Ikebana, el cànon natural

Ikebana, el cànon natural Arranjament modern inspirat en el cànon Shoka. Pi, prunera i bambú,—trio d'espècies emblemàtic en ikebana tradicional—, en recipient de ceràmica i safata lacada / V. Encinas.

Quina és l'essència de l’Ikebana? Victoria Encinas ens explica com en aquest art s'observa detingudament la natura per a comprendre-la i descriure-la. Descobrirem l'estil Shoka, o patró principal, referència essencial de tots els altres, les harmonies asimètriques i fins i tot els cànons més actuals que se segueixen a Occident.

La cultura de l’ikebana és la cultura de la veneració cap a la natura. S'expressa a través d'unes formes artístiques que sorgeixen de l'estudi, l'observació atenta i l'amor a les plantes. En el primer article sobre ikebana per als lectors de Espores, vaig tractar de resumir uns quants conceptes fonamentals sobre els principis, l'estètica i l'origen de l'art de l'arranjament floral japonès anomenat ikebana o kadō.
Aquest segon article se centra en l'essencial de la seua forma: en el model canònic; l'estructura o composició bàsica, que és la referència formal atemporal en aquest tipus d'art. En ikebana, més que invenció creativa, hi ha observació de la forma natural i, en certa manera, imitació o recreació de les seues lleis. Els cànons, models, o esquemes de l’ikebana, quan s'estudien a fons, revelen la infinita saviesa natural, davant la qual l'autor ha de rendir-se. Les regles de l’ikebana són una forma d'admiració respectuosa cap a aqueix cànon vegetal. La forma ideal permanent, que ha d'estar en la memòria activa de qui realitza un ikebana. Crec que el seu coneixement, com el de qualsevol altre aspecte de la natura, és una de les dedicacions més apassionants, benèfiques i felices a les quals hom puga dedicar-se.

 

Shoka, la forma tradicional de l'ikebana

El nom que rep el principal cànon d’ikebana és Shoka (en algunes escoles és anomenat Seika). Es tracta de la forma clàssica i equilibrada, l'estructura permanent que serveix com a referència a tots els altres tipus de composició. És l'expressió de l'origen formal d’ikebana, fidel a la natura i a la seua més pura proporció; l'expressió immutable de la mesura i de l'equilibri perfecte.

 

IKEBANA 1

Esquerra: El cànon Shoka sofutai . Dibuix que reprodueix el concepte de proporcions clàssiques de Shoka. Dreta: Dibuix de model esquemàtic sobre la composició asimètrica de l'arranjament Shoka / V. Encinas

 

El terme “Shoka shofutai”, significa literalment “model Shoka” o “patró Shoka”, l'esquema canònic: el grau zero de l’ikebana. Va ser definit com a tal en l'era Edo (1603-1868) i és una síntesi depurada des dels orígens de l'art de l’ikebana, que posteriorment s'ha mantingut fins als nostres dies com un referent essencial. Quant a la naturalitat essencial de l'estil Shoka, mostra el gran coneixement que els seus creadors van atresorar sobre la proporció del creixement orgànic de les plantes. De la forma Shoka es deriven els estils actuals, més lliures, així com es van derivar, en el passat, altres formes més barroques i complexes. El cànon és un model abstracte, i la vida real, que poques vegades s'ajusta a ell, és qui ofereix la varietat i riquesa del no-canònic.

Com molts dels autèntics assoliments que es produeixen en l'art, aquest cànon és una troballa, més que una invenció. No es tracta de l'expressió més original o artística d'una idea inèdita, sinó de l'oposat: és la valoració de la regla subjacent en el creixement harmònic. Quan es coneixen les proporcions dinàmiques de les formes vegetals en desenvolupament, apareix la forma Shoka com una constant perceptible a través de l'observació atenta de les plantes. Aquest model de composició és, per tant, una deducció idealitzada del comportament formal del creixement i en ell els diferents graus d'allargament, eixamplament i elevació en les tres direccions de l'espai han sigut minuciosament estudiats per a transmetre al mateix temps una impressió de naturalitat i d'artifici, és a dir, de consciència de l'acció artística sobre la natura.

