Un passeig vegetal per la ronda Nord de València

Un passeig vegetal per la ronda Nord de València E. Bezembinder-Flickr (CC BY-NC 2.0)

Caminar per l’Horta de València significa, també, retrobar-se amb la història i les tradicions vinculades als cultius que han anat succeint-se al llarg del temps. Les moreres i la seda, les propietats tintòries de la morera negra, el ricí, els escuradents amb fusta de pebrer bord, magranes i xufes... Un passeig amb què M. Julia Martínez ens convida a resseguir el passat i present de les tradicions vegetals de la ronda Nord de València.

L'horta, la nostra horta valenciana, després del boom de les construccions i els nous plans urbanístics ha estat sotmesa sense pietat, tant a la València Nord com en altres parts del nostre territori. No obstant això, en l'actualitat veiem que una nova consciència solidària, el respecte pel camp, la nostra vida, pot donar un cert respir a un mitjà de vida dels nostres ancestres, que el cuidaven i respectaven. 

Habitualment, solc passejar amb el meu gos pels actuals camins i antigues sendes de terra que voregen la ronda Nord, un dels cinturons de la ciutat de València. La meva passió per la història de les plantes i les seues aplicacions en l'Antiguitat em porten a observar, fotografiar i pensar en cadascun dels usos tradicionals que van poder o pot tenir cada planta, cada arbust i cada resta d'arbre fruiter o sumptuari que continua creixent. Restes de cultius ancestrals com les moreres i d'arbres o arbustos ornamentals que embellien les antigues alqueries com, per exemple, els falsos pebres (Schinus molle L.), les diferents varietats d'acàcies, els ricins (Ricinus communis L.), els baladres (Nerium oleander L.) o les murtes (Myrtus communis L.), entre altres.

1 cebollas
Parcel·la amb cultiu de cebes i faves en la ronda Nord (Alboraia). / M.J. Martínez.

 

El territori que conec amb major detall és l’horta d’Alboraia i la de Benimaclet Est. Limitant amb aquest barri, podem trobar un major nombre de camps erms que en la part pertanyent al terme municipal d'Alboraia. Es tracta de terrenys que segles enrere, possiblement, van albergar cultius de temporada com la ceba, la patata, els naps, etc., algun camp de tarongers i altres arbres aïllats que es plantaven vorejant les hortes. Per exemple, les nespres, Eriobotrya japonica (Thunb.) Lindl. És un arbre amb propietats medicinals, d'origen asiàtic, naturalitzat en tota la conca Mediterrània. Del seu fruit recorde els advertiments que em feia el meu avi: “els pinyols són verí”. I és que la presència de glucòsids cianògens en la seua llavor la fan bastant tòxica. A més de la nespra, trobem figueres (Ficus carica L.), magraners (Punica granatum L.), llorer (Laurus nobilis L.), ricí i, sobretot, moreres (Morus alba L. i Morus nigra L.).

 

Les moreres: un emblema de les terres valencianes

La morera, particularment l'espècie Morus alba, és un arbre emblemàtic a les nostres terres. Cal recordar la importància i reconeixement dels teixits de seda valencians (velluts, domassos i brocats) dels segles XV al XVIII, segle de major esplendor de les sederies valencianes (Franch 1996: 201). L'elaboració dels fils de seda i teixit es remunta a finals del segle IX segons conten les cròniques de Ibn Adari i Al-Razi (Iradiel 1996: 185). Així, la seda sempre estarà present en la nostra horta mentre puguem veure en ella alguna morera blanca, de les fulles de la qual s'alimentava al cuc de seda, del qual s'obté la matèria primera per a elaborar els delicats teixits.

Morus alba és una espècie originària de la Xina que s’exportà a Pèrsia i en el s. VI a Constantinoble. Té predilecció pels sòls sorrencs, plans i marítims, per la qual cosa aquests arbres van ser abundants en les nostres hortes. El seu cultiu es va estendre molt en algunes comarques com La Ribera Alta, La Safor i L'Horta de València (Bataller i Narbon, 2008). A partir de 1768, els productors de seda no podien vendre tota la seva producció i els guanys que s'obtenien amb aquesta eren menors als quals s'aconseguien amb altres productes agraris (Palop 1997: 188-193).A finals del segle XVIII, es van arrencar massivament de les nostres hortes. La Junta de Comerç Valenciana constata que “els llauradors van fer una arrencada de moreres horrorós” i foren substituïdes per altres espècies d'arbres (Franch 1996: 206). En moltes zones, com podem observar en aquest tram d'horta,queden algunes vorejant camins i sèquies com a barrera per al vent o delimitant bogues.

