Vernon Heywood: «Si arribem a 2050 igual que fins ara, la destrucció serà massa gran per a poder recuperar-la»

El professor Vernon Heywood atén les preguntes del públic en un acte commemoratiu sobre microreserves al Jardí Botànic de la Universitat de València. El professor Vernon Heywood atén les preguntes del públic en un acte commemoratiu sobre microreserves al Jardí Botànic de la Universitat de València. Tato Baeza

La vitalitat del professor Vernon Heywood, botànic i professor emèrit de la Universitat de Reading (Regne Unit), impressiona. L'entrevista es realitza un divendres de vesprada, després que haja passat el dia visitant els espais protegits de la Marjal dels Moros i del Racó de l’Olla. Amb una excursió així i les elevades temperatures d'aquesta tardor, qualsevol estaria esgotat. Ell, no obstant això, als seus 91 anys, somriu, beu una mica d'aigua i es mostra disposat a continuar amb la jornada. Està a València amb motiu de l'acte de celebració dels 25 anys de la creació de les microreserves de flora, commeració organitzada per la Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica i el Jardí Botànic de la Universitat de València.

Vernon Heywood és una autoritat en botànica, disciplina que ha impartit al llarg de tota la seua carrera, primer a la Universitat de Liverpool i després a la Universitat de Reading. És un expert en conservació i biodiversitat, especialment en l'àrea mediterrània. Va dirigir la Secretaria per a la Conservació en Jardins Botànics, que passà a ser el Botanic Gardens Conservation International (BFCI), entitat que representa als jardins botànics de més de cent països de tot el món. Ha rebut nombrosos premis com la medalla Linneana i publicat nombrosos articles i llibres, entre els quals es troba Las plantas con flores (Editorial Reverté, 1983). Heywood contesta l’entrevista en espanyol, idioma que parla amb fluïdesa i amb el qual se sent còmode.

 

Vosté ha coordinat gran part de la literatura que existeix sobre conservació de flora, especialment en l'àmbit mediterrani. Ara se celebren els vint-i-cinc anys de la creació de les microreserves. Com ha contribuït aquesta figura a la conservació de la biodiversitat?

El concepte de microreserves és molt especial perquè poques vegades en la conservació, tant general com de plantes en particular, es produeix alguna cosa que siga una novetat i les microreserves ho són. He d'explicar que les microreserves són petites parcel·les de terra que abasten plantes endèmiques, rares, d'interés econòmic, social, o tots combinats. I en aquest cas, tenen el mèrit de comptar amb una legislació formal aprovada per la Generalitat Valenciana. La majoria de microreserves, mini reserves o parcel·les que hi ha pel món no tenen aquest tipus de protecció. Moltes vegades, la protecció és informal i en molt poques té força legal. Però no sols això, sinó que hi ha una gran quantitat d'estudis que s'han fet sobre les microreservas, sense precedents en el món de la conservació d'àrees. Existeix una literatura molt extensa, quasi tota generada pel grup de València o per altres centres a Espanya on han adoptat el mateix concepte. Fora d'això, quasi ningú ha escrit sobre microreserves, a part de dues o tres persones, jo per exemple [riu] i un company israelià que estava treballant amb mi a la Xina. De manera que és un projecte que realment no té precedents en aquest camp, no sols per la consolidació legal sinó perquè, després de vint-i-cinc anys, hi ha una base enorme d'investigació i d'experiència.

 

Per tant, és un projecte que no sembla esgotat.

Esgotat? No, al contrari. Sorgeixen una sèrie de problemes que cal afrontar ara.

 

Quin creu que és el principal repte al qual s'enfronten aquests microespais?

El mateix fet de ser tan reduït té els seus límits. Un espai xicotet està subjecte a més riscos quant a la seua permanència comparat amb una àrea més gran perquè és molt difícil perdre o destrossar una àrea protegida gran, mentre que és relativament fàcil eliminar una àrea menuda. Així que aquest és un dels desavantatges que té el sistema. Els avantatges és que resulten més manejables, poden permetre la contribució del públic en les tasques de monitoratge i vigilància de l'àrea i les espècies que conté, etc. perquè la idea és conservar no sols l'àrea sinó la biodiversitat de plantes, també d'animals o microorganismes. En aquest cas, el focus sempre ha estat en les plantes però les microreserves, lògicament, contenen altres grups d'organismes que també reben certa protecció pel fet d'estar dins d'aquesta àrea protegida. És un avantatge també per a ells.

 

Fent un paral·lelisme amb la idea de corredors ecològics que permeten el flux i la transició d'espècies entre grans espais, es pot i s'ha d'evitar l'aïllament en aquestes microreserves de flora o és més difícil?

