Cataractes de gel i sang

Què són i on estan les cataractes de sang? Què passaria si una cataracta es quedara completament congelada, suspesa en l'aire? I si una cataracta s'asseca? En aquest article recorrem algunes de les cataractes més curioses del món i coneixem les seues sorprenents històries.

L'any 1912 l'hemisferi nord va viure un dels hiverns més llargs i freds que es recorden. Aquell any els objectius dels fotògrafs de l'agència Associated Press van captar una imatge insòlita fins a aquell moment: les cataractes del Niàgara, considerades com un dels fenòmens naturals més bells del món, van aparèixer totalment congelades com si la gran caiguda d'aigua s'haguera pres un descans o com si el temps s'haguera detingut. Des de fora la visió era la d'una gran estàtua de gel de més de quaranta de metres d'altura esculpida sobre una capa de 15 metres de gel. A l'interior l'aigua seguia fluint amb normalitat totalment aliena al fred.

 

A aquella gran escultura se la va batejar com The Hisse Bridge (el pont de gel) i la seua consistència era tal que les cataractes, normalment pentinades per forts corrents d'aigua, podien travessar-se a peu. De fet la curiositat es va convertir en costum i van ser molts els que durant aquell hivern van gosar creuar el pont caminant, fins que, avançat ja l'hivern, tres persones van morir quan el pont es va trencar i van ser engolits per una massa d'aigua i gel. La gelada de 1912 és una de les primeres documentades gràficament, simbòlica també per la tragèdia, però no és l'única de la qual les Cataractes del Niàgara han sigut testimoni directe. En 1934, 1938 i 1949 les cataractes també van despertar embolicades en gel. Açò sí, des de 1912 una llei prohibeix de forma explícita creuar les Cataractes del Niàgara caminant, siga quin que siga el seu estat físic.

 

CATARATAS_NIAGARA_hielo

 

En un extrem completament oposat trobaríem els fets ocorreguts en la nit del 29 de març de 1848, quan els vilatans es van sorprendre en sentir callar a les cataractes. Pel que sembla les grans ràfegues de vent pròpies de la nouvinguda primavera havien mogut grans blocs de gel del llac Erie, situat en la zona dels Grans Lagos, molt prop d'Ontario, i aquests blocs havien taponat la llera del riu Niàgara. L'aigua va deixar de fluir durant unes 30 hores i el cabalós riu es va convertir en un mer degoteig en poc més d'un dia. La mole d'aigua es va transformar llavors en un barranc que va atraure a centenars de curiosos i que va deixar al descobert els tresors que habitaven les seues entranyes, entre ells pistoles, baionetes, mosquets i altres artefactes de la guerra de 1812. La nit del 31 de març un estrepitós soroll va arribar des de la part més alta del riu. El gel s'havia trencat i el gran torrent d'aigua va tornar per a assaltar amb força les cataractes. La tranquil·litat, en forma de rugit hídric, havia tornat a la zona.

 

CATARATAS_NIAGARA_aerea

 

Dóna el mateix que les vegem gelades, que s'hagen assecat o que estiguen en la seua època de màxima esplendor. Les Cataractes del Niàgara són un dels paratges naturals més bells, famosos i visitats del món. Estan situades en la frontera d'EUA i Canadà i són resultat dels corrents continus produïts en la regió dels Grans Llacs i del desnivell existent entre aquests, de més de 100 metres i que forma contínues goles. La cultura popular nord-americana ens les ha mostrat com un símbol d'Amèrica del Nord, apareix com a teló de fons en moltes produccions de cinema i en els anys 50 es va convertir en la destinació de lluna ve mel preferit dels novençans.

 

CATARATAS_NIAGARA_noche

 

Al contrari que altres cataractes famoses del món (com per exemple, el Salt de l'Ángel, a Veneçuela) les del Niàgara no són famoses per la seua altura, encara que la seua caiguda més alta supera els 49 metres. El que les fa úniques és el seu impressionant cabal, que les converteix en una enorme cortina d'aigua de força brutal pràcticament infranquejable. I és precisament aquesta força la que les posa en perill, ja que produeix desgast en la cornisa pètria i en les parets de la cataractes, que fan que aquestes es retraguen cap amunt, engolint-se a si mateixes. Segons els experts, en els últims 12.000 anys les cataractes han perdut uns 11 quilòmetres, la qual cosa indica que aquest bell paratge està cridat a desaparèixer en el futur. Però tranquils, el ritme de reculada és lent (uns 30 centímetres a l'any) i hi ha garanties que durant els pròxims 25.000 anys els turistes del futur podran gaudir d'aquest espectacle únic.


Un viatge des de les altures
Si les del Niàgara destaquen pel seu cabal, el Salt de l'Ángel està considerat com la cataracta més alta del món. Aquesta caiguda ininterrompuda d'aigua mesura 979 metres i és el principal atractiu del Parc Nacional Canaima, situat al sud de Veneçuela. El Sant de l'Ángel va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 1994 i va ser un dels candidats a convertir-se en una de les Set Meravelles del Món Modern.

