El Tinto, río de ciencia ficción

El Paisaje Protegido del río Tinto (suroeste de la península Ibérica), el cual engloba el tramo alto y mediano de este, es único en el planeta, tanto por su belleza cromática como por sus excepcionales condiciones geobotánicas e históricas. Y es que alrededor del curso inicial del lecho fluvial se sitúa el mayor afloramiento minero a cielo abierto de Europa, que ya fue explotado por tartesos y romanos hasta británicos después de la abanica de Riotinto por el gobierno español allá por 1873. Nos acompañas a conocer con más profundidad este río andaluz? Considerado por ilustres naturalistas como un auténtico expediente extraterrestre en el norte interior onubense, rellenado de misterios biológicos.

Poniendonos en contexto: Por qué el río se denomina Tinto?

Perteneciendo a la cuenca del Guadiana y recorriendo casi un centenar de kilometras hasta confluir con el río Odiel en la ría onubense, el río Tinto nace en la fachada atlántica de la Sierra Morena y la extensión de este espacio natural gira en torno a los 17 mil Ha. A lo largo de la comarca de Riotinto, destaca sorprendentemente la cantidad de infraestructuras y elementos dispersos asociados con la minería y que muestran una dura historia pero vital del desarrollo histórico y socioeconómico de las comarcas del interior onubense. Por eso, la oferta turística cultural gira alrededor de este motor, donde destaca la profunda Peña del Hierro y el lago multicolor en sus pies, el Museo y el Ferrocarril Minero, entre otras equipaciones vinculadas.

El río es conocido popularmente por el color cobrizo de su cama y amarillo, ocre de los bordes; rasgos edáficos intensificados a causa de las minas a su paso por la Peña del Hierro. Unos márgenes del capital caracterizados por la escasa vegetación de ribera, puesto que se necesita una elevada tolerancia ecológica para soportar una extrema acidez del hábitat. A pesar de que, podemos prestar especial atención a especies amenazadas como el brezo de las minas (Erica andevalensis), planta endémica en peligro de extinción, la cual acoge y sustenta en una necesaria comunidad animal.

Entre las figuras de protección en torno en el río destaca el de Lugar de Importancia Comunitaria (LIC, Corredor Ecológico). Y se que en la década de los 80, este río estuvo a punto de desaparecer. Preocupados por los efectos de la explotación minera, los técnicos de la Junta de Andalucía concluyeron que el río Tinto debía de ser recuperado paisajísticamente y diseñaron un plan de conservación, donde la descontaminación jugaba un papel clave puesto que las minas fueron las responsables de los derrames de agua ácida. Así, que los técnicos autonómicos idearon una escéptica y convencida solución: recurrir a la química más básica y derramar sosa cáustica para estabilizar y neutralizar las aguas del río; es decir, reducir la acidez de estas y finalmente, devolverlas en su estado aparentemente natural.

Paralelamente, una investigación abordó la polémica en torno a la naturaleza del río

Ahora mismo se cuando recuerdo un documental sobre el Río Tinto, cuando se lanzó un carro de la compra en el río para comprobar la corrosión de este. El carro se degradó completamente en cuestión de pocos minutos y ya se podéis imaginar mi cara de no puede ser verdad frente en la televisión. Amils tenía la certeza de que no es exactamente un río el que vemos, sino algo más extraordinaria. Y es que en el nacimiento del río, solo se aprecia la parte visible de un poderoso reactor biológico subterráneo que se extiende centenares de kilometras: un mundo oscuro, donde el calor y el oxígeno de la parte superior fueron desplazados por la negrura, el frío y la anoxia, la ausencia total de oxígeno.

Afortunadament, un equip d’investigadors liderats pel Dr. Ricardo Amils fixà la seua atenció en la naturalesa química del riu i encengué la llum d’alarma. Demanà a instàncies de la UNESCO la paralització de la decisió d’usar sosa, desencadenant un enfrontament amb la Junta. Han transcorregut tres dècades i l’equip d’Amils han publicat els resultats geofísics, definitius d’aquella disputa i per tant, han desmuntat la versió de la contaminació minera. I es que s’ha demostrat, que la naturalesa de les aigües del riu Tinto prové dels aqüífers subterranis instal•lats en un terreny extremadament ric en sulfurs metàl•lics, i que açò porta succeint durant milions d’anys. Però, com s’arribà a eixa conclusió?

L’enfrontament no es tancà encara. L’assumpte era una espècie de debat sobre que fou primer, si l’ou o la gallina. Per què? Faltava saber la localització exacta de la font d’acidesa en el subsòl, la qual generava la singularitat del riu. “La interpretació era que les primeres mostres contaminades eixien de la zona minera”, subratlla Amils, “però si trobes el mateix a molta profunditat es pot afirmar que l’activitat minera no tenia res a veure amb açò”.