Està molt de moda hui dia parlar de connectivitat, corredors, etc. Serveixen bastant bé per a alguns grups d'animals, per a invertebrats no serveixen realment però per a mamífers serveixen bastant perquè poden córrer pels corredors, dins d'aquesta xarxa de connectivitat. Les plantes, tanmateix, no tenen la possibilitat de moure's directament, només es poden moure pel seu pol·len o per les seues llavors. Les plantes són fixes, estàtiques, com les reserves. Les reserves tampoc poden moure's. Al llarg del temps sí que es mouen les fronteres, els límits poden avançar una mica o retrocedir, però normalment se sol dir que les reserves, grans o menudes, són fixes. I aquest realment és el problema d'aquestes àrees davant del que ens preocupa hui dia, el canvi global, sobretot, el canvi climàtic perquè, encara que les espècies o poblacions d'espècies poden moure's, la reserva no. És més, no totes les espècies que són capaces de moure's ho fan al mateix temps o a la mateixa velocitat perquè la seua capacitat de seguir la frontera climàtica, que s'està desplaçant, és diferent de l'una a l'altra. Algunes poden adaptar-se i seguir en el lloc bastant bé, unes altres poden intentar migrar amb cert èxit o no —depén de les circumstàncies perquè cal moure's a hàbitats adequats per a les seues necessitats-, unes altres no poden fer res i llavors es moren majorment. Adaptar-se, migrar o morir, aqueixes són les possibilitats.

 

B 0001733 1 

Vernon Heywood va oferir una conferència amb motiu de l'acte commemoratiu del vint-i-cinc aniversari de les microreserves, que es va celebrar el 17 d'octubre al Jardí Botànic de la Universitat de València. / Tato Baeza

 

Com afecta el canvi climàtic a la conservació de la biodiversitat vegetal de xicotetes àrees com les de les microreserves?

No se sap, no sabem encara realment ni com reaccionaran les reserves grans. Sabem, clar, que com a conseqüència del canvi climàtic, com he dit, algunes espècies podran migrar, però la resta no ho sabem perquè cal tindre en compte que una reserva pot contindre 200.000 o 300.000 espècies, cadascuna amb la seua capacitat de migrar. I després, imaginarem que passen deu anys. Quin és el resultat? Algunes espècies hauran pogut arribar, unes altres no, així que la mescla d'espècies que hi haurà en la reserva en el seu nou lloc serà molt diferent de la que hi havia abans, amb les espècies que han pogut migrar, més les que ja eren allà en el nou hàbitat, més les invasores que entren... Seran nous ecosistemes i no sabem si funcionaran perquè un ecosistema no és només una col·lecció d'espècies en un hàbitat, és un dinamisme de reaccions entre elles, entre elles i el sòl, entre elles i el clima, etc. No sabem si aquesta dinàmica funcionarà perquè no en totes les reserves els ecosistemes gaudeixen de bona salut. L'èmfasi en la conservació hui dia no és només en quantitat sinó en la salut de l'ecosistema. Això significa que funcionen les espècies, que puguen conviure i oferir-nos el que s’anomenen serveis d'ecosistema [ecosystem services, apunta també en anglés], és a dir, la contribució de la naturalesa a la humanitat.

 

Vosté ha nomenat les espècies invasores. Com afecten a la conservació dels endemismes vegetals i espècies estranyes?

Depén. Cada espècie és diferent.

 

Les microreserves estan més protegides d'espècies invasores?

En les microreserves ben vigilades, si entra una espècie invasora és relativament fàcil eliminar-la, controlar-la. En àrees grans és molt més difícil. Hi ha espais protegits que estan quasi destrossats per espècies invasores i gran part del pressupost de l'àrea s'utilitza a eliminar-les i controlar-les. Depén del lloc. Cada reserva és diferent.

 

Entre els projectes figura també el de microreserves de flora submarina. En l'àmbit marí, pot ser suficient la protecció d’espais menuts o hauria de fer-se amb àrees de major extensió?

Depén. Molts organismes marins tenen poblacions que ocupen àrees molt grans i no es queden en un sol lloc, migren i ixen a la mar gran part de la seua vida i tornen una altra vegada. És prompte per a generalitzar. Segur que tindrà certs avantatges tindre microreserves d'aquest tipus. A més, cal tindre en compte que totes les microreserves formen part d'una connectivitat, del paisatge, que està compost de parcel·les de terra de diferents usos: reserves, no reserves, terreny agrícola, parcs nacionals, parcs locals, camps de futbol, cementeris… Cal tindre en compte l'àmbit general, el paisatge, el concepte bioregional i no sols local.


Normalment parlem de l'àrea mediterrània, però és una zona amb escenaris diversos Com s'adapten aquests microespais protegits a la realitat diferent del Mediterrani?

Bé, la realitat mediterrània és difícil de definir. Dins de la zona general anomenada mediterrània hi ha diversos climes, de nord a sud, aquest-oest, hi ha transicions… No se sol parlar d'un sol clima, això està ben establert fa anys. La microreserva ha d'adaptar-se a les condicions i al clima local.

 

 Vernon Heywood 2

Vernon Heywood en un moment de la conferència. / Tato Baeza

 

Vosté ha visitat el Botànic en diverses ocasions. Com veu la investigació que es fa als jardins botànics en relació amb aquests espais de conservació de la flora?

