Aimé Bonpland, un descobridor científic

Retrat d'Aimé Bonpland Retrat d'Aimé Bonpland

Aimé Bonpland i Alexander Humboldt van formar un dels tàndems científics més prolífics de la història de la ciència, i  se'ls considera com els descobridors científics d'Amèrica del Sud.

 

 

Aimé Bonpland (Aimé Jacques Alexandre Goujaud) era un amant del món vegetal, per això amb només 17 anys i començats els seus estudis de medicina, no va dubtar a apropar-se al Jardin des Plantes de París per formar-se com a botànic.

 

En 1798, Bonpland va conèixer a un jove erudit alemany, Alexander Humboldt, interessat en l'estudi científic del Nou Món. L'amistat i l'interès comú per la botànica van fer que entre ells sorgís una profunda admiració professional. Junts van emprendre una expedició que els portaria a realitzar estudis sobre botànica, zoologia o climatologia a Espanya, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú, Cuba, Mèxic i Estats Units durant cinc llargs anys. En aquest temps, Bonpland va reunir un herbari amb més de 60.000 espècies, 6.000 d'elles desconegudes a Europa i classificades per ell mateix. Com a resultat d'aquest viatge Bonpland va escriure quatre volums sobre les plantes equinoccials de l'obra "Voyage aux régions equinoccials du noveau continent fair" entre 1799 - 1804 i, en col·laboració amb Humboldt, els set volums de "Nova genera et species plantarum".

 


bonpland2

Esquerra, Nova genera et species plantarum. Dreta, Humboldt i Bonpland d'expedició per sud-amèrica


Al seu retorn a França, Bonpland va entaular amistat amb l'emperadriu Josefina que el va contractar com a botànic i intendent del seu jardí personal. Exercí durant gairebé sis anys fins que  en 1814, quan va morir l'emperadriu, va decidir fixar la seua residència a Amèrica. Aplegà a a Buenos Aires al 1817 acompanyat per la seua esposa, dos jardiners, llibres, gran quantitat de llavors i dues mil plantes (medicinals, fruiteres i hortalisses), amb la intenció era fundar allí un Jardí Botànic. No contava però amb que la situació a Argentina en aquell moment era convulsa pel procés d'Independència que vivia el país.

 

Durant la seua estada a la capital bonaerense Bonpland va exercir la seua professió de metge i va col·laborar amb periòdics locals en qüestions vinculades amb les ciències naturals. En 1818, Bonplad va sol·licitar i va obtenir el càrrec de Professor d'Història Natural de les Províncies Unides i va emprendre diverses expedicions per l'interior del país i també per la illa Martín García, tornant sempre amb mamífers, peixos, plantes, rèptils, fòssils i flors. En 1821 va ser nomenat catedràtic de matèria mèdica de l'Institut Mèdic Militar, encara que mai va exercir la càtedra.

 

Les seues idees polítiques i revolucionàries l'enfrontaren amb els diferents governs militars del país, i fou especialment crític amb el govern del general Roses, i fins i tot fou empresonat i alliberat més tard gràcies a la intercessió de dos dels seus millors amics: Humboldt i Simón Bolivar. No obstant això, ni tan sols aquella convulsa situació el feu tornar a París, estimava aquella natura i aquell entorn que cada dia li oferia nous descobriments. Finalment, s'instal·là a la província argentina de Missions, prop de les Cataractes de Iguazú, un entorn que li permetia seguir amb els seus estudis per la seua riquesa en flora i fauna i per les peculiaritats climàtiques de l'entorn. Des de Missions emprendria diversos viatges a Buenos Aires, Brasil, Paraguai i França.


En 1854, ja octogenari,  fou nomenat Director del Museu de la Província de Corrents i França el va designar membre de l'Acadèmia de Ciències. Tot i això Bonpland publicà pocs articles i investigacions en revistes europees, encara que sí que es va convertir en col·laborador habitual de "El Plata científic i Literari", un dels primers intents de periodisme científic a Buenos Aires.

 

Aimé Bonpland va morir en Santa Ana l'11 de maig de 1858. El seu famós herbari va quedar arxivat en la Facultat de Ciències Mèdiques de Buenos Aires. El seu nom permaneix a un carrer d'aquesta ciutat, a un dels cims més alts de Veneçuela, i a un nou gènere que descrigué el seu amic Cavanilles. 

Revista Espores. La veu del Botànic

Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València. 



Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Mitjà