Oceans radioactius

Són autèntiques icones d'un paisatge apocalíptic, la cara més perversa del desconeixement que a voltes acompanya al desenvolupament humà. Els cementeris nuclears són el resultat invisible d'aquest tipus d'energia tan perillosa, i encara que generalment estan fora de l'abast dels nostres ulls, ens acompanyen sigilosament en el nostre dia a dia.

 
A principis dels anys 50 del s. XX el descobriment de l'aplicació de l'energia nuclear de forma controlada amb finalitats purament energètiques va canviar el panorama econòmic i de producció d'energia. La nuclear va arribar com una alternativa als combustibles fòssils, una energia neta que al llarg de la seua vida, des de l'extracció de la matèria primera fins a la generació d'energia tèrmica o elèctrica, quasi no emetia residus en l'atmosfera. Era energia sense fums, no es veia què és el que contaminava. A més la nova energia símbol del progrés va obrir l'esperança a la disminució de la dependència dels països productors de combustibles fòssils, així com de la climatologia i les fluctuacions i especulacions del preu del petroli, el gas o el carbó. 

Tot açò ocorria en els EUA, que començaven a redirigir la indústria nuclear fins ara armamentística cap a la producció elèctrica. En els anys 60 aqueixa mateixa energia va arribar a Espanya amb la primera central nuclear, la planta José Cabrera en la localitat de Almoacid de Zorita (Guadalajara). En aqueixos anys l'energia nuclear es va assentar també amb molt èxit a Argentina i a França, país que a dia d'avui és, juntament amb Finlàndia, l'estat d'Europa que aposta de forma més clara i contundent per l'energia nuclear.

 

CEMENTERIO_CENTRALJOSECABRERA

Central José Cabrera

 

I és que aproximadament el 75% de l'electricitat del país gal és generada pels 59 reactors instal·lats per tot el seu territori. Una dècada després, als 70, l'energia nuclear va arribar amb força a Japó, que la va acceptar amb ímpetu malgrat els brutals atacs nuclears que el país havia patit durant la II Guerra Mundial. L'antiga URSS tampoc va escatimar esforços en desenvolupar aquesta energia de forma paral·lela al gegant nord-americà.


Però amb el pas del temps, la societat va començar a adonar-se que l'energia nuclear no era tan blanca com semblava o com ens havien fet creure. Prompte es va mostrar com una energia perillosa, molt nociva per a l'ésser humà i per a l'entorn. Perquè el gran problema de l'energia, a més de la inseguretat per la impossibilitat de controlar les fuites i accidents, era (i segueix sent) la gestió dels seus residus. Avui dia, podem dir que la gestió d'aquesta brossa radioactiva és el major problema mediambiental amb el qual es troben els responsables dels diferents programes nuclears.

 

Cementeris nuclears, on i com?
El principal problema d'aquests residus nuclears és que no són precisament innocus, ja que malgrat ser desfets inservibles, mantenen durant anys la seua activitat radioactiva sent altament nocius per a l'home i per al medi ambient. Els denominats residus de baixa i mitja activitat, generats per exemple en hospitals o en la indústria química, es mantenen actius durant aproximadament 30 anys, però els de activitat alta, aquelles restes que es produeixen en els reactors i que suposen més del 95% de la radioactivitat total produïda en el procés de generació d'electricitat nuclear, com per exemple el plutoni, poden tardar centenars i fins i tot milers d'anys a desintegrar-se.

 

fullretirada_fuente_huerfana_por_UTPR2


Què fer llavors amb aquests residus que ens sobreviuran a nosaltres i a diverses de les nostres generacions? La resposta va ser crear el que col·loquialment cridem com a cementeris nuclears, és a dir, llocs expressament pensats per a emmagatzemar durant dècades i segles aquests residus perillosos. Normalment els residus anomenats de baixa activitat s'enterren en zones apartades i a una profunditat considerable, esperant que passen els anys per a que la seua activitat disminuisca i siguen desenterrats abans que els seus envasos puguen trencar-se i filtrar-se en la terra. En altres ocasions, els països amb una indústria nuclear més desenvolupada (com França o Bèlgica) opten per cercar magatzems temporals en els quals mantenir aïllats durant algun temps (entre cent i tres-cents anys) els residus fins que puguen ser reciclats o reutilitzats.

 

Però si es tracta de residus d'alta activitat s'opta per un emmagatzematge geològic profund (AGP), és a dir, s'habiliten llocs on aquests residus puguen viure durant milers d'anys sense posar en perill a ningú amb les seues radiacions. La utilització d'aquest tipus d'emmagatzematge està justificada per motius tecnològics, ambientals i de seguretat, ètics i de bona pràctica internacional, i per a la seua ubicació s'intenten aprofitar formacions geològiques com a avencs o coves juntament amb altres construccions que servisquen de barrera natural i artificial davant aquests residus. 

 

CEMENTERIO_DEPOSITONUCLEARYUCCAMOUNTAIN

Dipòsit nuclear Yucca Mountain (EUA)

 CEMENTERIO_BULGARIA

Magatzem nuclear a Bulgària

No obstant açò, durant molts anys, el mar es va convertir en el gran abocador dels residus radioactius. Un lloc idoni perquè estava fóra de les mirades i aparentment lluny del món, i perquè tirar al mar aquests grans contenidors era la forma més ràpida i barata de desfer-se d'aquesta incòmoda brossa. Però res més lluny de la realitat, ja que des de fa anys sabem que aquests abocadors són, possiblement, els més insegurs i perillosos de tots. 

S'ha demostrat que l'abocament de residus en bidons hermèticament tancats és el menys segur de tots. Ja en els anys 70 l'oceanògraf Jacques Cousteau va presentar davant el Consell d'Europa fotografies de bidons de residus radioactius francesos submergits en l'Atlàntic que presentaven un estat de consrvació lamentable. Estaven completament oberts i perforats, a pesar que la seua previsió inicial era que es mantindrien hermètics i estables, la qual cosa feia que el seu contingut estiguera sotmès a l'efecte dels corrents. 

page

Degradació dels residus en el fons del mar

CEMENTERIO_SOMALIA

Bidó tòxic trobat a Somàlia


L´Organització de Nacions Unides va convocar en 1972 una Reunió Internacional a Londres amb l'objectiu d'acordar sistemes d'eliminació de residus radioactius respectuosos amb el medi ambient, prenent-se la ferma decisió de prohibir l´abocament en el mar de residus radioactius de llarga activitat. El problema va ser que els abocaments de mitjana i baixa activitat van quedar exempts d'aquesta llei i van seguir tirant-se al mar de forma regular fins a l'any 1983, quan la comunitat internacional i la societat van aconseguir imposar la prohibició total de tirar brossa radioactiva al mar.

 

L'any 1993 aquesta prohibició va quedar totalment ratificada quan es van conèixer les conclusions d'un estudi realitzat per un Panell Intergovernamental d'Experts sobre Abocaments de Residus Radioactius (IGPRAD) on es posaven de manifest els problemes que la dispersió de radioactivitat en el mar causava sobre la flora i la fauna marina i que arribava també, per diferents camins, fins a l'home. Però, que passa amb tots aqueixos residus anteriors a 1993 i que segueixen en les profunditats del mar?

 

La Fossa Atlàntica, el gran abocador radioactiu
L'abocament de residus nuclears en el mar va començar abans que l'energia nuclear es desenvolupara amb finalitats energètiques. Després de la Segona Guerra Mundial, EUA es va veure en la necessitat de destruir les seues armes nuclears, estimant-se que entre 1946 i 1958, va llançar més de 60 armes nuclears sobre les Illes Marshall, a la micronesia. La majoria d'aquests residus havien sigut generats durant el desenvolupament del programa de recerca d'Estats Units que va derivar en diverses explosions nuclears com les proves en el desert de Nou Mèxic i les famoses i devastadores bombes d'Hiroshima i Nagasaki.

 

bomb1

Proves atòmiques a les illes Marshall

 

A dia d'avui els habitants de l'illa de Guam, prop de les illes Marshall i a favor de la direcció dels vents predominants, encara experimenten taxes de càncer més altes que la resta del món. Similar i igualment perillosa l'actuació dels russos, entre 1964 i 1986 milers de tones de residus nuclears procedents en la seua major part de reactors utilitzats per a impulsar submarins i vaixells trencaglaç, van ser abocats per la Unió Soviètica en l'oceà Àrtic. A aquest abocament de residus en l'Àrtic cal afegir els accidents de vehicles militars en els golfs de Stiepóvov (1968) i Abrosimov (1982), tots dos en l'arxipèlag de Nova Terra, quan es van enfonsar submarins sencers, amb combustible nuclear a bord. 