2 morus alba

Morera creixent al costat d'una séquia en el terme Alboraia. / M.J. Martínez. A la dreta, detall de les fulles. / Fastily (Wikimedia).

 

Respecte a l'espècie Morus nigra L., queden arbrets marginals prop de les sèquies tapades a prop del camí de Vera. Encara que les seues fulles podien servir d'aliment al cuc de seda, la seua solidesa feia que foren menys apreciades, ja que la producció de seda solia ser menor i d'una qualitat més basta. Però va ser un arbre molt popular pel seu fruit, la mora vermella, que adquireix un color fosc quan està madura, de sabor molt dolç i deliciós. El fruit és astringent i àcid quan està verd, per la qual cosa tradicionalment s'han recomanat per a la disenteria, les diarrees i fins i tot per a l'anomenada “passió celíaca”. Les seues propietats ja eren citades per Dioscòrides i Galeno, que atribuïen a tot l'arbre propietats astringents i catàrtiques.

Quan el fruit està madur té un suc viscós que tenyeix les mans de color vermell fosc. Al camp dels tints naturals podria usar-se per a tenyir, i és citat en un papir grec del segle III d. C. (Martínez 2014).Taca les teles i és molt difícil d'eliminar; de fet, s'ha usat per a acolorir molts licors. Les fulles i branques riques en tanins i deixades assecar també poden usar-se en tintura pel mètode de decocció donant colors marrons.

3 morus nigra

Morus nigra marginals, Benimaclet est./ M.J. Martínez.

 

El ricí: alertant de la seua toxicitat

L'espècie més comuna en els terrenys erms d'aquesta àrea és el ricí, una euforbiàcia, també coneguda com figuera infernal i Palma Christi. La trobem pegada a les voreres, les sèquies i pròxima als tancats de les petites hortes urbanes que han començat a desenvolupar-se en aquesta zona. De les llavors del ricí també ens advertien els nostres savis avis, molt cridaneres per a la xicalla però molt verinoses, tant per a persones com per a animals i insectes, ja que conté una proteïna molt tòxica anomenada ricina. És important que la gent conega la toxicitat d'aquest arbre per la seua massiva presència a la ronda Nord i en zones de passeig.

Malgrat la seua toxicitat, l'oli de ricí extret de les llavors s'usava tradicionalment com purgant i apareix en moltes formulacions farmacèutiques com a oli de Castor. Pel seu sabor, un poc nauseabund, s'administrava en preparats anàlegs a aquest: “Oli de Ricí i vi de Màlaga, en proporció de 15 a 45 gr. Agitar abans de prendre”. En la Parte práctica de la Botánica del Caballero Linneo de 1787, es diu que la llavor és “dràstica, inflamatòria i excel·lent antihelmíntica”. Del seu oli assenyala que “és molt laxant (usat amb prudència) en la passió ilíaca, en la celíaca, en els còlics nefrítics i per a matar la tènia”.

Malgrat el tradicional ús de l'oli de ricí, veïns de Benimaclet em van indicar que aquesta espècie solia plantar-se als jardins de les alqueries amb finalitats únicament ornamentals, com va estar de moda a tota Europa. Hui en dia, a causa de l'abandó dels camps, la població de ricins ha augmentat considerablement i podem trobar agrupacions o bosquets de ricins amb una tija llenyosa a manera d'arbust.

4 ricinus

Bosquet de ricins prop dels horts urbans de Benimaclet en el marge d'una sèquia. / M. J. Martínez.

 

El pebrer bord

Un altre dels arbres ornamentals a destacar és el fals pebre o pebrer bord (Schinus molle L.), amb una distribució marginal, sovint creixent en solars pròxims a nuclis urbans i en terrenys molt degradats o pegats a parets en mal estat d'antigues alqueries. Es tracta d'una anacardiàcia oriünda d’Amèrica del Sud que va ser portada del Perú, coneguda allí com a arbre de la vida i aguaribay. Es va usar molt a Europa com a arbre ornamental perquè el seu creixement és molt ràpid. Quer i Martínez assenyalava en la seua Flora española que es conreava en les hortes de la ciutat de València i destacava que de les branques primes es feien escuradents. També la seua fusta podia utilitzar-se per a fer pals i mànecs d'eines.

5 schinus molle
Schinus molle L. A la dreta, detall de fulla i fruit de la mateixa espècies. / A. Davey (Flickr).

 

Algunes cròniques prehispàniques assenyalen el seu ús tradicional en l'antiga medicina peruana i li atribueixen propietats curatives a les diverses parts de la planta, tant de les fulles i l'escorça com de la resina obtinguda per incisió, amb una aroma molt semblant al del llentiscle. Les fulles, en infusió, curen els còlics estomacals i la resina té poder cicatritzant. Els fruits o baies, quan maduren, són de color vermell i s'usen com a condiment en la cuina barrejats amb altres pebres. A més, les seves propietats tintòries han estat conegudes pels pobles andins des de temps prehispànics i les fulles eren usades per a tenyir de groc els antics teixits inques.

Els antics inques el van considerar un arbre sagrat i encara hui conserva un halo mític-màgic. Les remeieres indígenes usen l'aigua de molle per a rentar als difunts abans de ser enterrats per alliberar-los dels seus pecats (Figoni 2014: 69).

Actualment, s'estan estudiant els seus metabòlits secundaris i avaluant les seves propietats insecticides.

 

Nerium oleander: el nostre baladre

Seguint amb aquest passeig, no podem oblidar el nostre baladre (Nerium Oleander L.), una apocinàcia que encara hui continua usant-se en jardineria i en moltes hortes productives com a bardissa, igual que la murta. El baladre, conegut com a adelfa en castellà, és una espècie que prefereix els terrenys marítims i les riberes dels rius.

Segons el Inventario de plantas medicinales de uso popular en la ciudad de Valencia, a la Comunitat Valenciana, el baladre s'emprava per a curar les berrugues, com a verí i contraverí, i per a curar la sarna. Popularment, el líquid de les branques en decocció s'utilitzava en forma d'esbandides per a llevar el mal de queixal. Aquestes també s'han usat per a elaborar fibres vegetals utilitzades per a confeccionar o apedaçar xarxes de pesca entre els pescadors dels poblats mariners de València.

doscolores nerium

Més sobre Nerium oleander en aquest article d'Espores.

Si fem un cop d'ull al tractat De materia medica de Dioscórides, ja trobem referències a la seua elevada toxicitat, i ja assenyala que tant les fulles com les flors són verinoses per a la majoria dels animals de quatre potes,però que són útils a l'home per a les mossegades de serps, begudes amb vi, afegint la Ruda; i que, els animals frèvols, com a cabres i bestiar de llana, moren si beuen l'aigua en què s'hagin infós les fulles del baladre. No obstant això, Galeno deia que les fulles picades i aplicades exteriorment eren digestives, resolutives, i bones contra la mossegada d'animals verinosos, mentre que pres interiorment era un verí mortal per a l'home i per a la major part dels animals.

 

Dels magraners a les xufes

És important la presència de fruiteres com el magraner (Punica granatum L.), el fruit del qual apareix en la iconografia de la ceràmica ibèrica d’Edeta; la nostra figuera, i del perenne llorer. Arbres que trobem al costat d'alguna olivera anciana i a la nespra en terrenys que limiten amb solars que hui es troben envoltats d'edificacions.

6 figuera Antonio marin
Figuera. / A. Marín (Flickr).

 

En el moment d'esplendor de l'horta, aquestes espècies podien ornamentar patis o jardins i delimitar moltes vegades les alqueries. Del magraner cal destacar la seva riquesa en tanins i el seu gran poder tintori. Unit al desenvolupament de la indústria sedera a València i utilitzat per a tenyir de groc, la seua agressivitat amb la seda va fer que es prohibís el seu ús per decret reial (Martínez 2011: 251s.).

Les propietats medicinals del magraner han destacat des d'època grega. Pel seu poder astringent, en certes parts d'Espanya, els agricultors utilitzaven el líquid obtingut en coure la closca del fruit per a tallar la diarrea. A València s'utilitzaven l'escorça i les arrels com vermífugues, posant-les en remull fins que estaven toves, picant-les amb ametlles i sucre bru, i menjant aquesta pasta.

7 magraners
Cultiu de magraner actualment en l'horta d'Alboraia. / M. J. Martínez.

 

Del llorer, tradicionalment s'han emprat les fulles per a usos culinaris. Calímac deia que en l'oracle de Delfos es posaven fulles cremades sota el trípode de la Pítia i en aspirar aquest fum ella entrava en trànsit. A València, en les zones de l'Albufera, es coïen les fulles i el brou es prenia per a netejar l'intestí, com a digestiu, antihemorroidal i antireumàtic. També s'ha emprat en farmàcia i en cosmètica pels seus olis essencials.

