Existeix l'amistat entre les plantes?

El terme alelopatía va ser emprat per primera vegada pel prestigiós botànic Hans Molisch, qui ho va usar per a referir-se a les relacions existents entre diferents plantes i que els serveixen per a beneficiar-se o perjudicar-se. Aquesta relació d'amistat (o d'odi) porta temps protagonitzant la vida de molts horts i jardins sense que, des de l'altre costat, els humans  puguem percebre-ho.

Existeixen múltiples combinacions per a dibuixar què planta ocuparà cada lloc en el nostre hort o jardí. Les opcions són quasi infinites i l'elecció en moltes ocasions sembla fruit de l'atzar o del capritx de l'hortolà o jardiner en qüestió. No obstant, si ens fixem atentament i per norma general, aquests paràmetres de distribució d'espècies es repeteixen al llarg del temps. Per exemple, Plini ja es va donar compte que prop de les nogueres trobem molt pocs o cap cultiu, com si la seua ombra fora perillosa; els cigrons creixen millor en solitari i per açò solen plantar-se així; en les terres més fredes, la borratja i l'alfàbrega tenen un lloc d'honor prop de les tomaques, on creixen millor lliures de plagues; i per norma general, prop de les carlotes es planten alls i cebes.

 

L'explicació a aquests fets és un fenomen científic conegut com alelopatía i que a grans trets podríem definir com l'habilitat de les plantes per a inhibir o estimular el creixement d'altres segons els seus interessos a través d'exsudacions químiques. És a dir, que les plantes són capaces de generar certes substàncies bioquímiques que ajuden o perjudiquen a altres plantes que tenen a la seua al voltant. Les relacions que es forgen respecte a aquest fenomen són variades. D'una banda estan les plantes que es beneficien d'aqueixa exsudació de forma recíproca; per una altra, aquelles que ho fan de forma unilateral; també trobem plantes que s'uneixen per a lluitar contra plagues o insectes; i, per a finalitzar, podrem nomenar algunes espècies que estableixen entre si relacions d´antagonisme que semblen eternes.

 

alelopatía ajos

L'all (Allium sativum) és una de les plantes més conegudes per les seues propietats alelopàtiques, una alternativa natural per a lluitar contra llimacs, pugons, bacteris i fongs

 

Respecte a aquestes últimes, la seua existència es coneixia des de l'antiguitat, especialment quan es tractava de males herbes que produïen substàncies tòxiques que detenien, reduïen i fins i tot frenaven en sec el creixement dels vegetals confrontants. En el segle II a. C Teofrast va reconèixer certa interferència entre la planta del cigró (Cicer aretinnum) amb altres espècies, i en el segle XVII el botànic i herborista anglés Nicholas Culpeper va assegurar que la ruda (Ruta graveolens) usada en la destil·lació de begudes alcohòliques i l'alfàbrega (Ocimum basilicum) mai creixerien juntes perquè la primera matava la segona. Per aquesta època també es coneixia, per exemple, que l'herba coneguda com Alepo (Sorgum halepense) segregava a través de les seues arrels un exsudat que impedia el desenvolupament de les arrels del presseguer i que la sàlvia (Sàlvia verbenaca L.) no deixa que la dacsa cresca a la seua al voltant. En el cas contrari, en el de les relacions d'amistat, podem parlar de la artemisa o herba de Sant Joan (Artemisia vulgaris), que expulsa en el sòl uns fongs que afavoreixen el creixement de la dacsa o de la lletsó (Sonchus oleraceus), una herbàcia que inhibeix la germinació negativa de les llavors de ceba.

 

alelopatía Ruta graveolens

 Font: Wikipèdia. LLicència de la imatge

alelopatía Sorgum halepense

 Sorgum halepense

 

El primer expert en botànica que va emprar el terme alelopatía va ser Hans Molish l'any 1937, qui ho va definir com el procés pel qual una planta desprèn al medi ambient un o diversos compostos químics que inhibeixen el creixement d'una altra planta que viu en el mateix hàbitat o en un hàbitat proper. Etimològicament, la paraula té el seu origen en el grec allélon (que vol dir un a un altre o uns a uns altres) i pathia (malaltia).

