Botànica del mes: María José Sanz

Maria José Sanz té una enorme curiositat per la descoberta de la natura i la biodiversitat per a avançar en el coneixement científic. Però la seua és, alhora, una carrera investigadora amb compromís per transferir coneixements a la societat, amb vocació per  participar en els organismes internacionals dedicats a àmbits com ara el canvi climàtic, el desenvolupament o l'alimentació sostenible. És la directora del Basque Centre for Climate Change (BC3) després d'un intensa trajectòria a institucions com ara la Secretaria de la Convenció Marc de Canvi Climàtic de les Nacions Unides o la FAO, amb implicació en tot tipus de cimeres globals. Les seues arrels són a la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València. Hi va fer la tesi doctoral en ecofisiologia de líquens com a bioindicadors de qualitat de l'aire. Ha tingut grans mestres, però sempre destaca el talent i intuïció científica de Millán Millán, qui va ser promotor i director de la Fundació CEAM, el centre on María José Sanz es va especialitzar en dinàmica de la contaminaciío atmosfèrica i va crear el seu primer grup de recerca.

 

Què et va atraure de la botànica?

La meua infantesa va transcórrer a l’horta de València i, des que recorde, m’atreien molt les plantes i els animals, a més de estar tota l’estona a l’aire lliure. Ja estant en l’educació primària discutia amb la meua àvia i li intentava explicar els cicles de les plantes que havia aprés al col·legi. Ella em responia que això no era veritat, com era possible que una falaguera tinguera dues fases? Una falaguera és una falaguera, deia. En la secundària, la biologia era la meua assignatura favorita i, en particular, els cicles de les plantes, sobretot, les plantes inferiors. Això em va portar a estudiar ciències biològiques a la Universitat de València. Encara que també vaig pensar en agronomia.

Amb companys de les Nacions Unides el 2007 a Saint Kitts (Carib).

Com resumiries la teua trajectòria professional?

Sempre dic que la meua carrera professional ha seguit l’evolució dels éssers vius. Una vegada, per a explicar a alumnes de secundària -als quals investigadors del BC3 contem per què ens vam fer científics i en què consisteix- els vaig posar la imatge següent. Una mica, per a comparar amb l’evolució de les plantes i, al final, acabar abordant la complexitat de la interacció de la nostra espècie amb la natura.

Jo comence interessant-me pel medi marí i durant l’últim any de carrera (ja en l’especialitat de botànica) a treballar sobre taxonomia de comunitats bentòniques mediterrànies, però els meus problemes amb una sinusitis crònica em dificultaven fer immersions amb botelles. Prompte em passe a l’estudi de comunitats de fitoplàncton, sobre les quals vaig fer la meua tesi de llicenciatura. I després em va sorgir la possibilitat de demanar una Beca de Formació de Personal Investigador amb la recent arribada catedràtica de botànica Eva Barreno, amb qui vaig fer la meua tesi doctoral en ecofisiologia de líquens i la seua capacitat com a bioindicadors de la qualitat de l’aire (amb l’inestimable suport del Dr. Secundino de la Vall, el Dr. Thomas Nash i la Dr. Corina Gries).

La part més experimental de laboratori la vaig realitzar en la Universitat Estatal d’Arizona, on vaig construir un sistema de fumigació controlada per a líquens, i on vaig fer una estada postdoctoral. A Arizona, vaig continuar els experiments de la meua tesi exposant líquens a diferents concentracions de  contaminants i vaig col·laborar en les recol·leccions de la Flora de Líquens del desert de Sonora, la qual cosa em va portar a conèixer la seua flora i les fascinants adaptacions de les seues espècies vegetals.

Com va ser el retorn?