 

CATARATAS_SALTOANGEL_2

 

La cascada més alta del món deu el seu nom a l'explorador i aviador nord-americà Jimmy Ángel, qui va fer el descobriment oficial d'aquest monument natural en 1937 mentre feia una exploració aèria pel Orinoco. En l'actualitat és una de les zones turístiques més importants de Veneçuela a pesar que l'accés a la gran cataracta no és fàcil, ja que es troba envoltada de selva verge i solament es pot arribar fins a ell en avioneta o caminant a través del Parc Nacional en una marxa estimada d'entre 12 i 14 hores. La visita aèria tampoc és senzilla, el Salt de l'Ángel està envoltat d'altiplans abruptes i plantes que acaben en immenses parets verticals i que reben el nom de tepui.

 

CATARATAS_SALTOANGEL_1

 

Però el Salt de l'Àngel no ha romàs alié a les inclemències climatològiques veneçolanes. La greu sequera provocada per  El Niño també ha afectat a la cataracta, que es va convertir en un fil d'aigua pràcticament imperceptible entre desembre i març de 2005. Ara bé, el Salt de l'Àngel no ha arribat a desaparèixer per complet mai.

 

I seguim al continent americà per a trobar una altra de les cataractes més fascinants del món, un gran complex hídric format per més de 250 salts a mig cavall entre Brasil (al voltant d'un 20%) i Argentina (un 80%). Les cataractes de Iguazú són les úniques que emergeixen en una zona subtropical del planeta, la qual cosa fa que el paratge en el qual es troben siga únic. En els seus voltants trobem una biodiversitat excepcional amb més de 400 espècies d'aus, algunes d'elles en perill d'extinció, i més de 2.000 espècies vegetals entre les quals destaquen les orquídies, les falgueres i el pal de rosa.

 

cataratas_iguazu

 

Les Cataractes de Iguazú van ser descobertes en 1542 per l'explorador espanyol Álvar Núñez Cabeza de Vaca que les va batejar com “els salts de Santa María”. Amb l'ocupació espanyola va arribar també la evangelització encarnada per la Companyia de Jesús, que va assumir l'educació de la població indígena guaraní. La presència dels jesuïtes en la zona va durar aproximadament 150 anys fins que en 1768, a causa de diferències econòmiques i polítiques amb el Regne d'Espanya, els membres de la Companyia van ser expulsats de la zona. La pel·lícula "La Missió", dirigida per Roland Joffé i protagonitzada Robert de Niro i Jeremy Irons, és el millor referent que trobem en el cinema d'aquest paisatge de somni. Concretament la pel·lícula va ser rodada en l'Illa de San Martí, en la província argentina de las Misiones.

 

cataratas_iguazu_2

 

Segons la llegenda local, el riu Iguazú era habitat per una enorme serp anomenada Boi i era costum dels pobles guaraníes sacrificar una vegada per any una donzella. En una ocasió la triada va ser Naipí, una bella jove de la qual estava enamorat Tarobá, cacic d'una de les tribus. Per a evitar el sacrifici i revelant-se contra els costums del seu poble, Taroba va raptar a la donzella i Boi, furiós, va emprendre una carrera perseguint als joves fugitius, als quals va convertir en els arbres que avui coronen la part més alta de la cataracta. Després, Boi es va submergir en la gola més profunda de les Cataractes, la Gola del Diable, des d'on vigila que els joves mai tornen a trobar-se.

Quan el gel plora sang
Molt lluny del tròpic, en l'Àrtic, trobem un dels fenòmens geofísics més fascinants i enigmàtics: les anomenades cataractes de sang. En aquest cas, les cataractes no destaquen pel seu gran cabal, ni per la seua altura, ni per trobar-se en un enclavament geogràfic únic. El que fa cridaneres a aquestes cataractes és que són d'un color roig intens i que emergeixen en forma de cascada des de l'interior del gel.

 

CATARATAS_sangre

 

La primera documentació sobre les cascades de sang data de 1911, quan els primers expedicionaris del continent gelat van veure brollar aquesta sang de la Glacera Taylor, situat en la regió de les Valls Seques, un altiplà de l'est de l'Antàrtida. Aquesta zona de l'Antàrtida té la particularitat que no està completament coberta de gel, però allí es troben diverses glaceres, cadascuna d'ells amb una composició química particular. I és ací on radica l'origen i l'explicació científica de les cataractes de sang.

 

CATARATAS_sangre2



Pel que sembla fa més de cinc milions d'anys es va crear sota el gel un curiós ecosistema subglacera format per diversos organismes, principalment bacteris i microbis. Aquests organismes han viscut durant tots aquests anys en unes condicions de foscor i salinitat extrema, i han evolucionat així al marge de la resta del món. L'òxid de ferro s'acumula en grans proporcions en l'aigua de la glacera, arribant la seua proporció de sal a ser quatre vegades major a la de l'aigua d'una glacera camú. En aquest entorn els microbis i bacteris obtenen la matèria orgànica dels sulfats i el ferro del jaç de la glacera. Com a subproducte d'aquesta digestió es produeixen ions ferrosos que són transportats per la glacera fins a la superfície i en contacte amb l'oxigen es converteixen en òxids de ferro, que tenen aqueix característic color roig. Un tint natural que taca aquest paisatge immaculat.

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà