Quan el gel es tenyeix de negre

Malgrat els perills ambientals que comporta, cada vegada són més les petrolieres les que es dediquen a extraure barrils de cru que es troba amagat sota les plaques de gel de l’Àrtic. Una amenaça més per al continent blanc, una de les regions del món més afectada pel canvi climàtic i per l’acció de l’ésser humà.

Acaben de complir-se vint-i-cinc anys de la catàstrofe del Exxon Valdez, un petrolier nord-americà que l’any 1989 va quedar encallat en el golf d’Alaska originant un dels desastres naturals més impactants de la història recent d’EUA: més de 38.000 tones de cru es van vessar a la mar deixant una nefasta petjada negra en un ecosistema que encara no ha pogut recuperar-se d’aquella tragèdia. 

El silenci continua envoltant aquests fets i els afectats, en la seua majoria natius d’Alaska, pescadors i empresaris de les nombroses fàbriques de conserves de peix que van veure perillar el seu treball encara no s’han recuperat d’aquell impacte. Les irregularitats del judici per aquell accident segueixen en l’imaginari comú en regions com Cordova, una de les moltes que es troben entre els més de 44.000 quilòmetres quadrats de superfície oceànica i més d’1.900 km de la costa d’Alaska que l’Exxon va tenyir completament de negre. El capità de l´Exxon Valdez, a qui es considera autèntic responsable de la tragèdia, va ser absolt de tot càrrec i dos anys després del sinistre, l’Estat d’Alaska, juntament amb el govern de Washington i Exxon van pactar un acord segons el qual la petroliera destinaria 900 milions de dòlars a pagar multes penals i civils. A més, la companyia es va comprometre a establir un fons conjunt que durant els següents deu anys es destinaria a la recuperació dels recursos mediambientals danyats per vessaments del petroli. 

Imatge: Alan Levenson/Getty Images

Font: Wikipedia

No obstant, les denúncies van tardar més de vint anys a resoldre’s i quan la Cort Suprema nord-americana va posar punt final a aquell dilatat judici les conseqüències socials i econòmiques ja havien minvat la paciència i les esperances de les poblacions locals. Havien passat dues dècades i la regió havia vist com la seua forma de vida quedaven danyades per sempre. La resolució definitiva que va posar fi al litigi en 2008 declarava culpable absolut del desastre a la companyia Exxon però paradoxalment reduïa la indemnització econòmica restant de 2.500 milions de dòlars inicials a poc més de 500, un preu massa baix als danys causats a l’entorn humà i al natural. I és que l’accident de l’Exxon Valdez es va produir a inici de la primavera, l’època en la qual comença l’activitat ecològica en regions com Alaska. Açò va suposar que el desastre encara fóra major i que centenars d’animals, la majoria en època de cria, moriren víctimes del cru. S’estima que l’accident va ser el responsable de la mort de 250.000 aus marines, 144 àguiles calbes, 4.400 llúdries, 300 foques i 20 balenes, a més de destruir centenars de milions de freses de salmó i areng. 

Ara és un gran desert en el Pacífic, només queden les restes d’un buc enfonsat i dades que confirmen la mort de milers d’animals. Igual que el judici, les feines de neteja de la zona també han sigut polèmiques. Per a accelerar la degradació dels hidrocarburs es van subministrar grans quantitats de fertilitzants i mesures d’extracció mecànica i massiva d’arena i roques, la crema de gran part dels hidrocarburs abocats poques hores després de la tragèdia o l’aplicació de sistemes d’aigua calenta a pressió en el litoral i en les platges. Tots aquests mètodes de neteja van danyar els microorganismes, el plàncton i l’ecosistema.

El canvi climàtic i l’enlairament rus
L’aniversari del desastre de l’Exxon Valdez posa en el punt de mira les activitats algunes regions com l’Antàrtida, on les petrolieres han vist un nou filó d’explotació. S’estima que baix el gel es troben al voltant del 25% de les reserves mundials de petroli, més del 13% encara sense localitzar. Pràcticament totes aquestes reserves són recuperables i encara que el desafiament tècnic és més elevat que en altres llocs i les conseqüències mediambientals també poden ser-ho, l’interès en l’explotació de les regions de l’Oceà Àrtic per part de països com Estats Units, Canadà, Rússia o Noruega va en augment.