 

IKEBANA 2

Esquerra: dibuix de model esquemàtic sobre les posicions de les branques en l'arranjament Shoka, de perfil i de front. Dreta: arranjament inspirat en el cànon Shoka. Prunera en flor i camèlia en recipient de bambú. El punt de vista és lleugerament lateral/ V. Encinas.

 

Estèticament, l'arranjament tradicional anomenat Shoka transmet la sensació de dignitat i contenció. Res sobra i res falta. Res és gratuït o decoratiu i tot està en el seu lloc, on la natura disposa que estiga. Aquest és el seu sentit; no imposar ni afegir artificis, fantasia, ni subjectivitat personal al sentit que les plantes per si mateixes semblen posseir. En una paraula: respectar-les al màxim.

 

HARMONIES asimÈtriQUEs

Es tracta d'un tipus d'arranjament que defineix l'equilibri asimètric entre tres branques, dibuixant en l'espai un esquema triangular. De major a menor, el nom d'aqueixes branques és shin, soe i tai. Entre les tres defineixen una cadència gradual, progressiva, de creixement natural. En el cas de certs vegetals, cada branca té sub-branques, subconjunts harmònics, que acompanyen a l'estructura asimètrica principal amb asimetries menors. Aquestes branques secundàries conformen les notes-eco, repeteixen la mateixa melodia en un to més alt o més baix, i al seu torn es mostren regides per les mateixes mesures i proporcions. La forma triangular, el número tres, és el mínim necessari per a mostrar una seqüència de creixement progressiu; i per això, els esquemes de Shoka, quan es realitzen en un arranjament i quan es dibuixen delineant-los com a simplificacions pedagògiques, es basen en tres branques principals.

 

l'esquema formal

Les relacions proporcionals de grandària entre les branques són l'estructura-eix fonamental; és a dir, l'essencial són les mesures relatives de les tres parts, així com també la profunditat, el grau de desplaçament cap avant i cap arrere. Particularment important és la zona del naixement de l'arranjament, la part en la qual les tiges emergeixen de l'aigua uns 5 o 7 centímetres, sense fulles, netament i que es anomenada mizugiwa. En la forma Shoka aquest sembla alçar-se dignament en un sol punt, en el centre de l'atuell, quan es mira de front.

 

IKEBANA 3

Arranjament inspirat en el cànon Shoka shimputai (Shoka moderno). Ruscus, verònica i peònies en recipient de ceràmica i safata lacada / V. Encinas. 

 

Per a aconseguir aquesta impressió tan nítida i neta, com en realitat hi ha diverses branques, aquestes han de col·locar-se alineades perfectament una darrere d'una altra. En el dibuix (a baix, esquerra) veiem la visió frontal i la visió lateral d'aqueix mizugiwa clàssic. En la seua forma original, el mecanisme pel qual les branques queden subjectes de forma tan concreta, era un entrecreuament de fragments de branques, acoblats en la boca de l'atuell. Aquesta tècnica requereix un gran mestratge pel que actualment ha sigut substituïda per l'ús de les kenzas, suports metàl·lics amb punxes, molt pesats, que són capaços de mantenir l'estabilitat de les branques, encara que aquestes siguen pesades o grans.

Una composició de tipus Shoka pot estar feta d'un sol material. Les branques d'auró o de fruiters acabats de florir com el cirerer o el pruner són molt clàssics, i també les fulles i les flors dels lliris; en aquest cas, rep el nom de issuike. Quan es realitza amb dos materials, les dues branques principals shin i soe conserven el mateix tema, llenyós o coriaci, i la tercera és diferent i complementària, és la part fràgil o blana, generalment flor, entre les quals destaca l'ús del crisantem; en aquest cas el tipus d'arranjament porta el nom de nishuike. Finalment, quan les tres branques són de diferent material, originalment pi, bambú i pruner, l'arranjament és del tipus sanshuike. La forma tradicional d'aquest arranjament, en les seues tres versions, és sempre «Shoka shofutai»: l'estil canònic, el fonament inalterable, les proporcions del qual i formes són estables, fidels al creixement natural de les plantes.

