No hi ha dubte que la conservació de la biodiversitat és una de les grans preocupacions del panorama actual. Moltes espècies estan en perill de desaparició, compten amb molt pocs exemplars i han vist com el seu hàbitat s'anava reduint cada vegada més. Sense anar més lluny, a Espanya, l'última Llista Roja de
A més, hi ha 133 espècies de plantes de les quals no se sap res sobre el seu estat d'amenaça, doncs no hi ha quasi informació sobre elles per a poder elaborar un diagnòstic més o menys encertat. En molts d'aquests casos, es disposa de registres històrics sobre la presència de l'espècie en un determinat lloc, però amb el pas dels anys no ha tornat a trobar-se. La pregunta que els biòlegs conservacionistes es fan en aquesta situació és, haurà desaparegut l'espècie o és que no l'hem trobada?
Realitzar una cerca
Contestar requereix altes dosis de dedicació, explorant exhaustivament el territori en el qual en el passat ja s'havia registrat la presència de l'espècie. Un esforç que no és en va i que constitueix el primer pas per a la conservació de l'espècie, ja que abans d'engegar plans de recuperació o de conservació complexos amb alta inversió de recursos s'ha de conèixer la situació real de partida de l'espècie.
A més, aquest tipus de treball també proporciona informació útil sobre la biologia i demografia de l'espècie, que permet estimar canvis demogràfics i avaluar les probabilitats d'extinció. Fins i tot als científics els permet entendre com l'espècie ha respost a canvis ambientals en el passat i com podria respondre a modificacions ambientals futures, coneixements de gran valor tenint en compte l'amenaça del canvi climàtic.
Si l'esforç d'exploració és pobre es pot passar per alt la presència de l'espècie en el territori. Caure en aquest error pot interpretar-se com una absència real i té conseqüències negatives en els plans de conservació. Per exemple, pot implicar que es sobreestime la taxa d'extinció, que es delimiten àrees de protecció més xicotetes o que es desenvolupen models de distribució esbiaixats.
Hippocrepis prostata
Però tampoc cal pensar que depèn només de l'atzar el que els biòlegs troben la planta que estan cercant. La probabilitat de detectar una espècie en el territori on la seua presència ha sigut donada però que no ha tornat a trobar-se en temps recents varia depenent de les seues característiques, de l'època de la cerca, de les irregularitats topogràfiques i fins i tot de l'hora del dia en la qual es realitza
Per
L'expedició científica al Rif
Pel que fa a l'aventura que ens ocupa, els dragoncillos són plantes de l'emblemàtic gènere Antirrhinum. Algunes espècies tenen una ecologia molt especial i viuen sobre parets rocoses, unes altres en canvi es troben sobre substrats pedregosos i remoguts, amb freqüència a la vora de camins. Tenen flors molt cridaneres i productores de nèctar que són visitades i pol·linitzades per abelles al llarg del dia. El gènere està format per 25 espècies que es distribueixen majoritàriament pel mediterrani occidental, sent
En 1954, un entomòleg alemany establert a Barcelona, el Dr. Werner Marten, va recol·lectar una rara espècie de Antirrhinum en el Nord d'Àfrica mentre participava en una expedició de recol·lecció de papallones en les muntanyes del Rif marroquí. Encara que era un gran especialista en lepidòpters del gènere Zygaena en
© Institut Botànic de Barcelona. (IBB-CSIC-Ajuntament). Reproducció autoritzada del plec d'A. martenii
Marten li va lliurar una mostra d'aquesta planta al seu amic el botànic Font Quer, qui va descriure aquesta espècie un any després com Antirrhinum valentinum subsp. martenii (actualment reconeguda com A. martenii). Des de llavors aquesta regió ha sigut visitada pels científics en diverses campanyes botàniques però l'espècie no ha tornat a trobar-se, amb l'afegit que A. martenii és l'única espècie del gènere Antirrhinum de la qual no es coneixen les poblacions naturals.
Entre l'any 2009 i 2012, botànics del Jardí Botànic de la Universitat de València hem realitzat tres expedicions científiques d'exploració del territori per a tractar de localitzar A. martenii, estant l'última finançada fins i tot pel príncep hereu d'Abu Dabi. Hem cercat l'espècie en el lloc on es va trobar per primera i última vegada, però també en les àrees confrontants, així com en zones més distants al lloc original però caracteritzades per posseir un hàbitat potencialment apropiat per a l'espècie (sobre la base de la semblança amb l'hàbitat predominant en la localitat original).
El Rif fotografiat a l'expedició de 1954
Fins al moment no hi ha hagut sort i els esforços de mostreig no han donat resultats positius, l'espècie no s'ha detectat en els llocs explorats. Les característiques de l'espècie, la inaccessibilitat de l'hàbitat, i l'amplitud del territori original aconsellen intensificar l'esforç d'exploració, així que ens plantegem repetir una quarta expedició el pròxim any.
Última expedició pel Rif del Jardí Botànic de la UV al 2012
Potser en 2013 hi haja més fortuna i es confirme l'estadística de l'èxit al quart intent de mostreig que esmentàvem abans. Per a no deixar açò solament a l'empara de la sort i de les lleis probabilístiques, actualment s'està revisant en profunditat el material dels arxius històrics que poguera llançar informació sobre l'espècie i l'expedició en la qual es va descobrir. A més, prompte s'iniciarà una caracterització morfològica i genètica de l'espècie per a descartar una incorrecta identificació. Amb tot, segueix viu en nosaltres eixe esperit que impregna l'aventura d'escarbar la història per a intentar situar alguna cosa seua, directament, davant els nostres ulls.