 Les hortes pertanyents al terme municipal d’Alboraia conserven el seu valor productiu amb predomini del cultiu de la xufa (Cyperus esculentus L.). D'aquesta gramínia s'utilitzen els tubercles de l’arrel per a l'elaboració de la famosa orxata valenciana. El cultiu de la xufa s'alterna amb el d'altres hortalisses. Després de la recollida de la xufa, el mateix camp se sembra amb un producte de temporada com, per exemple, les cebes, els porros, les cols o les patates, segons les necessitats, i així es trauen, en general, dos cultius anuals i es deixa en guaret un any per a descans de la terra.

8 Xufa alboraya wikimedia

Campo de chufa en la huerta de Alboraya. / Wikimedia.

 

La humil riquesa de les plantes silvestres

Hui en dia, quan observem aquests territoris veiem que moltes parcel•les han sofert un abandó dràstic. En les hortes on no fa molt es criaven bledes, carxofes, etc. hui es desenvolupen espècies vegetals silvestres que envaeixen ràpidament grans extensions d'horta. Com a contrapartida, trobem una gran biodiversitat entre les espècies que envaeixen els camps erms i és suggestiu posar l'accent en l'interès paisatgístic, sobretot a la primavera, i en els usos populars d'algunes d'aquestes plantes silvestres.

Per exemple, podem trobar-nos amb la borratja (Borago officinalis L.), la corretjola (Convolvulus arvensis L.), el quallallet (Gallium verum L.), la cua de cavall (Equisetum arvense L.) i la malva silvestre (Malva sylvestris L.), entre altres. Es tracta de plantes usades en la medicina popular i en altres activitats com la tintoreria natural.

9 silvestres

Borratja, quallallets i fulles i flor de malva comuna (d'esquerra a dreta). / M. J. Martínez. 

 

De la borratja, tradicionalment a València s'han utilitzat les fulles i les flors, molt apreciades en amanides gourmet. La medicina popular li va atribuir propietats diürètiques i sudorífiques. Del quallallets, cal destacar la seva virtut diürètica: les flors en cataplasma rebaixen la inflamació i tallen les hemorràgies nasals. A més, com apunta el seu nom comú, s'utilitzava per a quallar la llet en l'elaboració de formatges. Com a rubiàcia, cal destacar les propietats tintòries de les seues arrels. La malva silvestre creix abundantment en aquests paratges amb espècimens que arriben a aconseguir una altura considerable. Les parts usades de la planta són les summitats aèries i florals riques en mucílags. S'ha emprat en infusions orals per als constipats bronquials i com a laxant, diürètic, antiinflamatori i per a relaxar els nervis. Per via tòpica, les fulles cuites en forma de cataplasma s'utilitzaven per a les cremades. Les arrels cuites també s'han usat per a esbandides i alleujament de les genives irritades (Fresquet et al. 2001).

 

Notes finals

Malgrat tota aquesta bellesa descrita, el futur d'aquest territori és un enigma difícil de resoldre. L'horta valenciana és un pulmó de la ciutat i un mitjà de vida per a moltes persones que tracten de bregar cada dia amb la incògnita de quines espècies valdrà la pena sembrar per a poder mal viure, quines seran les més productives, o com dirien: “si val la pena deixar perdre la terra”.

D'altra banda, l'horta de Benimaclet est es troba immersa en una lluita per a impedir un PAI que permetrà la construcció d'uns 1350 habitatges amb la inclusió de zones verdes i espais dotacionals. Actualment, la zona on està previst el projecte té molt poques parcel•les de cultiu actiu ja que un 40% pertanyen a l'empresa que va presentar aquest projecte. La majoria de les terres de labor estan abandonades i envaïdes per les espècies silvestres comentades més amunt, però encara així, quina bellesa paisatgística poden aportar torres de 30 altures? Com es gestionarà l'espai dels horts urbans i les dotacions de zones verdes? A mesura que València creix, serà necessari incloure l'antiga horta en l'espai urbà i és un repte per a l'administració el resoldre com dur a terme aquesta inserció i preservar al màxim i amb responsabilitat la identitat de la nostra horta.

 

 

María Julia Martínez García

Doctora en Història i Especialista en tints naturals. Investigadora en projectes de la Universitat de València.

L'últim de María Julia Martínez García

FaLang translation system by Faboba