 

Però no solament els programes nuclears de la Guerra Freda són els culpables de tota la radioactivitat abocada en el mar. Cap país industrialitzat que tinga centrals nuclears està exempt de culpa.  Entre 1949 i 1966 el Regne Unit va realitzar abocats per un total de 5.500 tones de residus radioactius en la badia de Biscaia i Hurt Deep, a vint milles al nord de Guersney, en les illes Channel (Canal de la Manxa). Per no parlar de la fossa atlàntica, aqueix gran cementeri marí on van a morir les restes nuclears dels països europeus.

 

CEMENTERIO_CHERNOBIL

Txernòbil, central convertida en icona del desastre nuclear

 

Situada a uns 700 quilòmetres de les costes gallegues i a una profunditat de 4.000 metres està la fossa atlàntica on es van abocar, entre 1962 i 1982, unes 142.000 tones de deixalles nuclears per vuit països europeus. Segons les estadístiques, els residus descarregats en la fossa atlàntica podrien contenir una radioactivitat superior al milió de curis, és a dir, vuit vegades més dels 130.000 curis alliberats en el devastador accident de Txernòbil. El problema, en aquest cas és doble, ja que la informació sobre si els residus dipositats eren de baixa o mitja radioactivitat és escassa i no existeix cap informe oficial que testifiqui quants bidons es van llançar al mar ni en quin estat es troben o si existeixen fugides que hagen afectat ja la vida marina de la zona.

 

A més, la fossa porta usant-se més de 25 anys i és possible que els contenidors puguen començar a deteriorar-se per la salinitat de l'aigua i per les fortes pressions que suporten a quasi 4.000 metres de profunditat. En total 223.000 bidons amb residus nuclears (115.000 tones) que jauen en l'Atlàntic Nord-est i suposen una autèntica bomba de rellotgeria sota les aigües. Açò que sapiem, perquè al 2002 científics de Greenpeace es van submergir en aigües properes a la central de l´Hague (França) situada a Normandia, prop de Cherbourg, revelant que aquesta central que processa unes 1.600 tones de residus a l'any, abocava al mar 230.000 m3 de residus radioactius. També van traure fotografies que revelaven la deterioració dels bidons en el cementeri marí de la planta. 

 

CEMENTERIO_RESIDUOS_FOSA_ATLNTICA

Residus valleja atlàntica

 CEMENTERIO_GALICIA

El perill que aquests envasos es deterioren o arriben a esquinçar-se és molt elevat, de manera que els residus radioactius pogueren eixir al mar en xicotetes quantitats o de colp. En tots dos casos serien assimilables per l'entorn marí i els organismes que l'habiten dins dels quals poden romandre durant anys. De fet existeixen precedents, a la fi dels 90 científics francesos de la Universitat d´Aix-Marsella van viatjar a un dels últims llocs de l'Atlàntic Nord-est emprats com a cementeri nuclear i van prendre mostres de Coryphaenoides armatus, un peix d'aigües profundes, i de Eurythenes gryllus, un petit crustaci necròfag. Els investigadors es van topar en tots dos animals amb restes de plutoni-239 i plutoni-240 generats en els reactors nuclears a partir de l'urani. Així, dos anys després, els experts del Conveni per a la Protecció del Medi ambient Marí de l'Atlàntic del Nord-est (Ospar), que agrupa als països de la UE, van identificar com una prioritat la recerca de la importància de possibles fugides en els antics abocadors. 

 

CEMENTERIO_Eurythenes_gryllus

Eurythenes gryllus

 MAPA_RADIACTIVO

A dia d'avui l'OIEA està actualitzant els seus inventaris de brossa nuclear en l'Atlàntic elaborats en la dècada de 1990. Encara que no s'han dut a terme noves expedicions, si que s'han recopilat les últimes dades sobre aquests cementeris radioactius marins, la qual cosa permetrà fer un balanç de la situació de la brossa i dels seus envasos en l'actualitat. L'informe estarà llest a la fi d'aquest 2013.

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà