La margarida amagada, una nova espècie per a la flora valenciana

'Bellis microcephala' Lange 'Bellis microcephala' Lange Imagen: Jesús Vílchez  / flora.biologiasur.org 

Bellis microcephala, així es diu aquesta nova planta que durant anys havia passat desapercebuda a la nostra regió, entre altres espècies del seu mateix gènere. Una composta de xicotetes flors hivernals que ha sigut descoberta gràcies als plecs d'herbari. I és que aquestes plantes seques, perfectament conservades en el temps, són una eina molt útil per als botànics a tot el món tant en aquest context com en moltes altres tasques que el botànic Javier Fabado ens anirà descobrint.

Recentment se ha publicat el volum 16 (3) de Flora iberica, eixa extensa obra que persegueix catalogar i caracteritzar tota la flora de la Península ibèrica i Balears. Sempre que apareix un volum hi ha un sense fi de novetats que, encara que moltes d'elles s'avancen prèviament a la publicació en articles de revistes científiques, suposen tot un esdeveniment fruit de profunds estudis morfològics i moleculars.

 

espores flora iberica

  

Així, apareixen noves espècies, reinterpretacions d'altres tàxons, s'ajusta la sinonímia i s'assenteix la distribució a nivell peninsular. Fem en aquest moment un incís per a explicar succintament que parlem quan diem sinonímia dels noms de les plantes.

 

Posar nom i cognoms a les plantes

La finalitat de la nomenclatura binominal de Linneo, que és actualment el sistema adoptat per a nomenar a les plantes a nivell mundial, cerca trobar un únic nom per a cada espècie, i que aquest nom siga inequívoc i general a tot el món. Aquest procés és molt complex i per això hi ha una gran labor darrere de l'estudi de la proposta que es dóna per a cada nom.

 

lupa herbario

 

No obstant això, segur que alguna vegada us heu trobat amb que un d'eixos noms en llatí que tan orgullosos us havíeu aprés, de sobte, ha canviat. Normalment, això és degut a qüestions de sinonímia i prioritat nomenclatural. Posem un exemple que il·lustrarà millor el tema. En 1785, Lamarck va descriure una espècie de roure que creixia en terres espanyoles i ho va batejar com Quercus faginea. Huit anys més tard, en 1793, Cavanilles va descriure Quercus valentina, de la la Serra d'en Galceran. Una vegada estudiades totes dues propostes, s'ha pogut constatar que es tracta del mateix, i per tant el nom de Cavanilles passa a la sinonímia, encara que als valencians ens dolga perdre aquest binòmen per a nomenar al roure valencià, gal·ler o quejigo (en castellà). En aquest sentit, podem trobar iniciatives ben interessants per a recollir i ordenar totes aquestes propostes com The Plant List, Catalogue of Life, o IPNI.

 

quercus faginea

Quercus faginea, detall de fulla / www.cfnavarra.es

 

Dit això, seguim amb el que volíem comptar. Com era d'esperar, aquest últim volum de Flora ibèrica no és una excepció i, entre moltes altres novetats, trobem la reivindicació d'una espècie que havia passat desapercebuda.

Si bé no és en absolut la troballa més important, volem usar-lo com a excusa per a assenyalar la importància dels estudis taxonòmics a tots els nivells i també la importància dels plecs d'herbari, i aprofitar les paraules que un dia va dir el botànic aragonés F. Loscos en aquest sentit: “
los herbarios son la práctica, la prueba de la verdad o del error representado con vivos colores, son una conquista duradera que admite a la vista correcciones seguras, pero jamás retroceso”.

 

El gÈnerE Bellis, lEs bONIQUES margaritEs SILVESTRES

Aquest gènere compta a nivell mundial amb unes 33 espècies de distribució cosmopolita, és a dir, està pertot arreu. Es tracta de les conegudes comunament com a margarides, unes herbes anuals o perennes que poblen els nostres prats amb unes rosetes basals de fulles sobre les quals s'eleven les tiges amb aqueixes xicotetes inflorescències blanques i grogues tan característiques que solem veure a l'hivern.

