Prop de la mar, IV

Llac artificial en la Devesa d'El Saler Llac artificial en la Devesa d'El Saler Imatge de Carmen López

A mesura que la calor i les hores de sol ens deixen, Carmen López, s'allunya de la vora de la mar i s'endinsa en ecosistemes continentals. Acompanya'ns i reconeixeràs moltes de les espècies! Ja quasi no s'escolten les ones.

En el nostre passeig cap a la vegetació continental des de la vora de la mar queda per veure quines plantes marquen la transició. En un estat òptim de conservació és una vegetació impenetrable, i densa que en molts casos s'ha eliminat per assentar construccions, carreteres i camps de conreu. En aquestes zones fins i tot s'han construït zones d'esbarjo que inclouen llacs artificials, com a la Devesa del Saler (València).

 

foto 1

Devesa d'El Saler (València)

 

Després de les dunes fixes i estables ja es troba la transició cap a la vegetació continental. Apareix una vegetació preforestal que s'assenta en sòls estabilitzats. Aquesta vegetació forma bosquets de cobertura variada en funció de la distància al mar. Són llentisclars i coscollars que moltes vegades s'associen a un dosser de pins. Aquestes formacions vegetals són molt dependents de les criptoprecipitaciones (boirines, rosada...) associades al vent humit que ve del mar.

 

Deixant enrere el mar...

En aquests sòls ja estables i estructurats s'assenta una associació vegetal molt característica, formada per gran quantitat d'espècies de port arbustiu i arbori. També apareixen lianes. L'espècie dominant és Phillyrea angustifolia L. i la característica Rhamnus oleoides subsp. angustifolia (Lange) Rivas Goday & Rivas Martínez. Les acompanyants són Pistacia lentiscus L., Quercus coccifera L., Myrtus communis L., Smilax aspera L. subsp. aspera, Rhamnus alaternus L., Juniperus oxycedrus L. subsp. macrocarpa, Pinus halepensis Miller entre d'altres. Totes aquestes espècies pertanyen a l'associació Phillyereo angustifoliae - Rhamnetum angustifoliae Costa & Mansanet 1981. Aquesta associació està recollida com Tipus d'hàbitat a l'annex 1 de la directiva 92/43 / CEE 2250 Dunes litorals amb Juniperus ssp.


compo 2

Esquerra superior: Phillyrea angustifolia. Esquerra inferior: llavors de Phillyrea angustifolia. Dreta: Rhamnus oleoides subsp. Angustifolia

 

Phillyrea angustifolia, l'aladern blanc, és un arbust que pot mesurar fins a 3 m d'alçada. Pertany a la família de les oleàcies. Les seues fulles poden arribar a mesurar 8cm de llarg i són lleugerament coriàcies. El seu flors són menudes, blanc-verdoses i apareixen entre març i maig. El seu fruit és molt semblant a una oliva menuda. És una espècie típica de matoll sec, amb distribució mediterrània central i occidental i bastant abundant. No tolera bé les gelades. Aquesta espècie s'utilitza en jardineria. La seua fusta és bona per cremar i posseeix tanins per a l'adob del cuir. També té ús medicinal: de la fulla, escorça i fruits es fan infusions o decoccions per col·lutoris i gargarismes (astringents, antiinflamatori bucal, mal de peces dentals...).

 

El Rhamnus oleoides subsp. angustifolia, l'arç negre, és un arbust de la família de les ramnàcies que pot arribar a fer 3 m d'alçada. Presenta branques llargues i flexibles amb espines, amb fulles oposades, allargades, estretes i correosas. Les inflorescències apareixen de març a maig. Aquesta espècie forma part dels coscollars i llentisclars amb distribució mediterrània sud-occidental i és abundant. El nom del gènere ve del nom grec que se li donava al R. catharticus. El nom de "oleoides" ve del llatí "com el gènere Olea". Aquest arbust s'utilitza com a ornamental en jardineria. A nivell medicinal s'ha utilitzat com laxopurgante però a dosis elevades pot produir còlics intestinals greus. L'EFSA adverteix que diverses espècies d'aquest gènere contenen substàncies que poden ser potencialment tòxiques o amb efectes desconeguts.