De tornada a Espanya, vaig començar a treballar en la Fundació CEAM, de la mà del Dr. Millán Millán, amb el qual vaig aprendre molt de sobre la dinàmica de la contaminació atmosfèrica. Així, vaig poder crear un Departament d’Efectes de la Contaminació Atmosfèrica que ampliem després a observació sistemàtica del cicle del carboni. Al CEAM vaig desenvolupar tota la meua etapa postdoctoral i com a investigadora sènior. Fins que l’any 2007, em vaig incorporar a la Secretaria de la Convenció Marc de Canvi Climàtic amb l’objectiu d’entendre millor les claus que connecten la ciència i el desenvolupament de polítiques ambientals, en aquest cas a escala multilateral. Va ser una gran experiència que em duu a tornar per a contribuir al llançament de l’Institut d’Investigació sobre el Canvi Climàtic de Saragossa i als pocs mesos vaig anar a la FAO com a coordinadora del programa UNREDD (un programa conjunt del PNUMA, PNUD i FAO), l’objectiu del qual és reduir la deforestació i degradació forestal als països en vies de desenvolupament. I finalment, el 2016 m’incorpore com a directora científica del Basque Centre for Climate Change (BC3), un centre internacional multidisciplinari que aborda diferents aspectes relacionats amb el canvi climàtic, des de la glaciologia fins l’economia.

Alguna lliçó fonamental?

La meua trajectòria m’ha demostrat que els problemes als quals ens enfrontem avui són complexos i requereixen d’una gran integració de disciplines que abasten les ciències naturals i socials. La botànica m’ha permès dues coses: valorar la diversitat vegetal i entendre que l’observació és tan critica com la predicció. I que, sobretot, que la capacitat d’observació, reflexionar i ser pacient són qualitats fonamentals per a un científic.

En què consisteix el teu treball?

Coordine un equip d’investigació multidisciplinària internacional que aborda problemes complexos relacionats amb l’adaptació i mitigació del canvi climàtic en un context més ampli de promoció de la sostenibilitat. Treballem a diferents escales des de la local a la global, amb diverses eines que inclouen la modelització i la intel·ligència artificial, metodologies participatives i de cocreació amb els actors socials.

Sanz dirigeix el centre d’excel·lència en investigació en canvi cllimàtic BC3 a Euskadi.

Estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment?

Sí, als projectes d’observació sistemàtica del cicle de carboni els quals han constituït els fonaments de l’actual EU ICOS (International Carbon Observation System) i en la facilitació de les negociacions multilaterals al si de la Convenció de Canvi Climàtic al voltnt de com els ecosistemes terrestres poden contribuir a mitigar el canvi climàtic, en particular, a través de la reducció de la desforestació i la protecció dels ecosistemes forestals tropicals. I, més recentment, de la meua col·laboració amb l’equip d’ÀRIES (Artificial Intellency for Environment and Sustainability) basat en BC3.

El teu grup d’investigació es denomina Terrestrial Ecosystems. Quines són les vostres línies de treball?

El meu grup treballa en diversos aspectes relacionats amb la capacitat de mitigació i adaptació dels ecosistemes terrestres, inclosos els sistemes agrícoles i ramaders. A més, també analitzem com aquests interaccionen amb la societat. Per exemple, valors relacionals i serveis ecosistèmics. Treballem amb eines de modelització, recol·lecció de dades, observació i anàlisi d’aquests, experiments de manipulació i modelització. També utilitzem aquest coneixement en la millora de polítiques ambientals i processos de participació amb actors socials.

Mesurant fluxos de gasos a camps de Segòvia el 2003.

Quin impacte poden tindre els vostres resultats per a la ciutadania?

Confie que el meu treball servisca perquè es prenguen decisions millor informades i els resultats puguen ser compartit amb la societat i, alhora, beneficiar-se del coneixement col·lectiu.

En quins projectes treballes ara mateix?

Estic col·laborant amb l’equip d’ÀRIES (Artificial Intelligence for Environment and Sustainability) basat en BC3, amb el qual pretenem abordar de manera sistèmica la restauració dels sistemes socioecològics.

Quina és la part més desagradable i la més gratificant?

La burocràcia és la més desagradable, així com la constant necessitat estandarditzar com la ciència es mesura i comunica. La més gratificant, el constant aprenentatge que em permet.

Creus que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la botànica?

Si, i crec que és fonamental estar obert a qualsevol mena d’aprenentatge.

Has conegut persones interessants gràcies a la teua investigació?

