10 preguntes verdes a… Carlos Marzal
<<Mira el jardín: su ajuar es infinito. Cualquier planta nos cuenta su relato. El nervio de esa hoja es tu retrato, y en cada flor alguien escribe un mito>>. El reconegut poeta valencià Carlos Marzal ens convidava així a observar, sentir i escoltar el nostre Jardí Botànic, fa uns anys, quan va col·laborar a la mostra ‘Por las ramas’ de Manuel Saéz amb un dels seus textos. Un artista inscrit en l’anomenada Poesia de l’experiència, crític literari i professor de literatura, que està molt arrelat a la Serra Calderona on practica aquesta reflexió sempre que la seua ànima ho necessita.
Un lloc verd on anaves de xicotet
El meu paradís natural són les muntanyes de Serra, a la Serra Calderona, i, sobretot, el jardí de la meua casa en eixe poble.
Ens autoconvidem a la teua casa i et demanem alguna cosa que mescle “cuina i plantes”, quin plat prepararies?
Us cuinaria alguna pasta, assaonada amb orenga i alfàbega, que són espècies dels déus.
En la visita, quina planta mai trobarem als teus balcons o al saló?
Va haver-hi un temps en què vaig avorrir els potos, perquè se’m morien. Mai vaig aconseguir trobar-los l’entrellat del reg.
I abans que ens tires, ens colem en el teu armari… trobarem botes de muntanya?
Per descomptat, faig caminades per la Calderona amb freqüència, sobretot a l’estiu. Les meues són amb Gore-Tex, per a trepitjar els tolls, una cosa fonamental.
Confessa’ns el teu pecat insostenible.
M’imagine que no tinc un, sinó un reguitzell. Si el fonamentalisme sostenible m’observara amb deteniment em condemnaria a la fogera, supose.
Quin paisatge podria inspirar el teu pròxim poema?
Qualsevol: el mecanisme que suggereix un poema salta on menys l’esperaves. Com deia Bergamín: són les “idees llebres”.
La teua espècie favorita i un lloc on trobar-la.
Les figueres, els pins, les garroferes, les oliveres, les sureres: en qualsevol muntanya del Mediterrani; però sobretot en els racons de la Serra Calderona o la Serra d’Espadà.
Una aroma que et recorde al camp.
El fem de cavall. Faulkner deia que era l’olor de l’èpica. Per a mi és líric, però d’una lírica aspra.
Cercador de bolets, cuidador de bonsais, florista, recol·lector de llavors… què t’agradaria ser de major?
Va haver-hi un temps en què vaig treballar durant els caps de setmana en un taller de bonsais, i era feliç. Però sent feblesa per les floristes, perquè la meua sogra ho va ser.
3 coses que t’emportaries a un Jardí Botànic
Un bon llibre, un bon abric i un bon amic que sàpiga de les plantes del Jardí Botànic. Per demanar, que fora Cavanilles (i així en l’amic estaria també el llibre).
