipient lacat. / V. Encinas.

 

Essència de l’ikebana

Pot dir-se que, com el paisatgisme, l’ikebana és una forma de creació estètica basada en la composició d'espècies vegetals, inspirada en elles i en les seues formes. És, per tant, una disciplina artística.

Encara que la denominació habitual en el nostre idioma ve a ser “art floral del Japó”, les flors, com a tals, no són la matèria essencial. Participen també, i en una forma molt rellevant, les branques, les tiges i les fulles; així com les escorces, els fruits, els capolls i, fins i tot, les llavors en alguns tipus de plantes... La denominació ikebana, que significa “mantenir vives les flors” (traduït a l'anglès com "making flowers alive"), al·ludeix a la tècnica mitjançant la qual, una vegada tallades les branques, flors, etc., i realitzat l'arranjament en un recipient, la seua vida es prolonga per un temps. Els vegetals continuen vius, tenen l'aparença de continuar vivint, és a dir, transmeten l'essència d’allò viu a qui els contempla. Aquest és el secret del magnetisme dels arranjaments, el gran atractiu que exerceixen, especialment quan es poden veure en directe.

A més d’una disciplina artística, és una manera de meditació que comporta un ritu propi, una pràctica espiritual. Conflueixen, doncs, tres elements: a) la naturalesa física de les formes vegetals, b) els principis compositius de les arts plàstiques i c) cert sentiment d’allò sagrat o de veneració cap a la vida.

Una altra denominació per a aquest art, de fet, és kadō (“camí de les flors”). Ikebana o kadō és una pràctica zen. És un , així com kyūdō, (“camí de l'arc”), chadō (“camí del te”), etc. Seguir un “camí” o “via” és embarcar-se en una aventura en la qual el propi camí és qui ofereix el sentit: caminar és la meta. Practicar el tir a l'arc, la cerimònia del te o l’ikebana significa romandre en una via, un . La concentració profunda que precedeix al tret de la fletxa o a la realització d'un arranjament deté el temps; qui segueix una via és capaç d’eixir d’allò quotidià i entra en un temps diferent, meditatiu, i viu profundament el present. Un s'incorpora a la pròpia vida, indefinidament, i pot dir-se que arriba a formar part d'un mateix. Aquest és el punt de vista zen.

 Ikebana 2

A l'esquerra, fulles de cortadèria, flors de gloriosa i ranuncle, en recipient de ceràmica i safata lacada. A la dreta, tiges d’astruc i brunia, flor d’estrelítzia, en recipient de ceràmica vidrada. / V. Encinas.

 

Poètica vegetal: evocant la natura

Les plantes habituals en l’ikebana tradicional eren les tiges del bambú, les branques del pi, del salze i de l'auró, les branques i les flors de la prunera, els crisantems, les camèlies, les peònies, els lliris...  En l'actualitat, l'oferta de les floristeries ha canviat aquest panorama i les espècies de diferents orígens, sovint tropicals, molt cridaneres i resistents, han entrat a formar part de l'univers de l’ikebana, encara que en el seu moment van comptar amb el rebuig dels mestres de les escoles tradicionals. Es tracta de flors més grans, acolorides i molt atractives, com les helicònies, estrelítzies, alstromèries, glorioses, cales, ranuncles, tulipes, gerberes, roses, etc. Fulles fortes i estructurades, com la del bananer, la cica, la monstera, la palmera o el formi, substitueixen amb freqüència a les branques tradicionals d'arbres autòctons del Japó.

Aquestes “estrangeres” han donat un aire més internacional a l’ikebana, però també li han restat la subtilesa original. Molt sovint, en els nostres dies, qui realitza l'arranjament només ha vist la planta amb la qual l'està component en la floristeria; per tant, l'arranjament és fred i manca de les connotacions paisatgístiques necessàries per a evocar a la natura en el seu estat espontani.

No obstant això, és important aclarir que un ikebana no és un paisatge en miniatura, no reprodueix la realitat a una altra escala; és, més bé, un ressò de la naturalesa. La seua realització consisteix en:

a) observar molt acuradament la o les espècies amb les quals es realitzarà l'arranjament,

b) triar la branca o les branques, pensant detingudament a no tallar sinó el necessari, i

c) compondre, seguint les normes formals dels propis vegetals i els esquemes mentals interioritzats a través de l'estudi.

L’ikebana tradicional és, a més de bell, poètic i commovedor, perquè fa reviure en la memòria vivències de l’entorn paisatgístic del qual procedeix la planta, vivències de la naturalesa i percepcions subjectives que vénen de la sensibilitat de l'artista que duu a terme l'arranjament (Sen’ei Ikenobo, 2017). La bellesa de l’ikebana contemporani, amb molta influència de les arts occidentals, està més aviat en el sorprenent, en els contrastos inesperats i en l'audàcia de qui ho realitza.

Ikebana 3

Dibuix d'arranjament. Fulles de lliri i branca florida de baladre en atuell de ceràmica. / V. Encinas.