 

Amigues i enemigues

Els mecanismes d´alelopatía poden incloure's dins del que es diu relacions extrínseques dirigides a reduir les possibilitats d'altres plantes afins perquè exploten un recurs comú, com per exemple pot ser l'aigua o alguna sal mineral del sòl. La lluita per aquest recurs implica, o bé una interferència directa en l'obtenció del recurs de l'altre, o bé una reducció de les capacitats de la planta competidora perquè use aqueix recurs el menys possible. En aquest sentit, alguns experts confonen l´alelopatía amb la competència, dos processos que encara que no són molt semblants, són diferents.

 

La identificació de la substància química responsable de l´alelopatía que es coneix com aleloquímic és difícil de detectar. Normalment es tracta de fenols, terpens, flavones, alcaloides i altres compostos hidrosolubles. Cal destacar que els aleloquímics no sempre tenen efectes negatius i inhibidors en el desenvolupament i creixement de plantes veïnes (alelopatía negativa) sinó que algunes manifesten efectes estimulants, depenent de la seua concentració (alelopatía positiva).

 

alelopatía inducción alelopática fao

Font: FAO.org

 

El coneixement dels aleloquímics ha servit per a desenvolupar tècniques de control orgànic i ecològic de plagues tant per a atraure com per a repel·lir a cucs, insectes i agents vectors de malalties. Les plantes que poden usar-se per a aquestes finalitats són hortalisses, plantes medicinals i sobretot plantes aromàtiques i el que coneixem com a mala herba o males herbes. No obstant açò, i des d'un punt de vista estrictament agronòmic, el fenomen de l´alelopatía té, per norma general, més inconvenients que beneficis.

 

alelopatía maleza

El que coneixem com males herbes compleix en realitat una funció, a voltes perjudicial i en ocasions beneficiosa per a l'entorn

 

A més de competir pels recursos, les plantes generadores d´aleloquímics són capaces d'inhibir a les llavors retardant la seua germinació, disminuir el creixement i la floració de les plantes, reduir el seu vigor i la seua quantitat de biomassa i pràcticament anul·lar la producció de fruits. L´alelopatía també és responsable que algunes parcel·les es contaminen i que els cultius en elles siguen irregulars i defectuosos. En aquest sentit, només la rotació, els períodes de guaret i el descans de la terra pot ajudar. D'altra banda, encara que normalment són les plantes salvatges les que generen aleloquímics negatius, també les plantes conreades poden traspuar substàncies bioquímiques contra les males herbes, encara que açò només succeeix en moments d'estrès.

 

Relacions alelopàtiques

Dins de les relaciones control alelopàtic s'estableixen tres variants: les denominades plantes repel·lents, els cultius parany i les plantes acompanyants. Les primeres són varietats amb aroma forta empleades per a allunyar a insectes i altres animals. Normalment se situen en bogues i vores de camps, tant en xicotetes com en grans extensions de terreny a manera de barrera natural. El poliol, l'all, l'herba gatera, la calèndula o el romaní són algunes d'aquestes plantes repel·lents. També ho és el fenoll, encara que el seu ús com a planta repel·lent és escàs perquè pot traspuar altres substàncies més fortes que generen efectes adversos en les plantes veïnes.

 

alelopatía ortiga

 Urtica urens

alelopatía lavanda

 Lavanda

alelopatía plantas aromáticas

 

En el cas totalment oposat estan els cultius parany, que el seu objectiu és atraure als insectes desviant-los de les plantes principals. Usats a escala industrial, redueixen considerablement els danys a les collites. Entre els cultius parany destaquen el gerani Pelargonium (que atrau i mata a l'escarabat japonés), el cerfull (que protegeix a les hortalisses dels llimacs), el sègol (que allunya a les larves i les mosques dels cultius de soia) i les sesbanias, que són unes lleguminoses capaces de hipnotitzar als xinxes. En últim lloc, podem parlar de les plantes acompanyants, que són aquelles que combinant-se obtenen un benefici mutu. Solen plantar-se de manera abundant i entre elles destaca la borratja, la camamilla, la camomilla, l'orenga o la valeriana. Totes combinen a la perfecció amb l'ortiga, (Urtica urens) ja que els olis essencials d'elles poden duplicar-se.

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.