Botànic del mes: Gerardo Stübing

Gerardo Stübing en el Jardí Botànic de la Universitat de València / Foto: Elisa Caballer Gerardo Stübing en el Jardí Botànic de la Universitat de València / Foto: Elisa Caballer

Gerardo Stübing Martínez (València, 1957) és un botànic, artista plàstic, investigador i farmacèutic valencià d'origen alemany. Afirma que el seu cognom crida l'atenció i és fàcil de recordar però que, per contra, resulta complicat d'escriure per a moltes persones. Llicenciat i doctorat en Farmàcia, fa anys va decidir graduar-se en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, on està fent ara un segon doctorat. Professor de Botànica des de fa més de trenta anys a la Universitat de València, explica que va començar a interessar-se per les plantes gràcies al seu pare, qui era un gran aficionat i col·leccionista de cactàcies. Actualment combina la investigació en projectes relacionats amb la taxonomia, amb altres de gestió mediambiental, plantes medicinals i l'etnobotànica. Coordina, junt Alberto Guillén, especialista en micorrizes, un innovador projecte sobre el seu  ús en la millora de cultius. Totes aquestes activitats investigadores les enllaça amb altres projectes de caràcter artístic i divulgatiu, però sempre sota la guia de la seua passió: les plantes.

Què et va atraure de la Botànica?

De sempre em va cridar l'atenció el medi natural i, sobretot, com és habitual, els animals. Per això em vaig plantejar estudiar Biologia. Però posteriorment, com el meu pare era un col·leccionista aficionat de cactus i tenia un jardí bastant nombrós, això em va marcar. Finalment vaig començar a estudiar Farmàcia i allà vaig conéixer Manuel Costa i a Juan Bautista Peris que em van inocular el virus de la botànica i ja, des de llavors, he viscut sempre pendent de les plantes.


Com resumiries la teua trajectòria professional?

Vaig començar com a becari en el Departament de Botànica de la Facultat de Farmàcia i vaig fer la tesina. Després va vindre la tesi i em la meua integració com a professor ajudant i després ja com a titular en aquest departament. Al llarg de tot aquell període, a banda de les tasques docents, durant diverses dècades, m'he dedicat a obrir diferents línies d'investigació. Inicialment va ser en fitosociologia, posteriorment en taxonomia i després en gestió mediambiental, etnobotànica i plantes medicinals. I ara, en aquests moments, estic a la recerca d'integrar la botànica i l'art. La meua investigació indaga en com aplicar la visió i percepció d'un botànic a la creació plàstica des d'una perspectiva transmoderna. Crec que és un tema important perquè permet difondre l'estima per les plantes en la societat i, per tant, aprofundir en la concienciació per part d'aquesta en davant la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic. Precisament sobre això estic fent un segon doctorat, ara en Belles Arts.


En què consisteix el teu treball?

Actualment, a més de mantenir les línies d'investigació esmentades, estic centrat en com projectar tots els coneixements que he adquirit al llarg d'aquests anys en l'art. I estic arribant a unes conclusions interessants perquè m'he adonat que la deformació professional fa que sigues capaç de veure coses que uns altres no veuen.

 

Per exemple?

Quan faig una representació per diferents tècniques d'una planta, si un la veu al natural o no es fixa en res especial o pensa que és una herba qualsevol. En canvi, si veuen l'obra acabada diuen: “quina cosa més bonica”. Simplement perquè he extret d'aquella planta el detall o la perspectiva més atractiva. Però també perquè veig el que hi ha darrere. Ara estic fent també “biohaikus”. Els haikus són breus poemes japonesos la inspiració dels quals sol ser la natura però vista per algú que no té formació botànica. Quan jo veig una planta estic pensant: On viu i com ho fa? Per què té la flor així? Com dispersa els seus fruits o és pol·linitzada? Llavors, sobre la base de tot el que aquella imatge em transmet faig un haiku que també transmeta els aspectes biològics d'aquella planta quant a la seua forma i a la seua relació amb el seu medi.