La crisi global i els conflictes polítics i militars generats en els últims temps a Orient Pròxim, gran reserva mundial de petroli, fan que la conquesta dels hidrocarburs de l’Oceà Àrtic s’haja convertit en un objectiu prioritari. La legislació en aquest sentit és un esborrany i una explotació inadequada pot tenir conseqüències imprevisibles per a la resta del món a nivell mediambiental. Només alguns llocs molt concrets com el Arctic National Wildlife Refuge (ANWR) estan protegits contra l’explotació petrolífera.

Des de l’any 2008 les lluites pel control de la zona són cada vegada més evidents. Aquell mateix any, Rússia va col·locar la seua bandera a 4.200 metres de profunditat de l’Oceà Àrtic per a destacar el seu control sobre una vasta serralada submarina en la zona. Prova d’açò és Prirazlomnaya, la primera plataforma que opera per a la producció d’hidrocarburs en la superfície gelada de l’Àrtic i que és propietat de Gazprom, la major companyia petrolífera de Rússia. Gazprom representen el 10% del PIB del seu país i té paper clau en les polítiques del president Putin per a consolidar la posició de Rússia com a líder mundial a nivell energètic. 

La plataforma Prirazlomnaya ha sigut definida per grups ecologistes i experts com una bomba de rellotgeria. Està construïda amb peces d’equips reciclats de perforació que s’oxiden en una drassana de Murmansk durant anys. Açò sumat a que les aigües gelades i les condicions extremes fan que la perforació siga més arriscada. Si algun dia ocorre un abocament important el seu equip de resposta es troba en Murmansk, a uns 1.000 quilòmetres de distància, la qual cosa vol dir que l’empresa no seria capaç d’actuar enfront de l’accident fins a transcorreguts diversos dies. I per descomptat, no podem obviar els antecedents de Rússia respecte a la seua política d’explotació petrolífera: s’estima que tot el país s’aboquen uns cinc milions de tones de cru a l’any com a causa de vessaments en les seues explotacions, i més de 500.000 tones de petroli acaben en l’oceà Àrtic procedents dels rius contaminats per les filtracions i els abocaments en el nord de Rússia.

Prirazlomnaya

 

Els conflictes internacionals relacionats amb l’explotació petrolífera en l’Àrtic només acaben de començar i més quan s’ha fet públic que Rússia ha començat a comercialitzar el seu petroli de l’Àrtic. En l’actualitat, Xina és un dels principals mercats de les petrolíferes russes, i s’estima que Gazprom envia al país asiàtic uns 15 milions de tones de petroli anuals. Per a reforçar aquest acord comercial, el passat mes de juny Xina i Rússia van signar un acord de col·laboració que preveu l’augment gradual de subministrament fins a aconseguir els 31 milions de tones anuals, és a dir, més del doble i tot extret de l’Àrtic. Les primera de les exportacions de la plataforma russa es van produir a l’abril d’aquest mateix any obrint de nou el debat sobre el transport del cru en condicions climatològiques tan dures, per a la qual cosa s’han usat dos trencagels que transportaran el petroli al continent de forma ininterrompuda durant tot l’any. La reacció internacional porta produint-se anys (els mateixos des que Rússia va penjar allí la seua bandera) i a aquest efecte Canadà ha construït navilis patrullers per a defensar la seua sobirania en l’Àrtic. Les protestes socials són constants i s’estima que Rússia té ja 72 milions de tones en reserva. 

Trenta activistes de Greenpeace van ser detinguts en intentar abordar la plataforma des del mar el passat mes d’abril. Imatge: Herald Chronicle

Anonymous va manifestar també la seua oposició contra l’explotació petrolífera de l’Àrtic davant la central de l’empresa petrolífera Shell

La lluita pel petroli segueix encara que molts semblen oblidar que l’Àrtic és un dels tresors mediambientals del planeta que pateix de forma més aguda els efectes del canvi climàtic, doncs la regió es calfa a una velocitat tres vegades major que la de la resta del món. L’escalfament global i la pèrdua de gel fa preveure que aquests ecosistemes arribaran a un punt irreversible, és a dir, que seran totalment irrecuperables. Però aquest escalfament sembla afavorir a les grans petrolieres ja que aquests recursos que una vegada van ser inaccessibles són cada vegada més fàcils d’extraure.

Enllaços relacionats:

Petroli en el Parc Nacional de Yasuní

 http://www.publico.es/515270/rusia-abre-la-llave-del-suministro-de-petroleo-del-artico

http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/10-razones-para-actuar-y-detener-la-extraccin/blog/47166/