 

margaritas general

Bellis sp. / www.floracatalana.net

 

En la flora valenciana sempre hem distingit tres espècies dins d'aquest gènere, Bellis annua, B. perennis i B. sylvestris. Atenent els seus noms, ens podem fer una idea d'alguna de les seues característiques, almenys de les dos primeres.

La primera, es tracta d'un teròfit, la qual cosa ve a ser una planta anual, que en menys d'un any completa el seu cicle vital. Sol aparéixer a la fi d'hivern en qualsevol pasturatge amb una mica d'humitat. Floreix de seguida i al poc fructifica, donant lloc a la següent generació. Després d'això, la planta mor. Per contra, B. perennis i B. sylvestris són herbes perennes, és a dir, que tenen un cicle vital més llarg i no moren després del primer any. Apuntar també que B. sylvestris floreix abans, des de tardor fins a mitjan hivern, i B. perennis més cap a finals d'hivern i fins a principis d'estiu.

 

ANNUA HERBARI

Bellis annua, detall de port herbarivirtual.uib.es/ca/general

  

Pel que fa a la grandària, la més alta és B. sylvestris, amb un llarg peduncle que comença en una roseta basal amb les fulles i acaba en uns capítols florals normalment més grans. Li segueix B. perennis, generalment una mica més baixa i amb capítols també un poc més xicotets, i finalment B.annua, amb fulles distribuïdes ja una mica per la tija i la més xicoteta de totes, per això és coneguda com a margalideta .

Però totes aquestes característiques no són fàcils de determinar en el camp, així que sempre acabarem estudiant-les sota la lupa per a verificar l'espècie.

 

SYLVESTRIS HERBARI

Bellis sylvestris, detall de port i flor. / herbarivirtual.uib.es

perennis flora

Bellis perennis, detall de port i flor / www.floracatalana.net

 

Justament en aqueix context, estudiant tot el material existent en els herbaris de B. annua, s'ha observat que existien certes formes amb una sèrie de característiques constants que semblaven indicar que es tractava d'una espècie diferent. Aquestes plantes, encara més xicotetes, tenien bràctees agudes amb pèls tots semblants, les flors ligulades també de menor grandària i els aquenis amb pèls claviformes.

Però, què és això de les bràctees?, i les flors ligulades?, i els aquenis? Per a entendre això primer hem d'explicar, encara que siga per damunt, la flor de les Compostes, la família a la qual pertany el gènere Bellis. Aquesta família de plantes inclou totes aquelles que presenten les flors agrupades en capítols, com els gira-sols. Crec que aquest és un exemple bastant fàcil, i encara que hi ha altres compostes amb capítols una mica diferents, centrem-nos en els gira-sols que per al cas que ens ocupa ens serveix i, a més, són ben grans.

 

girasol compuestas

Helianthus annuus, girasol. Detall de la inflorescència

 

Com molts ja sabeu, quan parlem del gira-sol o les margarides, estem parlant de múltiples flors, o millor dit, d'una inflorescència en capítol. I és que, si us fixeu, cadascun d'aquests capítols conjumina infinitat de xicotetes flors i en aquest cas a més de dos tipus. Si mirem la inflorescència d'un gira-sol de front, el que veiem és una zona central fosca i una espècie de corona al voltant de color groc. El que hi ha en el centre són flors tubulars o flòsculs, xicotetes floretes amb els pètals soldats en forma de tub. Quant a la part groga del gira-sol, o el que llevem quan “desfullem” la margarida, no són sinó les flors ligulades, els pètals de les quals s'han soldat formant una llengüeta.

Si li donem la volta al capítol del gira-sol, veiem com un munt de fulles verdes totes juntes en la base de les flors. Això són les bràctees, que en les compostes envolten el capítol, formant el que es coneix com l'involucre. I per a acabar, les pipes són els aquenis, fruits amb una única llavor interior.