Sí, amb una genialitat molt especial, des d’aquelles amb un coneixement profund dels fonaments de la seua disciplina combinats amb una intuïció extraordinària (Millán Millán); una visió del futur de la ciència de la sostenibilitat i de l’ús de la ciència per a la integració i democratització del coneixement sense precedents (Ferdinando Villa, un ecòleg que es troba a la frontera de la integració de la la intel·ligència artificial i la sostenibilitat); o una capacitat de traspassar les fronteres de la ciència i influir en com aquesta informa les decisions polítiques (Jim Penman, un gran amic astrofísic de formació que dedica la seua carrera a les negociacions sobre canvi climàtic). La veritat és que és difícil seleccionar alguns, perquè hi ha molts i molt interessants en aquests últims 30 anys.

Amb un grup de negociació amb delegats dels EUA i Paraguai a una reunió de la UNFCCC a Ghana el 2009.

També he conegut altres persones que m’han fet adquirir altres habilitats que em serveixen hui en com enfronte la ciència: Yvo de Boer (ex secretari executiu de la Convenció de Canvi Climàtic, un home compromès que va portar el canvi climàtic a les agendes polítiques); Teresa Ribera (ex directora de IDDRI i ministra de Transició Ecològica, compromesa amb la transformació al nostre país i gran coneixedora dels aspectes polítics del canvi climàtic); Kofi Annan (ex secretari general de Nacions Unides), entre molts altres.

Però, abans de res, sempre he tingut i tinc el plaer de col·laborar amb persones de gran qualitat humana i molt compromeses amb el seu treball.

Quin paper té la divulgació per a tu?

És clau per a poder transmetre a la societat el coneixement científic arribant a tots els col·lectius socials, sense límits d’edat, formació o context soci cultural. Això permet, que es valore la seua contribució a la societat en la seua justa mesura, i pot també ser un canal per a fer comprendre als científics que tenen el deure d’arribar a la societat i no quedar-se confinats en el món acadèmic.

En tots aquests anys, quina és la situació més curiosa o divertida en la qual t’has trobat?

Quan estava en el meu postdoc, en les eixides per a recol·lectar material en Baixa Califòrnia, solíem acampar. Però cada cert temps paràvem en un hotel, així que en una ocasió a Loreto vam entrar-hi per a veure l’habitació. Als cinc minuts, un collie que portàvem va començar a bordar i rascar-se sense parar….. i nosaltres també (a rascar-nos … no a bordar). Vam encendre les llanternes i alcem el matalàs i crec que mai en la meua vida he vist tantes puces! Vam eixir corrent els tres (el gos inclòs) i ens vam ficar en la Mar de Corts amb roba i tot… i eixírem fluorescents, impregnats de Noctiluca, una de les majors floracions que he vist. No sé si matà les puces, però paràrem de rascar-nos i ens quedàrem bocabadats. Sense puces igual no l’hauríem contemplada.

Una habilitat imprescindible per al teu treball?

La capacitat d’observació, la tolerància i l’obertura de ment.

Què és el primer que fas en entrar en el teu despatx?

Regar les plantes i fer-me una infusió.

Què salvaries de la teua oficina en cas d’incendi?

Els meus llibres de notes i els meus guies de camp.

Ets al·lèrgica a alguna planta?

Tinc al·lèrgia a les espècies del gènere Clematis, que em provoquen butllofes especialment si m’expose al sol.

Alzinar a Els Ports on M.J.Sanz va fer treballs de camp per a la seua tesi doctoral.

Imagina que tens tant pressupost com vols. Quines coses milloraries?

Jo crec que els donaria als membres del meu equip temps per a la reflexió i poder dirigir els seus esforços a resoldre els problemes que tenim identificats per als quals és molt difícil encaixar les en el finançament actual. D’aqueixa forma, en lloc d’invertir la major part del nostre temps a construir propostes que han d’encaixar-se en temes preconcebuts per uns altres, competir en peticions de projectes per a no aconseguir els esc-assos fons disponibles, podríem produir nou coneixement i integrar millor els nostres respectius coneixements i disciplines.

La ciència sempre ha sigut una aventura i un repte, per al descobriment i la creativitat, que no es pot ficar en gàbies d’I+D+i preconcebudes, o que responen a interessos particulars.

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Send this to a friend