A més, el riu Tinto transcorre sobre una Franja Ibèrica de Pirita, la major concentració del planeta d’aquests minerals com el sulfur de ferro i que s’estén per la regió sud-oest de la Península Ibèrica. Açò motivà que els humans explotaren intensivament la zona des de fa almenys 5.000 anys i que sols en la província de Huelva, hi han més de 200 cicatrius mineres. Però, foren aquestes explotacions les que donaren acidesa al riu o l’acidesa era d’origen natural?

L’examinació de les profunditats del riu resolgué l’enfrontament

Les claus d’Amils amb 30 anys d’investigació a les seues esquenes plasmades en la realització de perforacions en el llit del riu, en concret en el naixement d’aquest, a l’altura de la Penya del Ferro. Forats que arribaren a més de 600 metres de profunditat i les mostres obtingudes d’estrats sedimentaris reflecteixen un equilibri que perdura des d’almenys vuit milions d’anys. Segons el CAB, les dades de resistivitat i els sondejos electromagnètics en l’aqüífer del riu Tinto fins eixes profunditats han revelat les ubicacions de les fonts d’acidesa a causa de distints materials geològics. Aquests contenen sulfurs massius i actuen com l’aqüífer de les aigües àcides del riu.

Transformació en un ambient fluvial advers gràcies a la vida

Una vegada determinat que l’origen de l’acidesa del riu és natural gràcies al coneixement aportat per les perforacions, arriba el moment més interessant de l’assumpte. L’altra pauta fonamental que fa que el riu siga així i tinga el seu peculiar aspecte marcià no està en la geologia, sinó en la part viva del sistema. Les perforacions en el riu obrin la porta a descobrir l’inframón d’un dels corrents fluvials més obscurs del planeta. Plens d’altra vida, d’una vida que acaricia amb els dits l’extraterrestre i que ens donen una sessió magistral de química. Riu format per algues, centenars de fongs però sobretot, antiquíssims bacteris que fan seu el regne àcid.

El riu acull una fascinant diversitat de microorganismes, molts d’ells sense catalogar, que s’alimenten sols de minerals i s’adapten a hàbitats extrems. “La part més curiosa és que estem detectant un tipus d’activitat que no ens esperàvem”, deia un entusiasmat i esperançat Amils, “i a més dels organismes fartons de pirita, pareix que hi han altres, de mode que l’ecosistema guanya en complexitat”. I afegeix, “allà baix, cada organisme compleix la seua funció”, insisteix Amils, “s’aprofita fins el mínim recurs ja que hi han infinitat de bacteris amb molta fam”.

Però, que ocorre exactament? Els bacteris roben l’energia i oxiden el ferro de les enormes franges subterrànies de pirita en un sistema de reaccions en les que el ferro es crema i es redueix. En la superfície i amb abundant oxigen, la solució d’ió fèrric aflora en el cabdal del riu, que li dona eixa coloració rogenca. A més, manté l’acidesa amb un pH molt baix en el seu naixement ja que l’ió fèrric, un potent oxidant, crema els sulfurs metàl•lics i allibera àcid sulfúric i altres metalls pesats en solució, corrent avall.

Els biòlegs plantegen l’estudi geofísic i geomicrobiològic de les funcions bacterianes no en un lloc concret, sinó al llarg dels 100 km del riu i que porten en marxa milions d’anys. La campanya de prospeccions en el subsòl del riu Tinto serviran per a investigar precisament un nou esglaó en la cadena, el dels bacteris que habiten a molts metres de profunditat i transformen el terreny. Segons Amils “el següent pas consisteix en distribuir les sondes en els pous i veure si som capaços de traure dades en temps real de l’activitat metabòlica en el subsòl de la Franja de Pirita”. Simplement fascinant, no creus? I es preguntareu, succeeix el mateix en els rius veïns? Doncs no, ja que hi ha una absència d’acidesa i els bacteris son incapaços de convertir el ferro suspès en l’òxid. Per tant, el ferro es diposita en el fons però no es dona aquest cicle “marcià” que li dona al riu Tinto eixe aspecte rogenc.

El riu Tinto, la representació terrestre del subsòl de Mart?

El Tinto és considerat un dels millors anàlegs geoquímics terrestres de Mart, és a dir, l’anàlisi de la vida en les entranyes d’aquest curs fluvial pot portar-nos a l’enteniment de la vida en altres mons. Aigües caracteritzades pel seu pH molt àcid, roges, d’alt contingut de sals ferruginoses, d’escàs oxigen i contaminades des dels albors de la historia pel sulfat fèrric. Per això, fou el lloc elegit per l’Agència Espacial Nord-americana, NASA, amb la finalitat d’estudiar les formes de vida justificades per les possibles similituds de les condicions ambientals entre el riu i Mart. Un planeta, un món gelat, també roig a causa del ferro oxidat, també desproveït d’oxigen i que es creia sec, fins que sorgiren les evidencies, com se sap, que l’aigua transcorria per la seua superfície. I tal vegada, segueix existent una activitat subterrània com en el riu Tinto? El que sí es conegut, és un director de la NASA enfurismat en 1999 amb els seus científics per no interessar-se abans per un conca fluvial tan semblant a Mart fins que ell no la va visitar per primera vegada.