 

Japón Yakushima

Gerardo Stübing a l'illa japonesa de Yakushima, declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO i coneguda pels seu paisatge i boscos de cedres primitius.


Com a botànic i farmacèutic la teua especialitat són les plantes medicinals. Què et va interessar d'aquest camp d'estudi?

L'interés me'l va despertar Juan Bautista Peris, que és el meu altre gran referent en Botànica. Les plantes medicinals han jugat un paper importantíssim en Farmàcia. Això va fer que m'introduïra en aquell món de manera que Peris i jo vam ser una mica els pioners de la fitoteràpia científica a nivell nacional. Ara ja hi ha molts altres grups d'investigació, però fa trenta anys, quan nosaltres començàvem a donar cursos de plantes medicinals des d'una perspectiva seriosa, es pot dir que érem els iniciadors.

 

Expo Facultad de Farmacia ok

Exposició amb obres de Stübing a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València, centre on dona classes des de fa més de trenta anys.  


Estàs orgullós d'haver participat en algun projecte especialment?

Hi ha un al qual li tinc especial afecte. És un projecte precisament de plantes medicinals que vam desenvolupar a Cuba junt amb Juan Bautista Peris, Santos Cirujano (investigaodr del CSIC) i Armando Urquiola (investigador i director del jardí Botànic de Pinar del Río-Cuba), amb ajudes del Ministeri d'Exteriors i de la Conselleria d'Educació. Bàsicament, la idea era la següent: en algunes àrees de Cuba existeix un problema de proveïment de certs medicaments que es podia substituir amb plantes medicinals. Per exemple, si a un llogaret arriba un senyor amb una conjuntivitis. Ací, no hi ha problema, se li dona un col·liri amb un antibiòtic i ja està, però allà no està disponible. Què es pot fer? Es pot tractar aquella conjuntivitis amb una infusió a base de plantes de la zona. Nosaltres vam fer un software lligat a una base de dades amb localitzacions, fotografies i indicacions de composicions enfocada a l'ús professional, d'atenció primària, de tal manera que un metge podia introduir on estava i quin problema tenia el pacient, i automàticament se li mostrava quines plantes del seu entorn podia utilitzar i de quina manera. Va ser un projecte que es va avançar fins a un 80 % de la seua execució però, a mitjan 90, a plantejaments polítics diversos a Espanya, es va tallar el finançament.

 

Has conegut persones interessants gràcies al teu treball?

Sí, la veritat és que els botànics són persones interessants o, almenys, diferents de l'habitual. I tots compartim una sensibilitat especial. Encara que a vegades es puguen establir enemistats momentànies per determinades circumstàncies, davant una planta tots reaccionem igual i hi ha una espècie d'empatia.

 

Jardín Botánico Madrid Obra Cavanilles

En la imatge, durant l'exposició  'Cavanilles/Stübing. Un camino, dos miradas' que es va dur a terme en el Real Jardín Botánico de Madrid, l'any 2016


Parlant d'aquesta sensibilitat, tu tens la doble faceta de botànic i investigador i, a més, aquesta part més creativa. com Vas començar en l'art? amb la fotografia?

Sí, jo inicialment vaig utilitzar la fotografia com a mitjà de documentació. Tinc publicats diversos llibres amb centenars de fotografies, tot amb fotografia analògica, que han sigut durant molt de temps la referència gràfica a la Comunitat Valenciana. Després es pot dir que la vaig abandonar, em vaig dedicar a altres coses i ara l'he represa com a mitjà de creació artística, de manera que va més enllà de la fotografia. Actualment estic treballant sobretot en tècniques de fotografia del segle XIX pero aplicades amb la tecnologia del segle XXI. Vaig passar per una primera fase artística centrada en la “pintura” i ara he anat evolucionant a aquesta mena de fotografia.