El que pot fer quant a conservar espais, micro o macro, és molt limitat perquè el jardí botànic és una col·lecció de plantes, fonamentalment ex situ, que no estan en el seu hàbitat normal. Hi ha alguns jardins que contenen àrees de vegetació natural, però, en general, no és l’habitual. És una col·lecció de plantes portada de la natura, cultivades d'una forma o una altra al jardí. O es manté en bancs de germoplasma, normalment de llavors però també de cultius cel·lulars. Molts jardins han contribuït com a font material en una reserva, per exemple, si és necessari reintroduir una espècie o augmentar la població perquè hi ha pocs individus com per a sobreviure. Una altra cosa a la qual pot contribuir el jardí botànic és amb els coneixements. Els jardiners tenen molta experiència i poden ajudar als que estan gestionant microreserves: aquesta planta prefereix aquest tipus de sòl, aquest problema de germinació es resol d'aquesta forma, etc. El personal pot contribuir a projectes de conservació in situ però, per la seua naturalesa, el jardí botànic en si no pot perquè és ex situ.

 

En aquesta línia d'activitats dels jardins botànics universitaris de combinar ciència, naturalesa i cultura, com es pot trobar un equilibri?

Cada jardí ha de buscar la seua solució a aquest problema perquè les opcions que pot adoptar són vàries. Pot enfocar-se quasi totalment en la conservació o pot dedicar-se quasi completament a l'educació, la formació personal, l'educació de xiquets, adults, públic en general. Pot enfocar-se a ajudar a la ciutat, als ajuntaments en la seua política de greening, està molt de moda ara.

 

La tendència és que estiguen cada vegada més vinculats amb la societat?

Més que vinculats amb la societat… [pensa una mica la resposta]. Cal tindre en compte que en molts llocs i moltes universitats la Botànica quasi no figura. Al meu país, a Gran Bretanya, hi ha poques universitats amb departaments de Botànica. La tendència és crear escoles de Biologia i la botànica forma una part menuda així que, realment, el jardí botànic universitari és un anacronisme perquè ja no s'ensenya la Botànica en moltes universitats i llavors és molt difícil convéncer les autoritats de la universitat a mantenir el jardí. Llavors, què busquen? El suport del públic. I el públic cada vegada demana més del jardí botànic. Estem davant una situació una mica delicada perquè com més s'ofereix al públic, aquest més demana fins a arribar a dir: «nosaltres decidirem què farà el jardí botànic». No es pot arribar a aquest punt. El director, la Universitat, el Consell del Jardí ha de decidir quina serà la seua política però hi ha una pressió enorme per part del públic.

 

Vernon Heywood 3 TatoBaeza

El professor Vernon Heywood al Jardí Botànic de la Universitat de València. / Tato Baeza

 
Vosté manté una gran activitat amb conferències i trobades amb estudiants. Com ha canviat la formació en botànica en les últimes dècades?

Brutalment. Realment no es pot comparar perquè hui dia el biòleg ha d'aprendre tota una sèrie de tècniques i idees que ni tan sols existien fa 20, 30 o 40 anys. La revolució genètica, molecular, bioinformática, d'investigació microscòpica electrònica de rastreig... tota una sèrie de tècniques que no existien i han d'estar molt disposats a utilitzar-les. Abans era relativament fàcil perquè era aprendre fisiologia vegetal, una mica de bioquímica, la morfologia, la forma de les plantes, la taxonomia, els diversos grups d'organismes, etc. És a dir, que és una disciplina totalment diferent i per a persones com jo ha sigut una lluita tremenda estar al dia amb totes aqueixes noves idees.

 

Fa uns anys, en una entrevista a la revista 'MÈtode', vosté es mostrava pessimista respecte del futur tenint en compte el ritme de destrucció actual. Ha canviat alguna cosa perquè puga mostrar-se més optimista ara?

No, en absolut. Desgraciadament, hem tingut dues oportunitats perdudes d'arribar a certes metes que els governs van acceptar amb el Conveni de la Diversitat Biològica. Van fracassar, en la seua majoria, les metes de 2010. Fracassaran diverses de 2020. Estan preparant les de 2030. Això no pot continuar així. Jo no estaré ja ací, però si arribem a 2050 igual que fins ara, la destrucció serà massa gran per a poder recuperar-la. A més, parlem del canvi climàtic. No sabem exactament les conseqüències, però totes les prediccions són bastant pessimistes. No obstant això, el pitjor realment és que la voluntat dels països, dels governs, a arribar a complir aquestes metes es posa en dubte en molts casos. Diuen que sí, però haurien de prendre decisions polítiques que afectarien el públic d'una manera dràstica, que seria molt difícil de vendre. Per exemple, viatjar menys amb avió. I es diria: i llavors per què envien 3.000 persones a una reunió d'un conveni o un tractat? La quantitat de diners que es gasta en això i la quantitat de carboni que s'emet en tots aquests viatges i hotels… no es parla del que costa. Aleshores, un es pregunta, i què és el que s'ha de fer? Doncs deixar d'usar plàstic, menjar menys carn, etc. Vendre això al públic serà molt difícil. No sóc molt optimista en això... [es queda pensant de nou] Sí que sóc optimista en el sentit en què crec que la ciència i la tecnologia és capaç de fer avanços enormes i això és el que pot salvar-nos.

 

Amb aquest optimisme ens quedem?

Sí. Jo crec que sí.