 

Bellis microcephala, la XICOTETA margariDa

Reprenguem el nostre relat. Com comentàvem, s'havia observat que hi havia un grup de plantes dins de les classificades com a B. annua que complien sempre amb un conjunt de caràcters. Eren de xicoteta grandària, en comparació a B. annua; tenien bràctees agudes i amb pèls tots semblants, a diferència de B. annua, on acaben en angle obtús i tenen pèls de diferents grandàries; tenien també flors ligulades de 2,1 a 3,5 mm, enfront dels més de 5 mm de les de B. annua; i finalment disposaven d'aquenis amb pèls claviformes, uns pèls eixamplats en l'àpex a manera de caparró, enfront dels pèls de similar amplària en tota la seua longitud dels aquenis de B. annua.

 

Bellis microcephala.19

Bellis microcephala, detall de la inflorescència. Imatge: Jesús Vílchez flora.biologiasur.org  

 

Una vegada percebudes aquestes diferències, que apuntaven cap a dos tipus de formes, els científics havien de revisar les anteriors propostes de nomenclatura (el que comentàvem de Lamarck i Cavanilles amb el roure valencià), per a veure si entre els noms de la sinonímia hi havia algun que es referira a aquestes formes, i si fóra el cas, reivindicar aquest nom.

Per a aquesta labor calia anar a les fonts originals, buscar botànics que van estudiar el gènere, la família o la regió en qüestió, estudiar la seua bibliografia i veure els plecs tipus per a comparar. Actualment dita labor és molt més senzilla que antany, gràcies a la facilitat amb la qual podem accedir a obres antigues a través d'internet i també a plataformes on estudiar digitalment els plecs tipus. Després d'això, és clar, amb la informació obtinguda, es pot visitar o demanar en préstec el material per al seu estudi detalladament, és a dir, anar per exemple a l'herbari de Paris per a estudiar i poder tocar els plecs o que els envien a l'herbari de València (posem per cas), perquè un investigador de la Universitat de València els estudie.

 

BellisMicrocephala Pliego baja

BellisAnnua Pliego

 

En el cas que ens ocupa, B. microcephala va ser descrita en 1891 per J. Lange, botànic alemany que al costat d'H.M. Willkomm, va confeccionar un dels primers i més complets estudis florístics d'Espanya, el Prodromus Florae Hipanicae, encara que va ser en una altra obra on va descriure aquesta espècie sobre material recol·lectat a Granada.

I és que en algunes zones d'Espanya, com a Andalusia, si que es reconeixia aquesta espècie com a independent, però a la Comunitat Valenciana, els botànics, tradicionalment l'havíem sinonimitzat a B. annua, és a dir, es considerava que eren la mateixa planta i que les variacions que podien observar-se eren més degudes a canvis morfològics a causa d'alguna mena de condicionant ambiental i que no estaven fixades genèticament. 

 

BellisMicrocephala DetalleBracteas baja

Bellis microcephala, detall de les bràctees / Herbari VAL. Jardí Botànic de la Universitat de València

BellisAnnua DetalleBracteas baja

Bellis annua, detall de las bràctees / Herbari VAL. Jardí Botànic de la Universitat de València

BellisMicrocephala DetalleFruto baja

Bellis microcephala, detall del fruit / Herbari VAL. Jardí Botànic de la Universitat de València

BellisAnnua DetalleFruto baja

Bellis annua, detalle del fruit / Herbari VAL. Jardí Botànic de la Universitat de València

 

Així, la revisió del material de B. annua recol·lectat en el territori valencià ha tret a la llum que esta espècie, B. microcephala, s'estén per tota la Comunitat però concentrant-se en les zones més càlides. La trobem sobretot a la província d'Alacant i en les zones litorals de les altres dues províncies. Fixar la seua distribució ha sigut possible gràcies a una de les principals virtuts dels plecs d'herbari que és, com ja va apuntar Loscos, el poder ser revisats al llarg del temps i, per tant, poder tirar la vista arrere amb els nous coneixements adquirits.

Javier Fabado

Llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat de València
Treballa a l’herbari del Botànic, on sempre porta al damunt unes fustetes que li regalà la seua xiqueta. Li agrada el rock i votà al Chiquiliquatre en Eurovisió. Li fa pànic el superglue...