 

USA Gran Cañon Colorado

Al Parc del Gran Canyó (Colorado, EUA). 

USA Monumeng Valley 2

Monument Valley a Arizona (EUA).


Un context estètic en el qual la naturalesa continua sent la teua font d'inspiració bàsica.

Sempre. De fet, tinc ja una percepció deformada i vaig sempre mirant les plantes, fins i tot a la ciutat. I és que cada vegada veig que tenen més del que la gent aparentment veu. Per exemple, si tu li fas un dibuix a una persona amb unes línies i unes corbes, probablement veurà el bust d'un home o d'una dona. Si fas aquests simples traços però a partir d'una planta, si la veu un botànic et diu fins i tot l'espècie. En canvi, ho veu una altra persona i diu: “no sé el que és”.


Què creus que t'aporta aquesta dualitat botànic-artista?

Per a mi, evidentment, dedicar-me a l'art centrat en les plantes no hauria estat possible sense partir d'una formació botànica. Jo he sigut una persona molt germànica i pragmàtica i he pensat que, en ciència, tot el que no fóra per a obtindre resultats, no servia per a res. Això de l'art ho veia més com un divertiment. Però crec que això era fruit de la joventut, perquè després evoluciones i te n'adones que és un error garrafal, que art i ciència són molt semblants encara que amb algunes diferències, com que l'art és més lliure, necessita més mitjans i és més immediat. A mi, com sóc molt impacient, això em ve molt bé. Primer, perquè no depenc de ningú. En art, si tens la sort, com en el meu cas, de tindre una professió que et dona de menjar, pots ser lliure. Si tinguérem una mentalitat més artística seríem més productius, més efectius resolent problemes, la societat funcionaria millor i viuríem més felices. La filosofia i l'art són possiblement les disciplines que més s'haurien de conculcar en una societat que vulga arribar a unes quotes de benestar i de desenvolupament adequat. Però a més, aquesta projecció artística, en el meu cas, permet despertar la sensibilitat cap a la natura, que és precisament el projecte artístic científic que tinc en aquests moments en marxa.

 

Expo Jatdín Botánico Valenciaok

Exposició de Gerardo Stübing "Biomorfías" al Jardí Botànic de la Universitat de València.

Expo Jardín Botánico Valencia

La mostra "Biomorfías" va estar a la Sala Hort de Tramoieres del Botànic de gener a març de 2014.

 

Quin projecte és?

El de “Joies botàniques de la Ribera” on precisament ens centrem en destacar la biodiversitat del nostre entorn a través de les plantes i el risc en el qual es troba aquesta biodiversitat. Aquest és un projecte comissariat per Aureli Domenech i Tono Herrero, i en el qual participen la Mancomunitat de la Ribera, la Universitat de València a través del Vicerectorat de Projecció Territorial i Societat i la Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural. En el projecte hem seleccionat 35 plantes de la Ribera, unes molt rares, unes altres en perill d'extinció, altres comunes… i les hem representades mitjançant fotografia alternativa. Cada planta porta una fitxa incorporada amb un codi QR amb el qual es pot accedir a la informació. La peça central es diu Maig de 2050 i és un calendari d'aquell mes i any, que pretén mostrar la problemàtica del aèrdua de biodiversitat i el nostre paper actiu, moltes vegades inconscientment, en ella. En cada casella hi ha una planta representada. Al costat hi ha una urna on la gent vota quatre d'aquelles plantes perquè, segons les previsions, és el nombre proporcional de les espècies vegetals seleccionades que hauran desaparegut en 2050 si no posem remei. Així, simbòlicament, amb el fet de triar una papereta i ficar-la en l'urna, mostrem que a través dels nostres actes estem triant salvar o acabar amb determinades espècies.

 

Mayo 2050 Sumacarcer

Peça Maig de 2050, en l'exposició "Joies botàniques de la Ribera" a Sumacàrcer (València).


Com penses que ha canviat el teu treball amb els anys?

Nosaltres hem passat de la botànica tradicional en la qual jo em vaig formar, florística fonamentalment, a una botànica en la qual l'empenta de la biologia molecular i dels nous avanços científics és innegable. Ara crec que estem tornant una altra vegada al punt just perquè durant un temps el que no era biologia molecular es menyspreava. I a poc a poc, s'ha vist que la gent amb coneixements florístics està desapareixent i no hi ha substitució. I encara que hi haja molts programes i apps per a determinar les plantes, a l'hora de la veritat, davant una planta difícil, o agafes un bon florista o no pots determinar-la i això requereix una formació de molts anys. Evidentment, no estic dient que el 80 % dels esforços de la botànica hagen de centrar-se en aquestes disciplines més antigues, però sí que ha d'haver-hi un 10 % o un 20 % del recursos que mantinguen viva aquesta formació perquè és imprescindible, és necessària.


Després d'anys de professor animes als estudiants al fet que es dediquen al mateix que tu?

És que en aquests moments, insistisc, la botànica va de cap a caiguda encara que això canviarà, estic segur. En qualsevol cas, actualment les decisions formatives han de prendre's tenint molt en compte aspectes vocacionals ja que les eixides professionals no estan garantides en cap cas. Així que si t'agrada una cosa... fes-la!

Quin futur li augures?

A curt termini li augure un futur difícil, encara que a causa del canvi climàtic i de la necessitat de preservar la biodiversitat s'està tornant a despertar la sensibilitat per aquesta mena de disciplines. I això crec que pot fer que la botànica tradicional, incorporant tots aquests nous coneixements, torne a ocupar el lloc que li correspon.


Quines són les habilitats imprescindibles en el teu treball?

Imaginació, creativitat i treball, molt de treball.


De totes les espècies vegetals amb les quals treballes quina diries que és la teua favorita i per què

És que realment m'agraden totes. Ho dic de debò. A més, depén del moment. Inicialment, les observava des del punt de vista de la raresa o de la possible aportació que et podien fer per a una publicació. Aquest era l'interés, però ara les observe simplement pel que transmeten, pel seu potencial estètic-plàstic. Una altra cosa important és que cal "llevar-los el color". Per a poder apreciar una planta cal oblidar-se del color perquè això et porta automàticament a la flor i als tòpics que tenim establits.


Sembla arriscat llevar-li el color.

Què va, és espectacular. Veus formes, estructures, fractals… t'enamora. Tu veus una fulla marcida, fins i tot podrida en el terra, amb diferents colors, amb unes hifes o amb un fong que està desenvolupant-se i és un micromón viu amb unes formes precioses… però has d'abstraure't del concepte de la rosa i el clavell, que és en el que tots pensem.


A quin botànic o botànica t'hauria agradat conéixer en persona?

Possiblement a Heinrich Moritz Willkomm perquè el Prodromus Florae Hispanicae l'hem utilitzat molts com a llibre de capçalera, a l'hora de determinar, abans que estiguera Flora Europea. És apassionant i et fa preguntar-te: com és possible que es fera això amb els mitjans que es tenien abans?

 

Què és el primer que fas en entrar en el teu despatx?

Depén del dia. Abans, he de reconéixer-ho, el primer que feia era encendre l'ordinador i ara és posar en marxa el mòbil i mirar-lo. Però això ho faig a casa, abans d'eixir així que quan arribe al despatx, com ja tinc tota la informació, em puc prendre un café. Però no tinc costums molt fixos.

Què salvaries del teu despatx en cas d'incendi?

Les diapositives. En tinc moltes, 30.000 o més.


Quina és la part més farragosa del teu treball i la més gratificant?

La veritat és que el meu treball és fantàstic. Per descomptat que he passat èpoques dolentes, però ho mire en perspectiva i em considere un privilegiat. M'agrada fer classes, m'agrada el que faig en la part artística… Em quede com estic.

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Més en aquesta categoria: « Botànica del mes: Silvia López