10 preguntes verdes a… Carlos Marzal

<<Mira el jardín: su ajuar es infinito. Cualquier planta nos cuenta su relato. El nervio de esa hoja es tu retrato, y en cada flor alguien escribe un mito>>. El reconegut poeta valencià Carlos Marzal ens convidava així a observar, sentir i escoltar el nostre Jardí Botànic, fa uns anys, quan va col·laborar a la mostra ‘Por las ramas’ de Manuel Saéz amb un dels seus textos. Un artista inscrit en l’anomenada Poesia de l’experiència, crític literari i professor de literatura, que està molt arrelat a la Serra Calderona on practica aquesta reflexió sempre que la seua ànima ho necessita.

Un lloc verd on anaves de xicotet

El meu paradís natural són les muntanyes de Serra, a la Serra Calderona, i, sobretot, el jardí de la meua casa en eixe poble.

Ens autoconvidem a la teua casa i et demanem alguna cosa que mescle “cuina i plantes”, quin plat prepararies?

Us cuinaria alguna pasta, assaonada amb orenga i alfàbega, que són espècies dels déus.

En la visita, quina planta mai trobarem als teus balcons o al saló?

Va haver-hi un temps en què vaig avorrir els potos, perquè se’m morien. Mai vaig aconseguir trobar-los l’entrellat del reg.

I abans que ens tires, ens colem en el teu armari… trobarem botes de muntanya?

Per descomptat, faig caminades per la Calderona amb freqüència, sobretot a l’estiu. Les meues són amb Gore-Tex, per a trepitjar els tolls, una cosa fonamental.

Confessa’ns el teu pecat insostenible.

M’imagine que no tinc un, sinó un reguitzell. Si el fonamentalisme sostenible m’observara amb deteniment em condemnaria a la fogera, supose.

Quin paisatge podria inspirar el teu pròxim poema?

Qualsevol: el mecanisme que suggereix un poema salta on menys l’esperaves. Com deia Bergamín: són les “idees llebres”.

La teua espècie favorita i un lloc on trobar-la.

Les figueres, els pins, les garroferes, les oliveres, les sureres: en qualsevol muntanya del Mediterrani; però sobretot en els racons de la Serra Calderona o la Serra d’Espadà.

Una aroma que et recorde al camp.

El fem de cavall. Faulkner deia que era l’olor de l’èpica. Per a mi és líric, però d’una lírica aspra.

Cercador de bolets, cuidador de bonsais, florista, recol·lector de llavors… què t’agradaria ser de major?

Va haver-hi un temps en què vaig treballar durant els caps de setmana en un taller de bonsais, i era feliç. Però sent feblesa per les floristes, perquè la meua sogra ho va ser. 

3 coses que t’emportaries a un Jardí Botànic 

Un bon llibre, un bon abric i un bon amic que sàpiga de les plantes del Jardí Botànic. Per demanar, que fora Cavanilles (i així en l’amic estaria també el llibre).

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Send this to a friend