 

Valors

En l'origen de l’ikebana, el punt de partida és el respecte, l'admiració i l'estudi de les formes vegetals; l'apreciació de les seues formes singulars com un món sensorial propi i insubstituïble.  A través de les tècniques d’ikebana, el misteri d'aquesta bellesa es presenta davant els ulls com una cosa insòlita, una idea de les formes, els colors, les textures, els contrastos entre espècies, que es deriva dels propis ordres vegetals, dels seus entorns naturals i les seues formes de creixement.

Ikebana tampoc és decoració. La diferència, tècnica i de concepte, entre un ikebana i un arranjament occidental és que en l’ikebana les branques i les flors no són sostingudes per un recipient en què reposen, sinó que se sostenen per si mateixes, es mantenen erectes, fermes, com si cresqueren, vives, en el recipient. Es tracta de reproduir l'essencial de les formes vives, la seua saba, la vitalitat de la seua energia.

És un art efímer. Dura pocs dies abans de marcir-se.  Expressa la transitorietat dels estats pels quals travessa la vida dels éssers. En ikebana, totes les fases de l'evolució del vegetal són valorades com una cosa substancial: naixement, florir i decadència. Presenten el futur, el present i el passat d'una composició viva. Les tres fases del temps diacrònic han d'estar, simultàniament, en l'arranjament: en forma de capolls o brots tendres, el futur; en forma de flors obertes i fulles desplegades, el present, i, finalment, en forma de zones deteriorades, una mica seques o mossegades per algun petit insecte, el passat.

Ikebana 4

Heura blanca, fulla de lliri, Calathea, fulla d'iris, flor de lligabosc, Ficus pumila, flors de ciclamen, flors de kalanchoe, acàcia espinosa en recipient de ceràmica. / V. Encinas.

 

Origen i moment actual

Com va néixer l'art de l’ikebana? Ikebana és una de les arts tradicionals del Japó, acuradament transmesa de generació en generació, així com depurada, documentada i enriquida a través dels segles. El seu origen està al Japó del segle XV i neix com una síntesi d'influències que vénen de les ofrenes florals budistes, així com de la veneració xintoista cap a la natura.

És en el segle XV quan s'emancipa del ritu religiós i adquireix entitat i independència com a art per si mateix. Els primers tractats editats que es conserven són del segle XVI. Així, practicat al principi en entorns de culte, a poc a poc va passar a ser un element cortesà i adquirí en el segle XVII unes proporcions i un rang realment impressionants.

Posteriorment, va ser practicat pels samurais, literats i artistes, més afins a estils naturalistes, senzills i profunds, fins que, gràcies a la divulgació que han anat fent les escoles, va arribar a ser una pràctica generalitzada també en l'àmbit privat i domèstic. Des que, en el segle XIX, els viatgers europeus es van interessar per les arts orientals i van portar a Europa la seua influència, l'expansió del coneixement i la pràctica de l’ikebana no ha deixat de créixer. Especialment, després de la presència nord-americana al Japó després de la II Guerra Mundial, i amb l'acceptació generalitzada de les filosofies orientals en els últims quaranta anys en occident, de manera cada vegada més estable (Sen’ei Ikenobo, 2017).

Ikebana 5

A l’esquerra, branca d’avellaner (Curylus avellana ‘contorta’),  flors d'Iris i Cerastium en atuell de ceràmica. A la dreta, fulles i flors d’Iris germanica en recipient de ceràmica. / V. Encinas.

 

Quina és la situació actual de l’ikebana en el món globalitzat? Fins i tot els mestres de les escoles més rellevants tenen dubtes i certa perplexitat davant l'alarma generalitzada respecte al perill en què hem posat al planeta, on s'inclouen, per descomptat, moltes espècies vegetals. La pràctica tradicional basada en prendre parts de les plantes o del camp per a realitzar arranjaments està qüestionada...

D'altra banda, l'expansió de la pràctica de l’ikebana entre persones urbanes ha convertit aquest art en una cosa diferent... Cada època, fins ara, ha mostrat una cara del prisma i el desenvolupament de l’ikebana ha continuat aportant noves formes ètiques i estètiques. Actualment, conviuen tots els estils, naturalista, tradicional, urbà i avantguardista... Les escoles i els mestres vetllen, com ho han fet a través dels segles, per la conservació, per principis estètics i filosòfics, d'un art que roman molt viu!

 

REFERÈNCIES:

Sen’ei Ikenobo (2017). At Pondside (Seventy Years in Ikebana).

 

Victoria Encinas

Artista multidisciplinària, amb estudis de Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid, interessada en la investigació de materials i recursos tecnològics i titulada en Ikebana per l’escola Ikenobo. Amant de la cultura tradicional japonesa i aficionada a la cura del seu jardí i l’ikebana, on uneix art i natura. Es resisteix fins el final a llevar les “males herbes”: totes li semblen part del paisatge.

http://www.victoriaencinas.eu/

L'últim de Victoria Encinas