Quant als recipients que s'utilitzen per a aquesta composició són específics: esvelts i alts, cilíndrics, de bambú o ceràmica, a vegades de bronze, més oberts en la part superior que en la inferior, eixamplant-se cap al llavi de l'atuell, com un con truncat invertit, amb base circular o ovalada. Són una prolongació de la composició vegetal que serveix per a donar major dignitat a aquesta, igual que la safata lacada

 

MoriBaNa, la forma actualitzada del cànon natural

Moribana és una forma moderna, naturalista i espontània derivada del cànon Shoka. D'alguna manera està adaptada als temps actuals i pot realitzar-se més informalment. L'esquema d'aquest estil és un dels més divulgats a Occident i un dels més utilitzats en els arranjaments quotidians, perquè la seua flexibilitat formal permet una expressivitat fresca i immediata. El seu origen està en el segle XX, a l'escola Ohara, i en certa manera, va adaptar l’ikebana als entorns occidentalitzats.

 

IKEBANA 4

Dos arranjaments moderns Moribana inspirats en el cànon Shoka. Fulles i flors de lliri ensata, en recipients de ceràmica i (dreta) safata lacada / V. Encinas.

 

L'arranjament de tipus Moribana es compon en atuell baix, més ampla que alta, el suiban. Pot tenir planta ovalada, circular o rectangular, d'un diàmetre (lateral més llarg en el cas dels rectangulars) que mesura al voltant de trenta centímetres, i una altura de no sol sobrepassar els set centímetres (molt poca en proporció a la seua base). El significat del terme Moribana és alguna cosa així com acumular o reunir; de fet, la composició es concentra en una part de l'espai del recipient i s'oculta el naixement de l'arranjament amb brins i fulletes, perquè la kenza (suport metàl·lic) no es veja; queda semi-coberta per les branquetes menors al peu de l'arranjament, que així sembla sorgir de l'aigua. La composició no ha d'observar necessàriament la rectitud i perfecció que requereix l'estil Shoka, sinó que és més naturalista i relaxada. Moribana és d'esperit senzill, comparat amb els estils antics i cerimonials. No té pretensions transcendents i és apropiat per a la vida quotidiana.

L'atuell ample i baixa permet compondre amb comoditat. Les branques, encara que s'estudien, es netegen i també poden ser modelades, s'utilitzen de forma més versàtil. Pràcticament qualsevol planta pot utilitzar-se. El tipus de flors i material vegetal és molt variat, i és un estil que permet improvisar i mesclar, si bé les dues branques majors, shin i soe, són fortes, rígides, i generalment provenen de fulles grans i fortes o branques d'arbres o arbustos; i la tercera, tai, sol ser més fràgil i estar composta de flors. També intervé l'element ashirai, xicotets complements, brins herbacis o xicotetes flors com el limonium o la paniculata, que a vegades acompanyen sense destacar.

 

IKEBANA 5

Aspidistra, juncs i Cymbidium sp. en recipient de ceràmica, composats segons la forma moderna Moribana / V. Encinas.

 

L'estil Moribana sempre deixa a la vista bastant superfície d'aigua, reflectint el propi arranjament. Això i l'horitzontalitat a la qual tendeix la composició, li dóna un cert aire paisatgístic, lacustre, que desitja transmetre la serenitat de les aigües tranquil·les.

 

Referències:

Ukigumo (Ikenobo Shoka Kenkyu) Hamono. Hideo Shibata. 2001.

Victoria Encinas

Artista multidisciplinària, amb estudis de Belles Arts a la Universitat Complutense de Madrid, interessada en la investigació de materials i recursos tecnològics i titulada en Ikebana per l’escola Ikenobo. Amant de la cultura tradicional japonesa i aficionada a la cura del seu jardí i l’ikebana, on uneix art i natura. Es resisteix fins el final a llevar les “males herbes”: totes li semblen part del paisatge.

http://www.victoriaencinas.eu/

L'últim de Victoria Encinas