Al projecte MART (2003-2006), amb la col•laboració de la NASA, extragueren les primeres mostres edàfiques provinents de perforacions a 160 metres de profunditat en la conca del riu Tinto, coincidint amb la Franja de Pirita Ibèrica. No obstant, al novembre de 2011, es donà un pas endavant. A la vegada que la NASA llançava a l’espai el conegut ròver Curiosity camí de Mart, en la conca del riu Tinto es donà el tret d’eixida a una nova fase de perforació, heretera del projecte MART i coordinada pel Dr. Amils del Centre d’Astrobiologia. El projecte fou conegut per les perforacions esmentades anteriorment de 600 m i és denominava Vida Subterrània en la Franja de Pirita Ibèrica (IPBSL en anglès) i que algun dia, podríen fer-se realitat en el subsòl marcià.

L’objectiu del IPBSL fou buscar el tipus de vida microbiana o els ecosistemes ja detectats en el projecte MART i responsables de les singularitats bioquímiques del riu roig, que pogueren desenvolupar-se també en el subsòl marcià i ser els desencadenants d’alguns trets en Mart: la detecció de metà atmosfèric o, la presència d’òxids de ferro (hematites) i la de sulfats (jarosita). I és que Amils ja senyalà uns depòsits groguencs en un tram d’embassament de les aigües del riu Tinto. Era jarosita, un mineral que també ha sigut identificat pels espectròmetres dels ròvers que recorregueren la superfície marciana. La geologia dicta que la jarosita es pot originar sense que la vida faja acte de presència. Per tant, hi haurà que esperar a que les agències espacials (NASA i ESA) sàpiguen com millorar les seues perforacions en les futures missions, anar més enllà dels pessics d’un parell de metres de sòl i solucionar la qüestió de la vida microbiana subterrània.

Se’ns dubte, el riu Tinto s’ha convertit en el camp de proves, on es calibren amics robots que formaran part de missions al planeta roig acompanyats d’humans allà pel 2037, segons EUA. “S’estan fent perforacions en diversos racons del món, en els oceans, però l’exhaustiu treball en el Tinto s’està realitzant amb un anàleg de Mart”, incideix Amils. “Una vegada descartada la vida en la superfície del planeta roig” conclou, “el següent pas és buscar metres avall, com ocorregué en el Tinto. Jo estic convençut que hi ha vida”.

Però, com és el responsable del salt del riu Tinto a la glòria, a l’òrbita internacional?

Son muchos los que consideran que el Dr. Ricardo Amils y su desbordante vocación su los artífices del reconocimiento social del río Tinto más allá de nuestras fronteras, del interés por parte de la comunidad astrobiológica global. Se ha tejido una auténtica alfombra de elogios hacia el microbiólogo. “Es un compañero admirable, solo puedo recitar éxitos”, dice Penelope Boston, directora del Instituto de Astrobiología del Centro Ames Research de la NASA, quién lo define como alguien “totalmente dedicado a expandir la ciencia a los pies del río Tinto, desde la geología y la microbiología hasta la geoquímica y la botánica”. Lo reputadíssimo microbiólogo de la Universidad de Arizona Jim Fields, añade la “pasión” del español para impulsar el río Tinto “como el modelo de vida en Marte”. Como también, la autoridad mundial en estudio del origen de la vida, el científico mexicano Antonio Lazcano conoció Amils y no creía que el río Tinto fuera un modelo terrestre de las condiciones pasadas y presentes de Marte, pero cuando Amils lo llevó de visita al paisaje del Tinto, un atónito Lazcano gesticuló solo: “parece pintado por Max Ernst”

El Dr. Amils no es alguien deseoso de colocarse una medalla. Según él: “nunca fui un buen estudiante. A veces mis hijos me lo recuerdan cuando les lanzo el sermón por no sacar unas notas más altas. Yo era licenciado en química y abocado en el mundo de los antibióticos. Un día, después de una conferencia, se me acercó la todopoderosa y revolucionaría bióloga Lynn Margulis y me dijo: “Interesante, pero aburrido. Tienes que salir al campo”. Por lo tanto, durante la primera excursión en el río Tinto allá por los años 80, el estudiante de doctorado acompañante de Amils le preguntó, “como es posible la presencia de algas flotante en aguas ácidas?” Así empezó todo, el viaje de la biología molecular a la ecología microbiana conducida por las aguas del Tinto. Tenga razón o no, la historia de Ricardo Amils quedará ligada por siempre jamás a uno de los ríos más enigmáticos de la Tierra, a la pincelada de un contraste de colores en un rincón de Andalucía.