 

 compo3

Myrtus communis i detall de la llavor

 

Una de les espècies acompanyants és Myrtus, la murta. És un arbust aromàtic que pot arribar als 5m d'altura. Pertany a la família de les mirtáceas. Les tiges són rectes i de color marró clar. Les fulles són lluents de color verd fosc en el feix i verd més clar al revers. Les flors, que apareixen entre juny i esgoto, són solitàries i aromàtiques. És una espècie típica de matoll i bosc perenne, amb distribució mediterrània i abundància mitjana.

 

Es conrea com a planta ornamental. El seu oli aromàtic ric en fenilpropanoids ha estat utilitzat en perfumeria i com a medicinal amb múltiples usos populars (infeccions pulmonars, urinàries, diarrea, indigestió, diabetis, hemorroides...). Aquest arbust està molt lligat a la cultura mediterrània, a tradicions i costums. És la planta consagrada a Afrodita/Venus, motiu pel qual els esposos solien arribar al banquet nupcial amb una corona de murta. A Roma, el temple de Venus estava envoltat de murtes, en el Renaixement estava lligat al matrimoni i s'associava a l'fidelitat i amor etern, se li atribuïen propietats afrodisíaques i era atribut de les Tres Gràcies. També té un significat funerari: Dionís/Bacus va prometre deixar una planta de murta a canvi de baixar als inferns per alliberar la seua mare Sémele. 

 

L'entrà de la murta, botànica i música

La murta, forma part d'un pasdoble valencià molt famós, escrit per Salvador Giner en 1903, "L'entrà de la Murta". El compositor es va inspirar en els carros que passaven adornats amb de branques de murta de camí de la festa dels Sants de la Pedra. A la zona de la Devesa del Saler, en aquesta part de dunes ja estabilitzades i amb vegetació preforestal, està senyalitzat el "Sender botànic". Té una longitud de 800m amb diferents parades que expliquen la flora. Aquest itinerari passa per una zona anomenada Pla de la Sanxa i se situa en la part sud de la Gola del Pujol.

 

7

Inici del Sender Botànic

compo 4

Sender Botànic

 

El sender, que discorre entre pins (Pinus halepensis) acaba en un camí que porta al llac artificial (construït als anys setanta) i a la platja. Tot i que el pi es troba en un hàbitat natural, la quantitat d'exemplars indica que ha estat afavorit de forma antròpica. Per aquesta raó, tota aquesta zona és coneguda també com la Pinada del Saler.

 

Usos dels espais preforestales

Va ser en 1962 quan l'Ajuntament de València va cedir els terrenys per a la construcció i urbanització d'unes 800 hectàrees amb 24 hotels, 12 aparta-hoteles, 56 torres amb més de 2000 apartaments, un camp de golf i un parador nacional, port esportiu i hipòdrom. Però el 1982, amb l'aprovació del Pla Especial de Reforma Interior de la Devesa del Saler, es va començar a projectar un pla per regenerar tot l'ecosistema. El 1986 es va declarar Parc Natural a tot el sistema format per l'Albufera, el seu entorn d'aiguamoll i el cordó dunar adjacent a tots dos.

 

 11

Vista del llac artificial

12

L'Albufera amb la serra de Corbera al fons des del Racó de l´Olla

 

Des de llavors es treballa en la recuperació dels ecosistemes de litoral. I ja no només evitant les construccions o tancant passos sinó tot el contrari: oferint al visitant tota la informació necessària per poder gaudir d'un entorn especial i màgic.

Carmen López Valiente

Doctora en ciències biològiques per la UV i màster oficial de Nutrició i Salut per la UOC.

Sóc professora de secundària a l'IES CLOT de València, runner amb el meu equip Redolat Team, fanàtica de les novel·les de Stephen King i del senderisme en família i sobretot, nadadora, molt nadadora.

Més en aquesta categoria: « Prop de la mar, III Pamplinas! »